Recomendaciones

“El hombre es algo que debe ser superado, es un puente, no un fin” F. Nietzsche “Así habló Zaratustra”, possiblement és un dels llibres més conegut i alhora més controvertit de tota l’obra de F. Nietzsche. I és que Nietzsche no decepciona; pot agradar més o menys, però la seva obra és plena de missatges que ens porten a reflexionar sobre la vida. Les paraules de Zaratustra són molt dures, però a la vegada reconfortants; critica tot allò que està establert, com la societat, els valors, la religió, …, i ens fa dubtar sobre, la ciència, la moral, el cristianisme, la filosofia i l’amor; però ho fa d’una manera molt enginyosa barrejant ironia i sarcasme, fent-nos reflexionar sobre la realitat […]

«Yes, peut-être» de Marguerite Duras va ser estrenada i dirigida per ella mateixa al Théâtre Gramont, just abans de l’esclat del maig del 68. Aquest text forma part de la seva trilogia còmica que també integren «Le Shaga» i «Les eaux et forêts». Un text, que al nostre entendre no ha suportat bé el pas del temps i ha quedat obsolet. Un text ple de metàfores i missatges subliminars que el fan poc entenedor per la majoria de públic. La companyia A-3, guanyadora del Festival Mikro Teatre de la temporada passada ha volgut portar aquest text a escena amb direcció i dramatúrgia d’Andrea Segura. Un conflicte, una guerra, ha deixat un món desbastat on quasi bé no hi ha supervivents, […]

Tota la peça gira al voltant de l’acceptació del pas del temps, a l’acceptació del fet d’envellir i acceptar cada etapa de la vida gaudint d’allò que ens fa feliços. Imma Colomer és la protagonista d’una telenovel·la, “Gent de Sort”, que fa quaranta anys que està en antena, ella és Glòria Aran, i és una estrella. Però la productora, Gina Guasch (Núria Casado) pensa que ja hi ha prou d’aquest personatge, que s’ha fet gran amb la sèrie, i decideixen donar-li una mort digna de la mà d’un nou cap de guionistes, en Roc Biaix (Dafnis Balduz). PRIME TIME, és una proposta divertida on el personatge de l’Imma Colomer se’ns adreça directament i ens va explicant el que sent i […]

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar. Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no […]

Lili, uno de los personajes más tiernos de Marta Carrasco, aparece en escena justo al principio, con una sonrisa en los labios y el Both SidesNow, de Joni Mitchell, de música de fondo. Empieza a subir por platea, repartiendo caricias, abrazos y besos. A pesar de sus limitaciones físicas y sus deformidades es un personaje que contagia alegría, con una ternura que sale de muy adentro, ya no del personaje sino del artista. Y así, con este momento de pura magia y con el público en el bolsillo empieza Perra de nadie, un espectáculo que es compendio, resumen y legado, todo a la vez. Cómo en otros espectáculos de la bailarina y coreógrafa, los números se suceden sin un vínculo […]

El meu error inicial va ser pensar que tots els «musicals per joves» són una còpia de «El despertar de la primavera» de la temporada passada. Anava amb les expectatives molt altes, confiant amb el talent de la meitat del repartiment, que van complir amb el seu paper, però no va ser suficient per amagar la poca naturalitat de la resta dels integrants del grup. En general, micròfons massa baixos i a vegades molt alts (que «petaven»), mirades dels actors al públic buscant complicitat innecessària, «trepitjades» comunes qui sap si per falta de rodatge… De totes maneres, els sis joves han demostrat tenir una veu genial que en altres ocasions es poden acabar d’explotar. Podem donar una nova oportunitat als […]

Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d’Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l’any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l’acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle. Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d’una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre’s amb allò que fa referència a l’essència de l’experiència teatral, és a dir, dur la […]

Iban Valero n’és l’autor del text i un dels intèrprets. Elisabet Sopesens n’és la directora i també intèrpret en alguna de les funcions. Tots dos són fundadors de Cactus Love Produccions, una plataforma per a joves creadors que tenen la necessitat de donar el seu punt de vista sobre el món en què els ha tocat viure. TRAMUNTANA és una proposta que explora les diferents reaccions davant problemes com la drogoaddicció, la desestructuració familiar o els abusos psicològics. En paraules del mateix autor «no hi ha res més terrorífic que despertar-se un dia, mirar-se al mirall i no reconèixer el propi reflex…» Una obra que mostra les dues cares d’uns personatges que es debaten entre la llum i la foscor. […]

