Recomendaciones

Las relaciones de pareja -o incluso familiares o de amistad- en un entorno urbano se han convertido casi en un tipo de subgénero dentro del teatro musical. Obras como T’estimo, ets perfecte…, Dies normals o Guapos & pobres, por poner otro ejemplo autóctono, cumplen con una serie de premisas imprescindibles: personajes cercanos y reconocibles, situaciones cotidianas, un contexto sobradamente conocido por el público (el entorno laboral, la crisis o el 15M) y unas canciones que hablen de cosas aparentemente banales o poco glamourosas, como por ejemplo las paradas del metro de la Línea Verde. Los espectadores conocen ya muy bien este tipo de musical y no creo que nadie espere otra cosa. 73 raons per deixar-te promete todo esto que […]

Sí, perquè aquesta obra escrita, dirigida i interpretada per la Majo Cordonet ens parla de la família, i tot i que segurament no és la seva, la que ha deixat a l’Argentina, segur que hi ha moltes coses que… diguem hi fan pensar. Per començar et demanen que acudeixis a veure l’obra portant una foto de quan eres petit, cosa que a mi em remet a la capsa de sabates que tinc a casa plena de fotos… familiars. La peça està estructurada per sketchs, alguns de curts i altres de molt curts. A escena només la Majo i el Nicolás Rivero, però sense veure’ls hi estan presents una criatura i la mare (i sogre)… Al final un epíleg amb projeccions […]

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre. Carmen Machi en el paper de Creont ha estat magnífica tret dels últims minuts quan abraçada al cos del seu fill Hèmon, ha estat poc convincent; crec que hagués estat perfecte acabar amb el crit de terror en veure’l. Magnifica també Manuela Paso en el paper d’Antígona i José Luis Martinez en el paper del missatger que tem per la seva vida tant si porta el missatge com sinó. Tot i destacar aquests tres noms hem de dir que ens han agradat […]

Digue’m la veritat es una obra escrita per Pablo Ley, que ha estat molt ben dirigida per Josep Galindo. Es tracta d’una obra teatral que gira en torn a un grup de set amics que es reuneixen en un sopar. Un ex capellà, una periodista, una traductora de l’àrab, un fotògraf, una arqueòloga, un pilot d’avió i la cooperant d’una ONG. Feia uns quants anys que no es veien. Quatre tenen un passat en comú que els uneix: un viatge fa 15 anys, a la Vall d’Hunza, a la frontera entre l’Índia i el Pakistan. Qui i perquè els ha reunit a tots, després de tants anys, a aquell sopar?, Què tenen en comú a part d’aquell viatge? Què va […]

Escrita per Albert Boronat i dirigida per Aleix Fauró. Començant pel monòleg del noi que ha descobert que porta una vida de gilipolles, se’n va a meditar i el descobreixen masturbant-se (quina vergonya), continuant per somnis estranys situats en festes acabades, amb les begudes acabades i els pastissets acabats… on no hi ha ningú; passades de cervatells que caminen però sembla que no van enlloc… I l’esnòrquel? Sí, hi surt. Un personatge se’l posa i es capbussa en una piscina buida de plàstic estil estoy con Toy: els genolls a fora i el cap a dins. Un disbarat mil·limetrat, per capes. Una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies… Acabareu surant en l’espai inclòs entre les parets negres de […]

Aquest cop anàvem amb por, ja que els comentaris que ens havien arribat d’aquesta versió la titllaven d’estàtica i avorrida. I potser per això o perquè no és ni estàtica ni avorrida ens va agradar molt. A l’escenari una taula i cinc cadires. Cinc actors ocupen les cadires però no tots hi són sempre tot i que els veiem. Van intervenint segons evoluciona el text i tret del últim quart d’hora estan asseguts. Una posada en escena arriscada però eficaç, amb diàlegs molt ràpids i una sincronització perfecta en les veus del cor. Alfredo Sanzol ens resumeix la peripècia d’Èdip a la recerca d’una veritat que ningú no vol i que el destruirà. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, […]

El dia de l’assaig general (segon repartiment) vaig trobar que en conjunt les veus dels solistes estaven més equilibrades que les del cast principal i vaig gaudir molt més a l’assaig, que el dia d’estrena malgrat les grans figures anunciades. El jove tenor Ismael Jordi em va agradar moltíssim mes que el del molt reconegut i esperat Juan Diego Flórez, que per mi va estar la gran decepció de la nit de l’estrena, amb un volum de veu escàs que quedava eclipsat quan cantava juntament amb la soprano Elena Mosuc; fins al darrer acte Flórez no va demostrar qui era, reservant-se per l’última ària…. i aquí si, es va posar el públic a la butxaca. (just per rebre els esperats […]

“CAPAS” (premi com millor espectacle de circ de sala, dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya al 2011), és el nom del primer espectacle de la Companyia Eia. Eia va ser creada a partir de la fusió d’Armando Rabanera, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica (Cirque Vague, el Circo de la Sombra i Le Grand Osim Orquesta) amb Francesca Lissia i Celso Pereira (Celso y Frana), amb el desig d’explorar i confrontar la seva manera de fer circ. Quatre acròbates i un músic ens van fer passar una tarda realment fantàstica. A “Capas” podem veure un treball col·lectiu i en equip, on vam poder apreciar la gran complicitat que hi ha entre tots ells, mostrant-nos la seva passió pel circ i […]

