Recomendaciones

No hay duda que cuando se crea un mito o una leyenda, o a base de ir repitiendo una historia, esta va cogiendo una forma concreta que no se modifica, como mucho se maneja para que siga teniendo una esencia concreta, aquella que es permitida por los poderosos, por los guardias de la supuesta moral. A partir de la Ilíada de Homero y otros textos y poemas, Alberto Conejero construye este poema escénico en qué Patroclo comparte con el público la pasión y el amor compartido con su compañero de armas Aquiles antes y durante la guerra de Troya. El dramaturgo estructura en este monólogo un relato lleno de emoción que a través de la mirada de Rubén de Eguía […]

El Teatre Gaudí de Barcelona commemora els quaranta anys de la mort de Mercè Rodoreda amb l’obra Mercè Rodoreda en el Triangle de París, una producció de Versus Teatre, amb direcció de Maria Casellas Ever Blanchet, dramaturg d’aquest muntatge, s’ha inspirat en el llibre de Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz, que explora l’obra i vida de l’escriptora i en dos contes que l’autora va escriure durant el seu any d’exili a París, Nit i boira i Paràlisi. Dos contes personals, fins ara mai representats a Catalunya. Dos contes units pel dolor. El dolor moral i el dolor físic. Nit i Boira és una sèrie de contes sobre l’exili, inspirada en els refugiats a França durant l’ocupació. El tema […]

¿Quiénes son las personas invisibles de tu ciudad? Aquellas que se sabe que existen, pero a las cuales en ningún momento se las mira y se hace ver que no están. Todos los pueblos las tienen y ninguno quiere ponerles la mirada. No importan o eso quieren creer el resto. Francisco Casavella en “El día de Watusi” hace una radiografía muy exacta de la Barcelona de los años 70 a los 90 poniendo el foco en estas personas invisibles, las que conforman la ciudad, pero a las cuales no se les mira a los ojos. Iván Morales coge el primer volumen de la historia y, en esta lectura escenificada del primer acto, nos presenta a Fernando, un adolescente que vive […]

Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: […]

La Plaça del Diamant forma parte del universo cultural de todo un pueblo, porque reúne una calidad literaria contrastada y admirada, porque refleja el sufrimiento de la sociedad en tiempos de guerra y posguerra, porque muestra la vivencia de una mujer de aquellos tiempo, humilde y trabajadora, profundamente sensible y perspicaz, y, en definitiva, porque se ha convertido en una crónica de un período histórico, una obra absolutamente imprescindible y de una magnitud colosal en la literatura europea del siglo XX. Partiendo de esta base, cualquier versión de la obra que pretendiera ser innovadora podía correr el enorme peligro de alejarse de la esencia y acercarse al fracaso. La directora, Carlota Subirós, se había adentrado ya en un trabajo previo […]

Sergi Belbel dirige la omnipresente Emma Vilarasau, la veterana Mont Plans, premio Margarita Xirgu de teatro, y la joven Julia Bonjoch en un espectáculo que él mismo ha escrito, y que baila entre la comedia y la dura cotidianidad, entre lo privado y lo que se considera público (¿y, por tanto, de todos?), entre la persona y el personaje, entre la realidad de tres generaciones muy diferentes. Lali Symon nos muestra el debate interno que persigue a una monologuista de gran éxito, una estrella admirada, reconocida y querida, un icono femenino y feminista, y una referencia por miles de espectadores que siguen sus shows en teatros y televisiones. La seguridad y la fuerza que caracterizan a su perfil público contrastan […]

La muntanya de Montserrat es veu des de tants punts de Catalunya que ha acabat assumint la responsabilitat de ser un dels nostres grans icones. Si hi ha una responsabilitat que ha d’assumir el teatre, és la d’agafar aquests icones per, com a mínim, sacsejar-los. I resulta que La Santa Companyia, a mans del fabulós text i la direcció de la Maria Riba, ho fa de tal manera que quan s’apaguen els llums i entren els músics, l’espectador és ben lluny de sospitar el que és a punt de passar. La premissa és senzilla, bonica i surrealista a parts iguals. Una comunitat de picapedrers ha esculpit, agulla a agulla, gorro a gorro, cada un dels cims de Montserrat, fent d’aquesta […]

Esta es una obra necesaria, oportuna… e incluso oportunista, dadas las circunstancias en las que nos encontramos. Cuando uno entra al teatro va dispuesto a escuchar muchas cosas que sabe que no le gustarán, que lo alarmarán, pero lo hace consciente de que en medio de la ironía encontrará claves para combatir (o para entender, aunque sea a regañadientes) el movimiento fascista. Ahora bien, cuando entramos nos encontramos con un decorado televisivo de late show o similar. Parece el espacio ideal para que aparezca Andreu Buenafuente, Marc Giró… o incluso la Lali Symon que justamente estos días ocupa el escenario del Romea. Pero no, no es ninguna de estas personas. Se anuncia de repente a Mercè Arànega, y esta se […]

