Recomendaciones

La Roda Produccions ha estrenat “El vestit POP de l’Emperador” al SAT Teatre. Es tracta d‘un espectacle musical dirigit per Dani Cherta, inspirat en el conte “El vestit nou de l’Emperador” de de Hans Christian Andersen publicat el 1837, adaptat a un context més actual. L’Emperador de Dinamarca conegut com l’Emperador Presumit té per costum estrenar quatre vestits cada dia. Però per més vestits que acumula, cap el satisfà. Sempre vol el millor dels millors, el més sublim, el més modern, …en cap cas pot repetir vestuari !!!. Aquesta és tota la seva feina. Tots els diners se’ls gasta en roba. No el preocupa els problemes de la gent del poble. Li agrada penjar fotos a l’instagram, al facebook i […]

Si vaig triar aquesta obra va ser, primer per l’autora, i després per la seva originalitat en veure que es tractava de l’adaptació operística d’un text teatral. Desconeixia que hi hagués cap òpera en català i la veritat en tenia molta curiositat. Però fa qüestió de pocs dies vaig llegir la següent notícia: “S’ha localitzat la partitura original de l’òpera “Schiava e regina”, de la compositora modernista catalana Maria Lluïsa Casagemas (1873-1942), que fins ara es donava per perduda”. Es tracta de la primera òpera feta per una dona a l’Estat espanyol , que tot i ser programada dues vegades pel Gran Teatre del Liceu, no s’hi va arribar a representar mai. N’he vist unes quantes d’òperes, però “Après moi, […]

Dicen que las comparaciones son odiosas… y, seguramente, con razón. Por este motivo, más vale intentar hacer el esfuerzo de acercarse a ver este Incendios dirigido por Mario Gas dejando de lado el recuerdo que todos los espectadores catalanes tenemos de la ya mítica puesta en escena de Oriol Broggi. Sería una lástima no poder disfrutar en su esplendor del magnífico texto de Wadji Mouawad con un reparto de lujo sólo porque nuestra memoria juega a buscarle los parecidos y diferencias. Tanto el público que conozca la historia como el que no, se dará cuenta que se trata de una propuesta universal, sobrecogedora y una genial mezcla de tragedia clásica con una perspectiva contemporánea capaz de traspasar el tiempo y […]

Por mucho que algunos consideren que hablar de la Guerra Civil es remover el pasado y que la ficción tendría que dejar de lado estos temas, resulta, todavía, necesario que la ficción hable de las heridas que, políticamente, nunca se han querido sanar. El laberinto mágico es un complejo mosaico de historias personales situadas durante el terrible conflicto nacional que derivó en la dictadura de Franco. Ambicioso, muy diverso y (como dice el propio título) narrativamente laberíntico, el Centro Dramático Nacional defiende con solvencia este montaje que abre tantos puntos de vista como personajes aparecen en este gran entramado de vidas humanas. El reparto hace, en general, un buen trabajo interpretativo (con alguna excepción puntual) bajo la dirección de Ernesto […]

Adaptar las seis novelas de Max Aub sobre la Guerra Civil española en una obra de teatro de dos horas es una empresa realmente difícil, casi imposible. Visto el resultado, podemos decir que al menos la esencia y el espíritu del autor están recogidos en este mosaico enredado y realmente difícil. Un mosaico que permite entender las contradicciones de una época convulsa y efervescente como pocas, con personajes de los dos bandos, con muertos que explican sus propias desventuras y con situaciones curiosas que a menudo no han formado parte de la historia oficial. Ernesto Caballero afronta el reto con una dirección ágil y una interpretación coral, sin muchos protagonismos. A veces se echa de menos un seguimiento más profundo […]

El Teatre Romea estrena El laberinto mágico. Inicialment, un conjunt de sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola, que José Ramón Fernández ha versionat i Ernesto Caballero dirigit. És a dir, sis novel·les a veu narrativa transformades en dues hores de teatre dialogat. Un repte molt arriscat i, en aquest cas, destinat al fracàs. El problema: atmosfera inexistent. Comença l’obra, acaba l’obra i jo segueixo asseguda a la butaca; no he aconseguit entrar dins la història. Els meus ulls estaven clavats a l’escenari veient com els actors i les actrius es movien per l’espai, res més. La raó: inici i final, un rere l’altre. No hi ha temps per desenvolupar la història. És el que passa quan […]

No se puede negar que L’alegría es una obra cargada de buenas intenciones y con un mensaje que nunca está de más repetir las veces que haga falta. Podríamos asegurar, incluso, que tiene características que lo entroncan directamente con algún tipo de teatro social. El texto, sin embargo, acaba endulzándose más de lo necesario y recurre a tópicos que quizás había que haber evitado. Y es que las situaciones se van volviendo previsibles, los personajes actúan casi como estereotipos y el nudo de la historia tropieza con una serie de situaciones (reuniones de escalera, llamadas a la administración, etc.) que estancan la acción y nos remiten a clichés ya vistos. Ahora bien, los personajes tienen algo de entrañables que nos […]

