Recomendaciones

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix) El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d’esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l’actuació (ni l’obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d’ofici. L’escenografia […]

En la seva dilatada trajectòria, La Perla 29 ha aconseguit forjar-se un nom que és sinònim de qualitat, oferint-nos propostes que no ens acostumen a defraudar mai, tot i la seva diversa procedència. En aquesta ocasió, tornen a aprofundir en l’univers italià que tan bon resultat els va donar amb 28 i mig o Natale in casa Cupiello, i ho fan apostant per una història molt intimista carregada de matisos, la qual aconsegueix omplir cada racó de l’escenari amb tan sols tres actors. El repte no era fàcil, ja que, per una part, l’espectador té en ment els dos actors que van protagonitzar la pel·lícula, uns immensos Sofia Loren i Marcello Mastronianni, i per l’altre, l’anterior producció feta a casa […]

¿Quién no se ha pasado una noche en vela a causa de la «vida» de terceros?, ¿Quién no sido partícipe imprevisto de una discusión, de un momento de éxtasis de sus vecinos cuando habría preferido disfrutar del silencio en su propio hogar?, ¿Quién no ha sido espectador de un programa de televisión sin tener el aparato encendido en su casa? En su primera incursión en el ámbito teatral y partiendo de una experiencia personal, el director de cine Cesc Gay indaga entorno al mundo de la pareja, las relaciones interpersonales, la sexualidad y la convivencia en una obra divertida y cercana que cuenta con un guión fresco y un ritmo in crescendo. La guinda del pastel la forman los actores […]

A diferència de la generació dels nostres pares, que estava enfocada a treballar i a formar una família, a nosaltres se’ns va educar per tenir somnis i aspiracions. Ara bé, ningú va tenir el valor per avisar-nos de que molts d’aquests objectius no s’acomplirien mai. Petits monstres parla de tot això, i és precisament en el personatge de l’Anna -impecable i divertidíssima Vanessa Segura– on es donen cita totes les frustracions, els desencisos i les petites misèries. Ella ens posa davant dels ulls un personatge que accepta viure amb les seves pors i amb els fantasmes que la persegueixen des de fa anys. També és curiós, d’altra banda, que l’obra es presenti com «la comèdia de la crisi dels quaranta«. […]

Cesc Gay aterra en el món del teatre i ho fa aportant tot el bagatge adquirit en la seva prolífera trajectòria cinematogràfica. De fet, les seves pel·lícules sempre han transmès un cert aroma teatral, ja sigui per fer ús d’un exhaustiu anàlisi de personatges o per presentar-nos escenes sense artificis i prioritzant la direcció d’actors. En aquest sentit, hi havia expectació per veure el seu debut i, cal dir que, no ens ha defraudat en absolut. La nova aposta del Romea és una d’aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s’aconsegueix gràcies a l’ús d’una història quotidiana en la que, de ben […]

Si comencem la recomanació pel final, us diré que vaig acabar amb les galtes plenes de llàgrimes. D’aquestes silencioses, de les que van caient lentament, amb dolor. Les primeres, després d’aquestes paraules: cal saber què és una guerra. Abans havíem iniciat el viatge a l’exili a través d’una magnífica Rosa Galindo; primer al camp de concentració d’Argelers, més tard a la Maternitat d’Elna. Amb una fabulosa música en directe, l’acurada adaptació de Pablo Ley i una direcció minuciosa, detallista i poètica de Josep Galindo, havíem pogut sentir en pròpia pell el terror i la incertesa en creuar la frontera, el fred de la platja, la fam, el menyspreu del francesos i dels guardes senegalesos, la separació del marit, el dolor […]

Ahir vam anar a veure “Els veïns de dalt” una obra escrita i dirigida per el cineasta Cesc Gay,que s’estrena com a autor i director teatral. La parella formada per en Juli (Pere Arquillué) i l’ Anna ( Àgata Roca) i els veïns de dalt la Laura (Nora Navas) i el Salva (Jordi Rico) són els quatre protagonistes d’aquesta comèdia. Quan s’aixeca el teló ens trobem dins del pis de l’Anna i en Juli ; ella ha preparat un pica pica per què ha convidat als seus veïns amb la intenció de coneixes, ell no vol gent a casa seva i menys als veïns de dalt que no paren de fer molt soroll quan tenen relacions sexuals. Després de discutir […]

Perquè Cesc Gay fins ara només havia escrit i dirigit pel cine i la tele, però avui s’ha estrenat en teatre, amb una comèdia (gènere gens fàcil) i ho ha fet bé, amb bona nota. Dos matrimonis veïns es troben per un sopar informal. Els uns passen per un mal moment i els altres passen… per tot arreu i el que havia de ser un sopar de pica-pica acaba picant per esferes impensables. Un càsting encertat i una bona direcció ha permès als quatre intèrprets un bon resultat. Nit d’estrena en un Romea amb públic fins al pis de dalt (en sintonia amb el títol de l’obra).