L’any 2018 la dramaturga, activista política i feminista Michela Murgia va publicar Instruccions per fer-se feixista, un text irònic i crític que reflexiona sobre el perillós ascens i propagació de les ideologies i moviments de la ultradreta arreu del món. Cinc anys després arriba als nostres escenaris amb l’adaptació de Sergi Pompermayer. Què està passant? Vivim massa confiats davant el feixisme? Davant l’augment de l’extrema dreta, sobretot pel que fa a la seva representativitat parlamentària, Instruccions per fer-se feixista és una proposta del tot necessària. L’actriu Mercè Aránega, protagonista d’aquest monòleg còmic, es fica en la pell de l’autora i ens parla com si ella mateixa fos una autèntica feixista. Ens explica, de manera intel·ligent i molt convincent, les virtuts […]

Le Vide és el resultat de la col·laboració entre les germanes Les Maybalés, Ester Nadal, Enrique Noviello i Stef Depover. El programa definia aquest muntatge com «l’exploració del concepte del buit fent servir el moviment i el so d’un instrument singular». Ahir en vaig equivocar en triar aquesta peça. No vaig entendre res del que ens volien transmetre aquestes dues ballarines i companyia. Esperava veure un espectacle de dansa, de house dance, un estil de ball que m’agrada molt. Crec que ningú del públic va entendre res. Va acabar l’espectacle i la gent va reaccionar tard en aplaudir. Uns aplaudiments fluixos com mai havia vist. Bé, tret d’un espectador, que eufòric va vituperar als artistes. Vaig estar temptada de girar-me […]

La pell fina, la nova comèdia de Carmen Margà i Yago Alonso, s’afegeix al ja consagrat gènere que jo anomeno “retrobaments a l’hora de sopar”: un grup d’amics o familiars es retroba en alguna casa on un incident o comentari aixecarà tota la pols del passat. Aquí, el comentari desafortunat serà sobre un nen, un bebè lleig que destaparà la lletjor de la paternitat. Si durant anys, tenir un fill semblava que hagués de ser de color rosa, ara, poc a poc, s’alcen veus que també en destaquen els grisos. La pell fina n’és un testimoni. I ho fa des de l’humor, els equívocs i l’assimetria d’informació entre públic i protagonistes. D’entre ells, m’agradaria destacar el paper de Biel Durán […]

Tómbola empieza con una novia a la fuga, como en aquella película americana de Julia Roberts y Richard Gere. Nos coloca en una comedia, más o menos agradable, en la que la protagonista nos habla de sus relaciones, de sus listas de pros y contras a la hora de buscar a la persona ideal, y en la que se hace un análisis de aquellas parejas famosas que se rompieron a pocos pasos del altar. Hasta aquí, pues, una comedia inofensiva que de vez en cuando se ve salpicada con alguna cancioncita de Marisol, la niña prodigio española que años más tarde escogería el anonimato para desaparecer en Málaga, su ciudad natal. Y sí, la protagonista quiere escapar también a Málaga […]

La vida que se sueña, que se espera y se desea se contrapone muchas veces con la realidad, al asumir las cosas que van sucediendo. Una vida feliz y llena puede convertirse en una pesadilla dolorosa y asfixiante por mucho que se haga o se luche. Siempre queda la esperanza que un día todo puede ir a mejor. Que Mercè Rodoreda es una experta en narrar de manera muy personal y humana la vida de aquellos que sufrieron la Guerra Civil y la posguerra no es ningún secreto. De esta obra se han hecho muchas versiones, en teatro y también en televisión, y se mire como se mire siempre se reconoce el pincel de la escritora para dibujar cada uno […]

Era a la cançó Misery is The River of The World (La Misèria és el riu del món) de l’àlbum Blood Money, que també era la música incidental del muntatge de Bob Wilson de Woyzeck, de Tom Waits on es feia la següent afirmació: «If there’s one thing you can say about mankind / There’s nothing kind about man / You can drive out nature with a pitch fork / But it always comes roaring back again» (Si hi ha alguna cosa que pots dir de la humanitat / és que no hi ha res humà. / Podeu fer fora a la natura amb una forca / Però aquesta sempre tornarà rugint), que no sol defineix gran part de l’existència […]

Comença Mateu Bauçà pendent de la gent que va entrant a la sala, i de cop i volta una noia amb un vestit de núvia que entra a l’escenari indicant que ha marxat de la seva boda en l’últim moment.Ens comenta com ha anat, que ha volgut buscar al príncep blau i que aquest príncep blau no existeix. Moments divertits, com quan ens comenta com ha anat la seva experiència amb les app de cites.No sé si coneixeu a Marisol, els que sou joves segurament us sona alguna cançó i poc més. Era un dels nens estrelles del franquisme que van viure l’èxit fent pel·lícules, cançons i per tot arreu. Tot de color de rosa. Però com sempre, aquesta nena […]