Recomendaciones

L’espectacle “Anònim venecià” que hem pogut veure a la Nau Ivanow, ja s’havia representat anteriorment al  teatre Porta4 de Gràcia. Es tracta d’un projecte de teatre accessible, que ha dirigit la Carla Torres Danés (estudiant d’educació social a la Facultat d’educació Social i Treball Social Pere Trrés de la URLL).Una obra escrita per Giuseppe Berto i traduïda per Joan Oliver. És una història d’amor i desamor d’una parella que es retroben a Venècia al cap d’uns anys. Retrets, records, desconfiança, atracció i una confessió. Els dos protagonistes són l’actor Bernat Renau i l’actriu amb discapacitat visual Natàlia Roig Olivart, que comparteixen escena amb els seus alter egos, encarnats per la Mireia Isal Serna i Alexandra Navarrete González ,dues intèrprets de […]

Un nou èxit a la Sala Muntaner !!! “Yo maté a mi hija” es  una obra basada en un un fet real , escrita per Carmen Domingo (escriptora destacada en assaig històric, especialitzada des de la II República  fins  la postguerra) i dirigida per en Pep Molina. L’Aurora des que era petita i el seu pare li va regalar una nina, va voler tenir una joguina que fos de carn i ossos . Va començar fent-se càrrec i educant al fill de la seva germana soltera, en Pepito, aconseguint fer d’ell un nen prodigi (amb tan sols 3 anys  tocava el piano d’una manera increïble); però li serà arrebatat per poder seguir els seus estudis per Europa; és llavors quan   […]

“T’estimo però no tant” és la versió catalana de Miquel Murga de l’obra de José Luis Alonso de Santos “Pares y Nines” que ha tornat al teatre Gaudí després del seu èxit la temporada passada. Com escenografia un pis de l’eixample de Barcelona. Els protagonistes:  en Fede (Josep Linuesa) i en Robert (Ferran Castells), dos amics que comparteixen pis des de que el Robert ha trencat amb la seva parella, la Carmeta, que resulta ser la exdona del Fede, i enmig d’ells la Nines  (Mònica Corral), la veïna  , una noia bastant més jove que ells, que provocarà un nou conflicte entre els dos homes. Em sap greu fer valoracions baixes, però malauradament “T’estimo però tant” no ha estat el […]

No és molt més per la quantitat de personatges que hi surten, la nena, la mare, la companya de presó, l’amiga, el nòvio, el taxista… i perquè demana de l’actriu una varietat de registres que al final sembla una obra coral. Hi ha dues històries entrellaçades en el temps i ni els seus personatges saben perquè. Una trama complicada, però no t’has de amoinar, t’has de deixar emportar pels sentiments que et desperta. Una obra dura que si no estigués tan ben dirigida i interpretada, ens ho passaríem malament. Ara, en canvi, ha estat un plaer. Ens hem emocionat i hem patit, però ha estat un premi. Hostitu, jo sempre vull veure obres d’aquesta qualitat!

La recreació de la conversa que Alicia Sanchez Camacho i Victoria Álvarez van tenir al restaurant de la Camarga i enregistrada per Método 3. Es construeix la base d’aquesta conversa, deixant una espectacle on podem veure com és el sistema polític i social amb que estem actualment. Tot i que es pot pensar que no hi ha cap treball de dramatúrgia, no és així. És veu un treball d’estudi de recerca, de sintetització de la conversa, per fer-ho accessible a tothom. Sense deixar tocs còmics, per poder entrar en tota aquesta escombraria política que tenim davant. Tot i que…  

No és Parsifal, només és una opereta, però es posa bé, és digestiva, no demana esforços per part de l’espectador, i diverteix. Carpe diem. David Pintó li han donat la volta a un conte de Schnitzler i n’ha fet un divertimento, una joguina amb molt bona música. Teatre sense complicacions (per al espectador), amb una posada en escena simple però efectiva, un suport musical mínim, però de molta qualitat (piano i violí) i uns actors que s’han deixat la pell explicant-nos com van matar l’avorriment canviant la roba de burgesos per la de menestrals… i caient a les xarxes de l’amor.  Res de nou, però molt ben dit.

Leí una vez que los personajes de Las amistades peligrosas eran tan modernos que actualmente podrían ser estrellas de rock, pero de aquí a montar directamente un concierto con todo los protagonistas de la novela quizás es pasarse de la raya. De todas formas, es exactamente lo que ha ideado Darío Facal, el director de este producto que quiere resultar moderno pero que al final sólo lo parece. Y es que las argucias de Merteuil y Valmont se acaban diluyendo y banalizando entre tanta pirotecnia, aspecto que los va alejando poco a poco de los espectadores. Es cierto que Carme Conesa está bastante acertada como la condesa instigadora de la trama, pero Edu Soto se esfuerza -y me consta que es […]

