Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d’Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l’any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l’acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle.
Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d’una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre’s amb allò que fa referència a l’essència de l’experiència teatral, és a dir, dur la vida a l’escenari, emocionar i transformar, si es pot, el públic. Un cop l’any cal circumscriure-la en aquesta categoria de teatre popular que posa els seus esforços a divertir els espectadors, que no és poc, i que, per tant, prova per tots els mitjans de no avorrir.
El problema de l’obra és que en l’afany de divertir acaba apostant per acudits gastats que, malgrat tot, asseguren el tret amb el públic menys acostumat a d’altres registres. Per als que pensem que el teatre ha de ser inesperat, el poc risc per a assolir ojectius tan legítims i necessaris com els que hem comentat més amunt acaba essent un llast insalvable.
La feina de David Verdaguer i Mar Ulldemolins és poc matissada, potser fruit d’una direcció d’actors no prou destil·lada, i acaba donant com a resultat interpretacions exagerades que semblen remetre a un teatre antiquat que es regeix per fòrmules poc el·laborades.