Recomendaciones

Ahir dilluns vam gaudir de valent amb aquesta proposta que Enric Cambray i Ricard Farré ens presenten a El Maldà. Una comèdia d’embolics on el que pretenen és fer mofa dels anomenats «tertulians» que envaeixin les programacions televisives i radiofòniques amb un aparent coneixement de tot i de tothom. Aprofitant el plantejament de Molière, dos actors, dos esplèndids actors, Enric Cambray i Ricard Farré s’enfronten al repte d’interpretar vuit personatges, masculins i femenins. Amb una gran versatilitat van passant d’un personatge a un altre canviant vestuari, expressions corporals i facials, veu i pronuncia. Ens han deixat realment impressionats amb aquesta capacitat de transformació que ha anat agafant velocitat i visibilitat per als espectadors a mesura que avançava l’obra. Amb un […]

Potser no és rodona, rodona, però sí espectacular; pel text (aquell vailet que es deia Èsquil ho feia molt bé fa 2.500 anys), per la posada en escena, els més de vint actors disciplinats, la dicció perfecte, el moviment escènic, la il·luminació, la direcció… Com deia l’Eugenio: hay alguine más? Una obra d’aquesta envergadura, que de fet són tres obres, no és fàcil de fer rutllar. Potser sí que hi va haver alguns defectes, però jo sempre acabo pensant el mateix: estic immensament content d’haver-la vist. Gràcies Teatre lliure per portar obres com aquesta, perquè no deu ser fàcil fer moure tanta gent. Si es pogués l’hauria valorat amb un quatre i mig. Crítica completa » http://bit.ly/2dGNarf

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d’aquesta trilogia,….. i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de «jutjat de guàrdia», perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l’expressió dels rostres dels actors. COEFORE La segona tragèdia de la trilogia explica la venjança planejada per Electra. Tracta de la reunió dels dos fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, Electra i Orestes, que tramen […]

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d’aquesta trilogia,….. i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de «jutjat de guàrdia», perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l’expressió dels rostres dels actors. En la primera obra de la trilogia, es relata el retorn d’Agamèmnon, rei d’Argos, de Troia a Argos, després de la Guerra de Troia. Al seu palau es […]

Com si a partir d’una idea, només la idea d’un home que es vesteix de dona, no s’han trobat més camins per continuar, i és clar, l’obra se’n ressenteix. L’escenografia correcte i els actors penso que han estat molt bé, però no hi havia gruix per a clavar-hi bé les dents i la cosa ha fet aigües Crítica completa » http://bit.ly/2dEFiTJ

Esta segunda función de La Orestíada que nos ha traído el Teatro Stabile de Napoli contiene dos obras muy diferenciadas: Coéforas, donde asistimos a la venganza de Orestes, y Euménides, donde el héroe de Esquilo es llevado a juicio ante un tribunal divino que conforman Atenea, Apolo y las Furias. De la primera parte hemos visto representadas algunas escenas, que a veces se juntan a Agamenón -la primera y más conocida de las obras-, pero la segunda es una pieza casi irrepresentable y poco terrenal que siempre acaba cayendo de las representaciones abreviadas de la trilogía. Viéndola se entiende el porque, puesto que se trata de un texto largo y discursivo donde pasan muy pocas cosas y en el que […]

Agamenón es la parte más representada y conocida de La Orestíada, la trilogía que describe el final de la maldición de la casa de los Átridas. También es la más larga y solemne, repleta de monólogos que constituyen un grandioso patrimonio teatral. La decisión de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excesivamente respetuoso y conservador quizás no ha ido del todo a favor del montaje. Aún así, la calidad del grupo, y en especial de sus actrices (Gaia Aprea como Casandra y Mascia Musy como una inmejorable y amenazante Clitemnestra), ha acabado por ofrecer un espectáculo casi operístico y de una gran coherencia formal. No es ni mucho menos la más exitosa de las tres […]

El cabaret siempre es el contexto ideal para soltarse. El Barón de Maldà, Alfonso de Villalonga, ha montado uno a su medida para lanzar como una bomba su repertorio personal: canciones, frustraciones, historias familiares y las locuras más íntimas. No conocía Alfonso y vale la pena revisar su trayectoria: ha compuesto tanto bandas sonoras para Isabel Coixet o la excepcional Blancanieves de Pablo Berger, cómo ha publicado discos inspirados en la canción francesa. El hilo argumental de La note d’à côté (qué nombre, madre mía) no importa demasiado. La historia va y viene como la vida de este showman de sangre azul, que defiende la importancia de tocar siempre la nota del lado. Lo acompaña uno equipo lleno de talento, […]

