Recomendaciones

Adaptar a un formato de monólogo una novela tan reconocida como La plaza del diamante es, al mismo tiempo, un valor seguro (porque se trata de un gran libro) y un riesgo, puesto que tendrá que competir con el recuerdo emocional que cada cual guarde de su lectura. En este sentido, Joan Ollé ha realizado una versión muy fiel y respetuosa del original, centrándose en los pasajes más relevantes, sin cortar nunca el hilo narrativo de la protagonista. Desgraciadamente, no ha conseguido teatralizar lo suficiente el texto que resulta bonito pero, por momentos, demasiado literario. Tampoco su dirección, un poco perezosa, ha solucionado este problema: la puesta en escena es completamente estática, apostando sólo por obvios subrayados musicales y la […]

Vaya por delante mi reconocimiento a Ramon Simó por la dirección de esta obra enorme, dura y posiblemente más necesaria de lo que parece. Se trata de un texto teatral de Sofi Oksanen que posteriormente fue adaptado a novela y que ahora nos llega en una versión que seguramente ha bebido de todos lados. La obra abarca un periodo histórico de 45 años, desde 1947 a 1992, en el que confluyeron en Estonia las purgas estalinistas, la opresión del régimen soviético y la proclamación de la independencia. Un periodo en el que la protagonista, una mujer que se entregó al poder comunista para intentar salvar al hombre que amaba, pasa por un calvario difícil de soportar. Carme Elias y Maria […]

La Sala Beckett decideix apostar per un text valent i creatiu de Ferran Joanmiquel que posa en escena el director i també dramaturg Jordi Prat i Coll amb grans dosis d’imaginació i un desplegament visual, a moments, màgic. Es tracta d’una obra d’allò més interessant perquè el seu contingut és una història que s’atreveix a explorar racons de la imaginació poc transitats i perquè formalment l’autor no ha tingut cap por d’estirar el llenguatge en totes les direccions de l’espai i del temps per capturar allò intangible que només forma part de l’experiència humana i que, precisament per això, ha de ser matèria de tractament teatral. Un diàleg a tres bandes que ens endinsa en el món intern de tres […]

L’he trobat llarga i penso que l’adaptador (és una novel·la) no ha tingut en compte que per a nosaltres Estònia ens cau molt lluny com a història i com a cultura i, al menys a mi, se m’ha fet difícil seguir els fets i situar-los en cada moment, especialment perquè l’obra va endavant i enrere continuadament. Tampoc m’ha agradat veure les projeccions de les tortures que he trobat excessivament explícites. Hi ha altres maneres de commoure i fins tot horroritzar. No em cal veure com el botxí li separa les cames a la nena per… Els actors tampoc s’han pogut lluir, en la meva opinió, perquè en l’adaptació s’han comés massa errors.

Hem vist una Colometa parlant en castellà, en una nova versió de la Plaça del Diamant adaptada i dirigida per Joan Ollè i interpretada per una Lolita Flores entregada al personatge al 100%. Un pèl massa estàtica asseguda en un banc i sense més ajuda que la seva interpretació fa pensar que potser hagues estat millor representar-la en una sala més petita que la faria més propera. Malgrat això totalment recomanable. La meva crónica aqui.

Perquè penso que d’aquesta opera prima te n’has sortit molt bé. Has entrat en el debat del «què és bo o dolent en art»? sense pontificar ni donar lliçons. Has muntat el que jo considero un thriller cultural i intel·ligent però sense avorrir, amb una trama paral·lela i a més has posat el «cuquet» per als que els hi agrada el gossyp i faran córrer tinta especulant si el teatre era el …, el director … i el crític …, vaja, claríssim. Al marge de les collonades, bona posada en escena, direcció i interpretacions. I per acabar, ens has fet reflexionar als que exercim de crítics aficionats dient coses que ja sabíem, però que està molt bé que algú ens […]

Hausson siempre ha sido un mago que se caracteriza por su elegancia y su sofisticación, más que por el humor, el espectáculo grotesco o el show infantil. Desde su primera colaboración con Joan Brossa hace casi 25 años, su carrera ha ido ligada a la magia poética y de gran contenido estético, la performance, etc. Ha colaborado desde entonces, aparte de con el desaparecido poeta, con el pianista de jazz Jordi Sabatés, el dramaturgo Jordi Coca o el director Hermann Bonnín, con quien comparte la dirección de La Seca-Espai Brossa. Bonnín, que lo dirige ahora por tercera ocasión, sabe muy bien como destacar las virtudes del mago, y con este homenaje a los trucos de seis grandes artistas del género […]

Perquè no és de text, ni dansa ni un musical, és una mica de tot. A partir del mite d’Orfeu, Pablo Ley ha organitzat un viatge al Hades amb set o vuit històries impecables, interpretades, cantades i coreografiades, però sense ser un musical. La Cia. Incordis, nou actors, acompanyats d’una banda, cinc músics, sorgida del Talles de Músics amb Jorge de la Torre al davant i com a compositor, ha creat un espectacle que no hauria de passar desapercebut ni pel seu atreviment ni per la seva qualitat. Bon text, bona direcció, bons intèrprets… Què més es pot demanar? Doncs que el públic no falli i hi vagi, això!