… Perquè qualsevol cosa seria un avançament, i per això a Barcelona ja tenim al Bob Espòiler. Sí puc dir que només d’entrar a l’Àtic 22 ens submergim en unes golfes plenes de roba estesa i això ja ens situa una pila d’anys enrere, i allà hi trobem una noia que va plegant la que ja està eixuta. El seu vestit també ens transporta cap als anys cinquanta, i de sobte es veu reflectida davant un mirall, i la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es van coneixent, descobrint-se l’una a l’altra i juguen al vell joc d’endevinar alguna cosa amagada a les golfes: jo pregunto i tu només pots respondre sí o […]

Seria llarg d’explicar el perquè del títol de la ressenya. Si us interessa haureu d’anar a la crítica completa. Anem per feina. Penso que els adaptadors de l’obra de O’Neill (Beltran i Ollé) no han estat a l’altura i el director Joan Ollé no hi ha pogut fer res i els actors, menys. Una peça en que la tensió sexual havia de regalimar per tot arreu ha resultat plana, com feta per gent d’Acció Catòlica dels anys quaranta. A més les dues hores i mitja (entreacte inclòs) han llastrat l’interès i ha fet que el públic s’avorrís. La posada en escena fastuosa a l’estil «que no hi falti de res», però això no ha servit de res. Em temo que […]

No tendríamos que usar el adjetivo “necesario” para referirnos a una obra de teatro. En cierto modo, el mismo hecho teatral siempre es necesario, más allá de la calidad de cada espectáculo. Sin embargo, algunas veces nos encontramos piezas que apelan de una manera tan brutal a nuestra conciencia que resulta casi inevitable señalar que aquello aporta un valor a la comunidad que está por encima de lo habitual. El metge de Lampedusa es un ejemplo de este tipo de propuesta de teatro documental que impresiona, emociona y aterriza de tal manera que es imposible salir de ella indiferente. El testimonio de este médico interpretado por Xicu Masó es de una dolorosa honestidad que no puede producir ninguno otro efecto […]

Aquesta és una temporada amb excessives reposicions. Nosaltres no acostumem gairebé mai a veure una proposta teatral per segona vegada, i per tant en principi no pensàvem pas anar a veure aquesta versió en castellà; però un amic que l’havia vist a Madrid, ens la va recomanar, tot dient que es tractava d’una versió molt digne i totalment diferent de la catalana. Vàrem creure que pagava la pena fer-li cas, però tot i això, anàvem amb una mica de por, perquè tot i que ja fa més de cinc anys que vàrem poder veure la versió que ens va oferir l’Oriol Broggi al Teatre Romea, la tenim encara molt present a la nostra memòria i dubtàvem que aquesta proposta ens […]

Què faries si et quedessin 90 minuts de vida? Quim Masferrer ho té clar: desfogar-se. O el que és el mateix, malparlar de mig món. Empresaris, polítics –d’esquerra i de dreta, nacionalistes d’ambdues bandes-, església… i fins i tot la pròpia crítica teatral. Res se salva en aquest text escrit pel propi actor i dirigit per Ramon Fontserè. Bé, res no. La única cosa que no jutja són els toros, dels quals el personatge es declara admirador i n’arriba a oferir-nos un tast, admirant la “valentia” dels que exerceixen la professió. Em sembla perfecte que s’utilitzi l’humor per a criticar i reivindicar totes les injustícies que acompanyen el nostre dia a dia. Però per a que aquestes crítiques tinguin sentit […]

Pietro Bartolo és un home com tu i com jo, amb virtuts i defectes, amb bons i mals moments a les espatlles. Metge especialitzat en ginecologia, marit i pare. Impulsiu i servicial. Tossut i amable. Enamorat del mar, de la seva dona Rita i del cuscús que li cuinava la seva mare. Nascut en una família tan nombrosa com humil de Lampedusa, illa on viu i treballa i que estima amb tot el seu cor. Quan era jove, va caure d’un vaixell en alta mar i va viure el que és ofegar-se durant les tres hores que van trigar a rescatar-lo. Ara ha passat el temps, i no pot fer una altra cosa que ajudar a les persones que dia […]

Según dice Sol Picó en el programa de mano del espectáculo, después de We Women había ganas de «ver la otra parte y comprobar si se complementa, si se repele, si encaja…» Y es así como surgió este montaje interpretado por siete actores-bailarines. Un montaje que disecciona la masculinidad del siglo XXI y analiza estereotipos y clichés que todavía existen, pero siempre con espíritu crítico y un sentido del humor sin complejos. Aún así, hay un exceso de tópicos y una carencia de profundidad en algunos perfiles que sólo se apuntan, como por ejemplo el del homosexual que quiere tener hijos, el del seductor que ha perdido los papeles o el del agresor. Perfiles que quizás aportarían un aire más […]