Si alguien va al Romea esperando encontrar algo similar al guión o a los personajes de «Ficción», «En la ciudad» o incluso «Una pistola en cada mano», mejor que vaya sacándoselo de la cabeza. En este caso, estaríamos más cerca de las historietas de Jet Lag, una serie creada también por Cesc Gay, a pesar de que pienso que las analogías con Els veïns de dalt hay que hacerlas con otras comedias de situación, especialmente francesas, como por ejemplo «La cena de los idiotas», «El nombre», etc. Podríamos decir que los retratos psicológicos a los que nos tiene acostumbrados el cineasta se supeditan en este texto a una situación -cómica, por supuesto- que lo domina todo de principio a fin. […]

La proposta de EL TESTAMENTO DE MARIA, basat en el text escrit per l’irlandès Colm Tóibín i adaptat per Agustí Villaronga, certament no és “mes del mateix”, perquè intenta donar una versió més humana (diuen alguns, pagana) dels fets de la vida i mort de Jesús, el profeta que és admès inclús per l’Islam; però, aquí per sort rau la diferència…. es tracta de la visió de la seva mare, Maria, una dona normal (que no verge), una camperola que a l’hora de la veritat, te por, fins i tot de l’actitud del seu fill al qual no acaba d’entendre i que fins i tot arriba a fugir del calvari, terroritzada, per tal d’intentar salvar la seva pròpia vida. La […]

Un eufemisme per no anomenar dictadura als set anys de terror que va passar l’Argentina en mans de la junta militar. Aquesta és una obra política que vol «reparar» la crema del teatre El Picadero, regentat per una colla de comunistes, assemblearis i homosexuals, segons l’ex-general responsable dels fets, que és entrevistat per una cadena de TV i tot i que el militar ja està mig gagà, no pot (ni vol) amagar la ideologia que el va portar a col·laborar. Ara, privat de llibertat, encara no entén que hi fa tancat en una mierda de cárcel, donde dan una mierda de comida y comparte con una mierda de compañeros, i jo dic, metafòricament perquè tot i que va passar ara […]

Un text en el qual podem comprovar horroritzats, com els participants d’una dictadura militar feixista, justifiquen el seu pensament i es creuen ells mateixos firmament que tot el que fan és pel bé de la seva pàtria i en defensa dels seus ciutadans; comprovarem com arribem a riure com espectadors, quan escoltem alguns arguments que en realitat ens haurien de fer plorar. La meva crónica aqui.

La història ben narrada per l’actriu, ens explica situacions ben diferents, que sembla impossible encabir-les en menys de 90 minuts que dura la representació…. una dona que té un part en una cel·la d’una presó franquista en plena guerra civil, la seva filla brutalment robada per la cel.ladora, per tal de ser entregada a una família benestant del règim, … una massatgista que intenta treure el stress d’una dona en l’època actual que mal viu treballant com a actriu còmica en petits locals d’oci…. una tieta que intenta per tots els mitjans que mare i filla facin les paus i que oblidin els rancors produïts per un esdeveniment que es va produir fa més de 10 anys i que va […]

La crisi econòmica és un tema molt llaminer i, en l’actualitat, està donant per fer diverses produccions a través dels diferents gèneres teatrals, tal i com va succeir en èpoques anteriors. En aquesta ocasió, el cèlebre autor de «El sopar dels idiotes», Francis Veber, es qui tracta la temàtica i ho fa en el seu terreny mestre, la comèdia d’embolics. De fet, l’autor ha aconseguit trobar un molt bon punt de partida i, realment, aquesta idea li hauria de permetre treure punta en una obra d’aquestes característiques. Malauradament, els diferents embolics arraconen la idea i converteixen la obra en un seguit d’escenes sense suc, dotades d’un contingut i d’una forma de fer una mica casposes i, fins i tot, d’un punt masclista. Podem […]

Què és una “cloaca”? Una claveguera, el lloc on aflueixen les coses i les persones més vils. Cloaca és una gran metàfora; el que en un principi és un crit de guerra d’un grup d’amics en la seva joventut (Cloaca!), es transforma en el conducte per on  sortiran les seves immundícies i fent que millor d’ells mateixos se’n vagi per la «cloaca». La història dels nostres protagonistes, no és sinó una de tantes que ens podem trobar actualment a les noticies (corrupció, apropiació indeguda, mentides i  traïcions), sota l’aparença de bona gent. I és que a sota nostre sempre hi ha hagut i sempre hi haurà conductes subterranis anomenats “cloaques”, que malauradament quan estan plenes acaben rebentant i treien tota la porqueria […]

Estaba claro, desde que se anunció el proyecto y conociendo la más reciente trayectoria teatral de Blanca Portillo, que El testamento de María sería un vehículo de absoluto lucimiento de esta actriz ya situada entre los talentos más grandes del momento. De lo que no teníamos certeza era de si el texto aportaría un punto de vista diferente sobre la figura de la Virgen María o se limitaría a exponer los aspectos más dogmáticos de la historia sagrada con la madre de Jesús como voz narradora. Afortunadamente, no tan sólo se han cumplido las expectativas en cuanto a la audaz interpretación de Portillo (vehemente, técnicamente impecable y honestamente sobrecogedora), sino que el monólogo escrito por Colm Tóibín ha resultado sorprendente, poético […]