Recomendaciones

Philippe Quesne a portat al TNT aquesta peça que ve precedida de l’èxit de La Melancolie des Dragons. S’ha de dir que és un teatre, més que de l’absurd, d’una certa absurditat, doncs els personatges que hi intervenen costa de saber si són rucs o se’l fan. El protagonista convida a casa seva a diferents persones per mostrar les performances que ha creat, autèntiques collonades que els invitats aproven amb contundència mentre riuen per sota el nas, i tots prometen que assistiran a la propera. Una paràbola per demostrar com ens enganyem els uns als altres per quedar bé? Crítica completa » http://bit.ly/2dhWjql

El pensament és sempre moviment i la poesia esdevé carn damunt l’escenari. Emparades per una escenografia minimalista, suggerent i canviant, les dues ballarines ens conviden a entrar, per la via abstracta, a la vida i obra de la filòsofa malaguenya. És un espai de llum i ombra, velat, on el temps es veu afectat per les duplicitats, les veus en off i les projeccions. Tenim la sensació d’irrompre en un espai íntim, personal i perdut que es recupera amb dolor i tendresa. No obstant això, sovint fa la sensació que Maria Zambrano esdevé només el pretext, l’excusa, el llenç per on es balla. Les paraules ressonen amb potència dins nostre mentre la dansa s’allunya. I també passa a l’inrevés, la […]

Aquesta peça que no és teatre sinó més aviat una conferència dramatitzada denunciant com està Mèxic avui en dia et deixa fet pols. És dramatitzada en doble sentit, perquè la Luisa Pardo, del col·lectiu Lagartijas Tiradas al Sol, l’explica utilitzant tècniques teatrals i perquè tot el que els passa (als mexicans) és un drama, o pitjor: una tragèdia. I sí, tots ho sabíem perquè hem llegit de la desaparició d’estudiants, del rapte, violació i assassinat en massa de noies joves, del narcotràfic, els càrtels, de les bandes paramilitars i dels polítics corruptes, però que t’ho expliqui a dos pams del nas una persona que està implicada en la denúncia, encara et sobta. Només li desitjo de tot cor a la […]

Podríamos decir que Veracruz tiene más de conferencia que de teatro, pero su progresión dramática, la implicación de Luisa Pardo en el relato y, sobre todo, el nudo que tienes en el estómago cuando todo acaba dan fe de que lo que acabas de ver va más allá del formato documental o divulgativo. Veracruz explica cómo la corrucción política y el narcotráfico han convertido una región normal y corriente de México en un infierno en el que nadie está a salvo, en el que los periodistas son asesinados a diario, en el que la violencia es cotidiana. Un relato sencillo, lúcido, muy valiente y cargado de sobriedad para contener la tristeza infinita que genera en el oyente. Escuchar a Luisa […]

Nada más entrar en Anarchy ya ves que la cosa será diferente. En cada silla hay una guitarra eléctrica de color blanco con su amplificador. El público se convierte así en la cacofónica banda que acompañará el monólogo de Semolina Tomic (fundadora i directora del Antic Teatre), un monólogo que habla de anarquía y punk y que invita al público a buscar la oportunidad, la libertad, que nos brindan estas ideas. A pesar del caos que geneneran todas las guitarras sonando al mismo tiempo (con más o menos gracia según las manos) la potente presencia escénica de Semolina, su movimiento y la locura del experimento hacen de Anarchy un espectáculo inclasificable pero estrañamente entretenido.

Cuando empieza el monólogo intuimos que irá sobre las vivencias de alguna familia a lo largo de un buen montón de años, pero no es hasta algo más adelante que descubrimos que es la familia de la propia actriz. A partir de aquí todo adquiere otra dimensión, puesto que entonces sabemos que estamos sin ningún tipo de duda ante un bello ejemplo de teatro-testimonio. Tengo que admitir que siempre me ha interesado este subgénero, a pesar de que también reconozco que tiene el peligro de enrocarse en sí mismo y acabar interesando sólo a sus protagonistas. Al principio de Kilòmetres, el alud de cifras y la aparición de personajes -muchos personajes- nos hace pensar que nos enfrentamos a la escenificación […]

A pesar de que se ha anunciado como la recuperación de la primera zarzuela en catalán, el espectáculo es un homenaje poco ceremonioso a la figura del compositor Josep Anselm Clavé, personaje clave en la política de su época y auténtico revolucionario del canto coral. Durante toda la primera parte asistimos a un refrito de textos históricos sobre Clavé, destinados a alabar y reivindicar su figura, punteado con algunas de sus piezas para coro o para orquesta (de este comienzo destaca, sobre todo, la energía de un tema como El Euterpense). Se puede decir que toda esta parte está realizada con mucho humor, como por ejemplo la espectacular aparición de la directora Wanda Pitrowska, y bastante ingenio, como es todo […]

La Lluna i la Marta són l’Anna, i l’Anna ha perdut la seva mare per una malaltia diagnosticada tan sols cinc mesos abans de la seva mort. L’Anna no ha tingut prou temps per fer-se a la idea i la mort de la mare la deixa fora de joc i l’obliga a iniciar el procés de dol. L’Anna es veurà obligada a passar per les cinc fases que formen part del dol: La negació, La ira, La depressió, La negociació i L’acceptació. Les dues actrius interpreten el mateix personatge i tots els altres personatges que intervenen a l’obra. Es van intercanviant els papers, al mig de les escenes d’una manera continuada, amb una agilitat en el canvi de registre realment […]

