Una nova proposta de la Companyia «Les Antonietes» escrita i dirigida per Oriol Tarrasón. Amb aquesta producció trenquen amb la línia de treball a la que ens havien acostumat, les adaptacions dels grans clàssics com Ibsen, Tenessee Williams o Arthur Miller. Volen amb això apostar per obrir una nova (doble) línia de treball, el teatre contemporani i la comèdia.
Annabel Castan i Dani Arrebola són una parella d’actors que interpreten el paper d’un matrimoni en una tragèdia vestida de comèdia. I tota l’estona fan davant nostre aquest doble paper d’actor i personatge, interaccionant constantment amb nosaltres de tal manera que els llums de la petita sala del Maldà no s’apaga en cap moment. Som interpel·lats i som testimonis de les seves absurdes discussions o del seu caòtic sopar. Unes magnífiques interpretacions que ja ens han impactat des de bon començament amb el ball que ens han ofert com si fossin uns professionals del ball de saló.
Un text que ens parla de la incomunicació entre les persones, tots dos parlen però no s’escolten. Parlen per fer-se mal sense tenir en cap cas intenció d’entendre que els hi passa, només els retrets sense esperar cap resposta per part de l’altre, mostrant la covardia que no els deixa enfrontar els problemes de comunicació.
En certa manera creiem que Les Antonietes, ens posen un mirall davant nostre, per què els espectadors ens veiem reflectits en les nostres discussions absurdes de parella, potser massa exagerades com acostumen a ser sempre les caricatures, però que segurament formen part de la nostra convivència, malgrat que els dos membres de la parella ens necessitem, l’un a l’altre, mes del que ens arribem a pensar, per continuar amb la nostra lluita contra la rutina del dia a dia i sobretot per poder sobreviure el millor possible.
Ella decebuda perquè creu que els seus somnis no s’han complert i que ell li va prometre coses que després no ha fet … No ha treballat mai i juga amb la fantasia que un cop separada treballarà i s’ocuparà dels nens però amb la seguretat que no ho haurà de fer, que no s’atrevirà a fer el pas que sap que l’obligaria a canviar de vida, a assumir responsabilitats. És realment el que vol?, el divorci?
Ell decebut per la falta de vida sexual i l’ensopiment d’una relació que el porta a anar a ballar tot sol i treballar «30 hores diàries» per mantenir una família que no té cap sentit, tret del fet de dir que té una família. Sap del cert que ella no donarà el pas de marxar i aquesta seguretat li permet no donar cap pas per apropar-se. És realment el que vol ?, una família «pantalla» ?
Moments còmics que endolceixen la duresa de la situació que “pinten” amb unes interpretacions que en tot moment hem sentit com representació d’uns papers on els actors han guardat la distància amb el personatge que havien d’interpretar. Molt bona química entre tots dos. Un divertimento.
Si desitgeu llegir la crònica sencera, nomès heu de clicar AQUÍ