Al frente de la Fénix está en Felipe Cabezas, actor chileno establecido en Barcelona. Formato principalmente en Commedia dell’Arte, defiende una programación de proximidad donde el teatro de máscaras siempre ha tenido una importancia capital. Sus últimos monólogos (Inferno, L’última notte del cappitano, Houdini) mezclaban el monólogo íntimo, la poética la imagen, la máscara y el movimiento, pero con Bruto da un paso adelante en el lenguaje y se atreve con un monólogo inspirado en Julio César de William Shakespeare (ni más, ni menos!). Marco Junio Bruto Cepión, Bruto por los amigos, fue el político y militar que conspiró contra el dictador Juli Cèsar, a quién acabó matando junto con otros senadores. La historia, ha tildado a Bruto de traidor, […]

El coreògraf TAO YE no titula les seves obres, sinó que les numera perquè creu que la dansa no pot resumir-se en poques paraules. Va crear la TAO Dance Theater, que dirigeix i que ja revolucionat el panorama de la dansa a la Xina. Des d’aleshores ha treballat arreu del món, des del Lincoln Center de Nova York fins a l’Òpera de Sydney i actualment i des del 2012 és artista emergent associat del Sadler’s Wells de Londres. Les seves peces de dansa, les crea en principi sense música, i únicament escolta la respiració dels ballarins i el soroll dels seus moviments; la composició musical s’afegeix posteriorment. A la coreografia 4,(4 cargols) quatre persones naveguen tant espais interns com externs […]

Desde los inicios de la literatura de ciencia ficción, los avances tecnológicos han sido el centro temático ideal para la especulación y desarrollo del género, algunas veces desde una mirada fantasiosa, otras (la mayoría) desde la desconfianza. L’inframón es una distopía truculenta que describe una sociedad donde casi todo el mundo pasa más tiempo en el mundo virtual que en la vida real, muchos de ellos deleitándose en perversiones repugnantes como la pederastia. Con los dilemas éticos y legales que Internet ha creado como trasfondo, la propuesta construye un escenario llevado al límite muy cautivador, a medio camino entre el thriller policial, el drama futurista y el ensayo filosófico. Fría, compleja y, sobre todo, sórdida, la obra resulta muy intrigante […]

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un «enfant terrible» de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials. Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar. Pare i fill són incapaços d’estimar, són dues persones que es repel·leixen amb una brutalitat que fa mal. Una relació que a mesura que avança […]

Recuperar un texto de un dramaturgo esencial de nuestro teatro como es Josep Maria Benet i Jornet siempre es una buena noticia. En este caso, L’habitació del nen es, en realidad, una de sus obras más recientes: escrita y estrenada en 2003 en el Teatre Lliure bajo la dirección de Sergi Belbel y protagonizada por Emma Vilarasau y Pere Arquillué. La nueva puesta en escena, ahora, con dramaturgia y dirección de Víctor Álvaro, hace hincapié en la sencillez del grave conflicto de pareja con raíces existencialistas que plantea la propuesta. Con una concepción global elegante, una iluminación sugerente y unas proyecciones emocionalmente muy potentes, el problema del espectáculo es que no consigue superar un cierto estancamiento que arrastra la trama […]

Ahora que, últimamente, se ha puesto de moda el teatro documental, resulta tan curioso como interesante que Marilia Samper haya decidido transformar el género para hacer hincapié en la primera persona y los recuerdos familiares. Con este montaje que escribe y dirige, usa el árbol genealógico y textos biográficos (como el diario de la abuela) de la protagonista (Meritxell Yanes) para dar voz a testimonios anónimos que, sin embargo, son parte imprescindible y muy valiosa de nuestra historia colectiva. Lejos de ser un ejercicio caprichoso, Kilómetres transmite una gran generosidad, una buena dosis de ternura y una universalidad muy auténtica. A pesar de estar hecho con el corazón en la mano, la compleja realidad familiar de la narradora entorpece el […]

Però més per la posada en escena que pel que ens explica, que al final és una especulació en format sci-fi, i el que s’ho creu, s’ho creu i als que se’ns en fot, se’ns en fot. El que he trobat sòrdid és l’actuació d’una nena de deu o onze anys en un paper galdós, res explícit, però galdós. L’obra no és com per tirar coets, la direcció i actuacions bones, l’escenografia correcte i les projeccions, videommaping, o el que fos, excel·lents. Llàstima que la gàbia del muntatge ha perjudicat l’audició (em sembla que ha sigut per culpa d’això). Crítica completa » http://bit.ly/2dYyW0A