A la sortida del Teatre Principal de Terrassa, després de veure aquesta obra que d’alguna manera obria el TNT, he sentit comentaris de tota mena, en especial «provocador». Jo discrepo; el meu adjectiu és «avorrit». A mi no em va despertar cap sentiment que em fes anar enlloc, si exceptuem la porta de sortida. Veure quatre gallines calçades amb sabates, cosa que els impedia desplaçar-se, dues nenes de nou anys (segons el programa) pentinades, pintades i vestides com putetes infantils, dos actors rebolcant-se per sobre una pastilla de sabó gegant mentre un altra els remullava… No; com dic a l’encapçalament, m’he avorrit mortalment. Crítica completa » http://bit.ly/2dbo83i

L’inframón es una obra que bascula entre la filosofía y la ciencia-ficción. En un futuro no muy lejano, un hombre crea un reino virtual poblado por hologramas. Cualquier persona del mundo real puede entrar en él, con una identidad ficticia, y actuar sin normas ni límites. La libertad se convierte en libertinaje, puesto que los actos carecen de consecuencias. Es decir, algo como un Second Life, pero mucho más evolucionado. Con esta premisa, la dramaturga norteamericana Jennifer Haley crea un thriller inquietante que mantiene el espectador en tensión todo el rato. Conforme la obra avanza vamos descubriendo las interioridades de unos personajes que se mueven entre el mundo real y el inframundo, o lo que antes se llamaba Internet. En […]

La reivindicació tossuda i valenta del cos, les imatges poètiques fetes amb pinzellades de clown i el monòleg final que posa la pell de gallina i que espero no oblidar mai són alguns dels al·licients d’anar a veure Cul Kombat. L’espectacle és potent, és cert, però sovint es perd en les transicions i alguns “números” naveguen sense trobar bon port. Tot i això, el missatge és el centre de la peça. No sé si les dues actrius que protagonitzen aquesta barreja de gèneres (teatrals i humans) tenen intenció de provocar-nos. Potser sí, però a mi em va arribar en diferit. És quan surto al carrer que sento la veritable provocació. Quan veig que després de la defensa conseqüentment sincera de […]

Dimarts passat començava al Teatre Tantarantana el VII Cicle de Companyies en Xarxa amb l’objectiu d’apropar propostes de teatre independent d’arreu de l’estat. Seran nou les companyies que oferiran diferents formes d’entendre l’experimentació en les arts escèniques amb varietat de llenguatges i tècniques, del teatre físic al documental passant pel circ i la performance. CUL KOMBAT és una proposta de la Companyia Patricia Pardo de València, amb la col·laboració d’Amnistia Internacional per a la campanya «El meu cos, els meus drets». Cul Kombat està escrita per Guadalupe Sáez i Patricia Pardo i es tracta d’una obra circense-teatral que qüestiona la intromissió en els cossos, en la identitat i la imposició de les categories. Una obra on amb humor es qüestiona […]

No per la posada en escena, més aviat perquè l’obra no dóna per a gaire. Penso que Clavé era tot un personatge i un avançat a l’època com a «agitador cultural», però com a escriptor i compositor anava un pèl justet segurament per la seva falta de formació. Dit això (que és el que penso) vull deixar clara la meva admiració per tot el que va fer, especialment en el moviment associatiu de Catalunya, però jo aquí em veig obligat a ressenyar com he vist el que he vist. El moviment escènic del començament molt bé, però a la que hem entrat en l’obra… Crítica completa » http://bit.ly/2duNIQ9

Después de 30 años de carrera pisando escenarios de bares y teatros, Antonia San Juan vuelve a demostrar en este nuevo espectáculo que su fuerza y genuina personalidad artística son incombustibles. Pasado el tiempo y los éxitos televisivos y cinematográficos, resulta todo un placer comprobar que a esta mujer todavía le quedan tantas cosas que decir, y que la originalidad, frescura y contundencia de sus propuestas continúan intactas. Mí lucha es un recorrido por toda una serie de voces femeninas donde la comedia y el drama viajan unidos para, de vez en cuando, romper la cuarta pared e increparnos de forma descaradamente cómplice. En el show, San Juan, además de recuperar de forma breve a la Agrado de Todo sobre […]

Jorge Blass llega a Barcelona con uno de los mejores espectáculos de magia que han pasado por nuestra ciudad últimamente. Es un espectáculo muy bien diseñado, excelente técnicamente en todos los efectos que abarcan todas las facetas de la magia: – Mujer cortada por la mitad (en una caja transparente !!) – Aros que levitan en sus manos – Cartomagia – Mentalismo – Levitaciones imposibles y muchos más efectos que no dejan de sorprender en ningún momento Jorge Blass nos presenta un tono elegante en todo el espectáculo, pero a la vez es desenfadado y con toques de humor inteligente. Sin duda, una de las perlas de la temporada.