El clàssic de Lorca, La casa de Bernarda Alba, vista a la Sala Ars Teatre en una adaptació lliure de la companyia. Repressió, enveja, gelosia, luxúria, cobdícia … es troben a la casa de Bernarda Alba i l’ànsia de llibertat envaeix als seus habitants. L’última obra de Federico García Lorca, el van assassinar poc després d’acabar-la, mai va poder veure representada.
He de dir que poques vegades he visitat aquesta sala al costat de Plaça Urquinaona. Sala Ars Teatre té una programació molt ecleptica i que costa trobar petites obres que m’atreuen. I aquesta ha estat una d’elles.
He de dir que no he sortit gens decepcionat.
Un drama de la representació femenina de l’Espanya més profunda que s’ha pogut veure en diferents versions durant aquesta obra. I sempre hi ha alguna que et sorpren més que altres.
S’ha de dir que les sis actrius que representen aquesta obra, han donat tot durant la representació d’avui. I tant els diàlegs com els diferents moments de l’obra s’han vist molt natural, res d’artificials com a vegades he vist.
Des del primer moment, podem veure un retrat de la dona en aquella Espanya profunda, on dominava la religió i el masclisme que tenim més actual que mai. Aquells silencis que de forma sistemàtica demana Bernarda Alba a les seves filles. Estar davant una societat que demana un dol de vuit anys.
Un magnífic treball col·lectiu de les seves actrius, que treballen els silencis i els diàlegs entre els diferents personatges. Tot amb un escenari que no ens distreu i unes llums que ens mostren diferents moments íntims quan els necessitem.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següient enllaç