No és corrent fer públics els fracassos i encara menys quan el protagonista ha passat anys per hospitals i presons. Si a més has sigut una figura de la Royal Shakespeare Company, segurament la millor companyia teatral del món, doncs ni t’ho explico, però Mark Lockyer va prendre aquesta decisió i està representant aquesta època de la seva agitada vida pels teatres del món: Living With The Lights On (Viure amb els llums encesos). Us imagineu està tan fotut com per no poder apagar mai el llum, cavalcant contínuament sobre una muntanya russa? Explica que estava malament del cap, trastorn bipolar ajudat per alcoholisme, un viatge a l’infern passant per hospitals, presons, intents de suïcidi… La confessió comença en un […]

Paradise és un prostíbul ubicat en algun lloc indeterminat en què cada dia es viuen diferents històries. Veroshka és una de les prostitutes que hi treballen i serà l’encarregada de compartir amb els espectadors tres d’aquestes històries. Així comença l’obra de Nico&Sunset Productions que ha tornat al Poliorama després d’un breu pas pel teatre la temporada passada. No hi ha cap dubte que uns dels reclams més forts pel públic és el fet que la majoria dels seus protagonistes són actors de la sèrie Merlí de TV3 i, la veritat, si ha de servir perquè la gent vagi al teatre, endavant! Però ens hem d’oblidar dels seus papers a la sèrie perquè aquí es transformen totalment i aquest és el […]

La sala Gran del Nacional, mig plena o mig buida segons l’òptica. El teló abaixat amaga una escenografia espectacular, totes les estances de la granja d’Efraïm Cabot (Pep Cruz), un home de setanta-cinc anys que amb tres fills, se sent sol. Una escenografia dinàmica, obra de Sebastià Brosa, que gira i es mou al ritme del desenvolupament de l’obra i amb els personatges. Un joc de passions dels seus tres protagonistes, la passió amorosa d’Abbie pel seu fillastre, la passió ambiciosa d’aquest per la propietat de les terres i la casa, l’odi i el desamor d’Efraïm envers el seu fill fins al punt de voler engendrar un altre fill per arrabassar-li l’herència. I els veïns de les terres properes, que […]

Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta. Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat. Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat. Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de […]

Autèntica, no podia dir- se d’una altra manera. Ella és autèntica. La història és autèntica. Autèntica no és original, ni especial ni allò mai vist i sorprenent. És autènticament comú, i no per això perd valor. Molts personatges apareixen però sols un té cos, veu i moviment: el de la Mari Carmen, somiadora i lluitadora. Una persona motor, una persona amb força, una persona capaç d’estar al cim, caure al fons de la vall al minut següent i remuntar fins a un cim encara més alt en segons. Una professional de les carreres d’obstacles. Obstacles de diverses formes, colors i dimensions, situats estratègicament per la societat, la família, els amics i ella mateixa. No sona la cançó de Resistiré, però […]

Quan més ens ha agradat Marilia Samper ha estat quan quan ha aconseguit desestabilitzar-nos a cops de teatre, sense concessions i sense el bonisme que, sovint, apareix i esdevé un llast insuperable per a molts muntatges. Pensem en Pulmons, Existeix, però encara no l’he trobat… En aquest casos, Samper es mostra incisiva i etziba garrotades a tort i a dret per mostrar-nos l’allò quotidià sense embuts per empènyer-nos a ser conscients que aquells a qui els passen coses a l’escenari podríem ser nosaltres. En definitiva, el millor teatre de Samper ens interpel·la i ens emociona a força de veritats amagades en les pauses i en direccions d’actors acuradíssimes que ens deixen l’ànima contracturada. L’alegria comença molt a la Samper. Una […]

ANTOLOGIA és l’òpera prima de Jordi Bertran, estrenada el 1987 i que ha visitat escenaris dels cinc continents des de fa més de vint anys. La Sala Fènix ha programat durant un mes una retrospectiva de l’obra de Jordi Bertran per commemorar els 40 anys als escenaris d’aquest titellaire. Hem tingut la sort de poder veure els tres espectacles programats, POEMES VISUALS (la varem poder veure la temporada passada), ¡AZÚCAR! i aquesta ANTOLOGIA, que sens dubte la que ens ha agradat més. Set marionetes que van apareixent al llarg de l’espectacle, amb una enorme càrrega emocional i una precisió i virtuosisme que ens ha deixat bocabadats. DALI que ens dóna la benvinguda amb el seu conegut discurs “Yo no soy […]

Lampedusa, una illa que quasi és un illot, però tot i ser italiana està més a prop d’Àfrica de d’Europa i per aquest motiu és pas d’immigrants. Ara ja no, però els seus habitants eren pescadors i saben el que és la Llei del Mar, la que obliga a salvar a qualsevol que s’estigui ofegant. A partir de Lacrime Di Sale, de Lidia Tilotta, periodista i Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa, Anna Ricart ha adaptat el llibre per convertir-lo en obra de teatre. Com a testimoni és colpidor, tot i que ja sabíem el que passava i està passant. Com a obra de teatre per mi ha quedat una mica fluixa en el sentit que li falta una certa […]