L’he trobat divertida, original, ingeniosa… en fi, m’ha encantat! Feia temps que havia sentit parlar de Rafael Álvarez, El Brujo, i la veritat és que tenia moltes ganes de anar-lo a veure. De seguida que ens vam assabentar que venia a Barcelona a fer El Lazarillo de Tormes, no ens ho vam pensar dues vegades. El El Lazarillo de Tormes és la primera novel·la picaresca de la literatura espanyola, d’autor anònim, publicada al 1554. Es tracta d’una crítica a l’església i a la societat de l’època. Doncs bé, la sorpresa ha estat majúscula; el text és boníssim, es tracta d’una adaptació que ha fet Fernando Fernán Gómez de la novel·la, aconseguint un espectacle de fàcil comprensió, actualitzada i molt divertida. […]

“Blau” o viatge al món de l’inconscient és una obra dins de la nova dramatúrgia catalana, escrita per Ferran Joanmiquel i dirigida per Jordi Prat i Coll i Manel Barceló. Ha estat premiada amb el 7è premi de teatre Joaquim Maria Bartina de Reus al 2009 i al desembre de 2011 es va fer una lectura dramatitzada a París. El text està ple de simbolismes, el podem situar dins del món oníric, ja que no és gaire realista ni convencional. Els textos d’en Joanmiquel solen seguir una mateixa temàtica, la solitud i la dificultat de comunicar-se. Només entrar, a cada un del públic, s’ens dona un osset de peluix, que ens acompanyarà durant tot l’espectacle, pel que he pogut esbrinar, […]

Si perquè fa molts anys vaig veure aquest Lazarillo del Brujo i em va impressionar: text, interpretació, moviment damunt l’escenari… i avui ha passat alguna cosa que ha fet que no funcionés: em temo que Rafael Álvarez no estava en bones condicions. Se’l sentia molt malament i durant 10 minuts s’ha embrancat en un text que l’estiu passat li vaig sentir al Festival de Mèrida en una obra que no era aquesta…Repeteixo, llàstima perquè jo sóc un admirador del Brujo, li he vist coses molt bones i sóc dels que li perdonen les reiteracions com hoy hay nivel i altres dispersions, però repeteixo que avui alguna cosa important ha fallat. Espero que només hagi sigut avui.

La Calòrica és sinònim de feina ben feta i bon teatre. Fa temps que ho demostren i, el que és més difícil, són capaços de mantenir-se en un altíssim nivell. Sempre tintats pel seu món i el seu humor particulars. En aquest espectacle, els actors expliquen males experiències laborals. Ho fan sempre des del llindar de la realitat i la ficció amb un personatge proper al grau 0. Però no us penseu que veureu monòlegs. Els altres actors col·laboren fent tota mena de secundaris que ajudaran a crear un univers que bascula entre l’humor i la crítica social. No sóc una persona que riu fàcilment veient obres de teatre. Somric amb complicitat però no ric. Doncs bé, amb aquesta obra […]

Después de Pequeños monstruos, esta es la segunda obra que llega a los escenarios después de haber probado suerte en azoteas o casas particulares. Esta fórmula está dando un aire fresco y más espontáneo a la nueva dramaturgia catalana, pero también hay que decir que a menudo acusa de ciertos males: construcción irregular de las escenas y del ritmo, momentos alargados en exceso, determinadas concesiones al público, etc. Sea como fuere, ojalá que estos males estuvieran en la mayoría de comedias que se estrenan en nuestro país, puesto que en el caso de Animals de companyia nos encontramos con momentos extraordinarios, una comicidad a prueba de bombas y una efectividad que no para de llenar butacas. Es cierto que se […]

Tal como se dice en algún momento de la obra, todo el mundo quiere un trabajo pero a nadie le gusta hacerlo. De todos modos, hay trabajos y trabajos… y en este espectáculo se habla de los más inútiles, absurdos e improductivos, con la intención de acabar demostrando que el mercado laboral está formado, en un porcentaje más alto de lo que podría parecer, por ocupaciones prescindibles. En definitiva, una buena manera de observar como el sistema malgasta esfuerzos, dinero, conocimientos y habilidades, seguramente con la oscura intención de que el mismo sistema siga funcionando y alimentándose de sus propias absurdidades. La compañía La Calórica sintetiza muy bien el tema a través de cuatro episodios y algunos pequeños monólogos introductorios. […]

“El viatge d’Orfeu” és una obra de creació escrita per Pablo Ley i dirigida per Josep Galindo. Es tracta d’un espectacle pluridisciplinari amb una gran varietat de registres, on músics, actors i cantants ens han fet gaudir, durant més d’una hora, d’un viatge ple d’emocions, on es fusiona la mitologia grega amb el mon contemporani . Un recorregut on s’uneixen, per medi d’un cordó ,dos mons paral.lels, el dels vius i els dels morts. En la mitologia grega, tres capes de foscor envolten al Tàrtar, un lloc per als pitjors pecadors tan baix com Hades és lluny dels cels, i que són els somnis, l’oblid i la mort. Entrem, un per un, a la Cova d’Hades i ho fem acompanyats […]