La crisis es un poderoso motor dramático para cualquier historia. Por eso, sobre la crisis de los cuarenta ya se han escrito un buen puñado de obras a lo largo del tiempo y, desgraciadamente, también a estas alturas, muchas que hablen, además, de la crisis económica. Personas en crisis en momentos de crisis. Seguramente, es de lo que toca escribir ahora y lo que el público quiere (o necesita) ver. En clave de comedia, Petits monstres trata sobre los miedos, las contradicciones y la insatisfacción existencial de Ana, una artista conceptual que vive con sus padres y no se siente muy comprendida por la gente que la rodea. El personaje, interpretado por una carismática Vanessa Segura, está diseñado con mucho […]

Probablemente, debido a la inverosimilitud de la realidad diaria a la que nos encontramos sometidos, con flagrantes casos de corrupción, escándalos judiciales o cuestionables estrategias políticas, parece que acaba de nacer un nuevo género escénico al cual se ha bautizado como “teatro documental”. Esta tendencia incipiente nace de la necesidad de denunciar y dar la importancia adecuada a sucesos intolerables que, a pesar de su impacto mediático, han acabado perdiéndose en la vorágine de nuevas noticias de actualidad. Así, de manera análoga a experimentos como la obra Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas, Camargate dramatiza una conversación real, en este caso, mantenida por la líder del PPC Alícia Sánchez Camacho y Victoria Álvarez (ex-amante de Jordi Pujol hijo) grabada por Método 3. […]

Acabo de sortir ara mateix del teatre, i el primer que em penso és “he vist una obra inspirada en una novel·la o en un fet real?” i em sembla que no he estat l’únic, era un comentari s’ha dit només finalitzar la funció. Una obra que et fa entrar en la por dels extremistes, en la pèrdua de llibertat i en la bogeria d’una mare fins a la última conseqüència. Basada en uns fets reals de començament del segle passat. Dels actors s’ha de dir que estan correctes, tret de Teresa Vallicrosa que aconsegueix transmetre la bogeria necessària d’aquesta mare assassina. Fins i tot he tingut moments que m’han recordat a…(seguir llegint)

L’espectacle “Anònim venecià” que hem pogut veure a la Nau Ivanow, ja s’havia representat anteriorment al teatre Porta4 de Gràcia. Es tracta d’un projecte de teatre accessible, que ha dirigit la Carla Torres Danés (estudiant d’educació social a la Facultat d’educació Social i Treball Social Pere Trrés de la URLL).Una obra escrita per Giuseppe Berto i traduïda per Joan Oliver. És una història d’amor i desamor d’una parella que es retroben a Venècia al cap d’uns anys. Retrets, records, desconfiança, atracció i una confessió. Els dos protagonistes són l’actor Bernat Renau i l’actriu amb discapacitat visual Natàlia Roig Olivart, que comparteixen escena amb els seus alter egos, encarnats per la Mireia Isal Serna i Alexandra Navarrete González ,dues intèrprets de […]

Un nou èxit a la Sala Muntaner !!! “Yo maté a mi hija” es una obra basada en un un fet real , escrita per Carmen Domingo (escriptora destacada en assaig històric, especialitzada des de la II República fins la postguerra) i dirigida per en Pep Molina. L’Aurora des que era petita i el seu pare li va regalar una nina, va voler tenir una joguina que fos de carn i ossos . Va començar fent-se càrrec i educant al fill de la seva germana soltera, en Pepito, aconseguint fer d’ell un nen prodigi (amb tan sols 3 anys tocava el piano d’una manera increïble); però li serà arrebatat per poder seguir els seus estudis per Europa; és llavors quan […]

“T’estimo però no tant” és la versió catalana de Miquel Murga de l’obra de José Luis Alonso de Santos “Pares y Nines” que ha tornat al teatre Gaudí després del seu èxit la temporada passada. Com escenografia un pis de l’eixample de Barcelona. Els protagonistes: en Fede (Josep Linuesa) i en Robert (Ferran Castells), dos amics que comparteixen pis des de que el Robert ha trencat amb la seva parella, la Carmeta, que resulta ser la exdona del Fede, i enmig d’ells la Nines (Mònica Corral), la veïna , una noia bastant més jove que ells, que provocarà un nou conflicte entre els dos homes. Em sap greu fer valoracions baixes, però malauradament “T’estimo però tant” no ha estat el […]

No és molt més per la quantitat de personatges que hi surten, la nena, la mare, la companya de presó, l’amiga, el nòvio, el taxista… i perquè demana de l’actriu una varietat de registres que al final sembla una obra coral. Hi ha dues històries entrellaçades en el temps i ni els seus personatges saben perquè. Una trama complicada, però no t’has de amoinar, t’has de deixar emportar pels sentiments que et desperta. Una obra dura que si no estigués tan ben dirigida i interpretada, ens ho passaríem malament. Ara, en canvi, ha estat un plaer. Ens hem emocionat i hem patit, però ha estat un premi. Hostitu, jo sempre vull veure obres d’aquesta qualitat!