Teatro de la Ciudad uneix en un mateix espai a Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol, per portar-nos la trilogia “Mite i raó”, formada per tres espectacles: Antígona, Medea i Edipo rey. Per falta de temps, vaig haver de triar una d’entre les tres i Antígona va ser l’elegida. Motius… tres: el personatge mitològic d’Antígona que em fascina, Miguel del Arco i Carmen Machi, a la que admiro i segueixo tot el que fa a casa nostre. Antígona és el títol d’una tragèdia de Sófocles, basada en el mite d’Antígona i representada por primera vegada en 442 a. C.Avui hem vist una Antígona de Sófocles totalment actualitzada als nostres temps. És increïble la versió que ha fet Miguel […]

Brutal aquesta Antígona que ens ha servit Miguel del Arco. Ben dirigida, ben interpretada, amb una il·luminació magnífica, bon vestuari i uns intèrprets en estat de gràcia que ens ha fet emocionar amb la desgràcia de la germana que vol honorar al germà mort. El vol rentar, el vol ungir i donar-li digna sepultura, tot i anar en contra de la llei que Creont ha promulgat. A destacar el moviment coreogràfic de tots els actors, especialment quan feien de cor grec. De pell de gallina (o era gallina de piel?) Magnífic colofó a la trilogia Teatre de la Ciudad. http://bit.ly/1Nb8WbQ

Hem trobat una posada en escena esplèndida amb una il·luminació quasi perfecta i ens han agradat molt gairebé totes les interpretacions. Un però és la Medea d’Aitana Sánchez Gijón que hem trobat molt sobreactuada en determinats moments. Això no impedeix que hem de reconèixer la seva entrega absoluta al personatge i que sobretot és espectacular en la invocació a Hécote, quan mig despullada s’omple de fang i plomes, en gairebé 10 minuts d’actuació frenètica. Molt destacable Andrès Lima que interpreta diferents personatges i que amb la seva presència escènica i la seva veu ens ha deixat literalment bocabadats. Si voleu llegir la nostra opinió sencera, el trobareu a l’enllaç del nostre blog «Voltar i Voltar»…. https://t.co/15qteIJMu5

Homenajear a las mujeres de la Segunda República desde el teatro podría haber dado lugar a espectáculos muy diversos… Alba Valldaura lo hace desde el homenaje concreto y más pequeño -o más grande, depende de cómo se mire-, puesto que pone a su abuela como modelo de todas aquellas mujeres y a través de sus recuerdos o de sus fantasías viaja a una época que la mayoría de espectadores no hemos conocido. Un ejercicio de memoria histórica a través de una mujer que poco a poco, y por culpa del Alzheimer o de alguna enfermedad similar, va perdiendo la poca que le queda. Lo mejor del montaje es la transformación de la actriz en su abuela, con la gestualidad, las […]

D’acord en que la història és forta, que els clàssics no estaven per tonteries i que la tragèdia és la tragèdia, però l’he trobat sobre-actuada i exagerada, especialment en els papers de Medea i Creont/Jàson. Penso que hi ha altres maneres de colpir el públic i fer-lo entrar en el drama. La il·luminació és el que més m’ha agradat, tot i que un pèl fosca. Estèticament m’ha grinyolat veure a la prota quasi nua, però amb la cartutxera del micro enganxada a la cintura; xoc entre el naturalisme en la màxima expressió i un adminicle de la tècnica. Tot i la meva opinió, el públic ha aplaudit amb força entusiasme. http://bit.ly/1Q64fpH

I mira que la història del pobre Èdip és prou cabrona com per emocionar; et fas aquella pregunta: el destí persegueix al ésser humà? Doncs pregunta, pregunta què alguna cosa ha fallat, i em temo que ha estat l’adaptació i la posada en escena. Més que una obra de teatre m’ha semblat una lectura, i no dramatitzada sinó cridada per culpa, suposo, dels tècnics de so ja que els actors portaven micròfons. El muntatge, tots asseguts en una taula on suposadament ser serviria un festí, m’ha semblat estàtic i això, penso, ha tret la tensió necessària que demana l’obra de Sòfocles. Crec que Sanzol aquesta vegada no l’ha endevinat. http://bit.ly/1YM5CLL

Ozom parte de una idea similar al Tribute que hace poco le vimos al mago Hausson: homenajear a cuatro magos famosos y de técnicas muy diversas. La diferencia está en que Hausson partía de magos reales, mientras que el Mag Lari se inventa cuatro estereotipos caricaturescos (el cura parece salido de una obra de La Cubana) que se diferencian más por la caracterización que por los trucos que realizan. Y es que, a momentos, Ozom parece más un espectáculo de transformismo que de magia… a pesar de que hay números muy interesantes, como el del inicio, y otros que hemos visto en incontables ocasiones. También es cierto que le falta un número final brillante y que la música, a un […]