Recomendaciones

Una versió força surrealista que segueix la tradició “ubuesca” personalitzant l’Ubú. Albert Boadella torna a generar debat per aquest cop per passiva, en convertir-se en diana d’aquest muntatge teatral. En l’espectacle apareixen a més del mateix UBÚadella, paper que s’ha reservat el mateix autor/director Victor Alvaro, personatges com Esperanza Aguirre, el mateix Jordi Pujol, el Capità Renec, l’actual director dels Joglars Ramon Fontserè …… i es fa un recorregut pels 40 anys de Joglars. La veritat és que hem rigut força i ens ho hem passat bé…. malgrat que a nosaltres aquest personatge ens produeix urticària tan sols pensar-hi. Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç… https://t.co/N1gqjH84U1 del nostre Blog “Voltar […]

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar. L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz. Un text d’una gran bellesa poètica però que no ens arriba fàcilment, aquesta ambigüitat entre el que és real i el que és al·lucinació ens pertorba i ens perdem força sovint; hem de reconèixer però que […]

De Ubu Roi a Ubú President per acabar a Ubúadella. Quasi 120 anys els separen, però la crítica continua sent crítica. Bona idea que potser han pintat amb brotxa en contes de pinzell i jo hauria preferit el segon estri. L’escenografia senzilla, però suficient i el vestuari molt bo. Els Gataro no porten la cara enfarinada. En alguns moments potser s’han excedit de barroers, però el públic s’ha ha passat molt bé. Diuen que el Boadella mossega, especialment perquè s’han ficat amb la seva dona; pitjor per a ell. A més coneix rebé el remei: quan et pica t’has de rascar… amb prudència, o et faràs mal. http://bit.ly/22oJk5j

M’ha agradat molt la posada en escena i l’escenografia, les interpretacions han estat impecables, estèticament tot ha estat perfecta, però m’he perdut d’un bon començament. He intentat d’entendre alguna cosa i al final he acabat desconnectant. Finalment m’he rendit i he perdut tot l’interès. Se m’ha fet eterna, el senyor del meu costat no ha parava de mirar el rellotge. A la sortida comentaris dispars. De segur que les valoracions seran diverses, a mi no m’ha arribat. Hauria d’haver-hi anat el dia del col·loqui, potser hagués entès alguna cosa.

El títol de l’espectacle prové de la “Ley de vagos y maleantes”. Una llei espanyola de 1933, referent al tractament de rodamóns, nòmades, proxenetes i qualsevol altre element considerat antisocial. Per ser una llei que no sancionava delictes sinó que intentava evitar la comissió futura dels mateixos no incloïa penes, sinó mesures d’allunyament, control i retenció dels individus suposadament perillosos fins que es determinés que s’havia acabat la seva perillositat. Quedant així establerta podia ser utilitzada arbitràriament per a la repressió de les persones sense recursos. Quatre coristes de diferents èpoques: Cora anys 30 ,Coral anys 50, Corina anys 80 i Corette anys 90, van morir el mateix dia, en el mateix lloc i de la mateixa manera. Ara estan […]

Un bon amic ens va insistir que anéssim a veure l’espectacle Bèsties de la companyia Baró d’Evel al Mercat de les Flors. Com sempre que m’ha recomanat alguna proposta en sortim molt satisfets, vaig comprar les entrades sense pensar-ho dues vegades. Hi ha una carpa de circ instal·lada a la Plaça Margarida Xirgu. La cua per entrar és llarga, fa dies que les entrades estan exhaurides. Entrem per grups, caminem entre mig de carpes estampades amb dibuixos que ens recorden als que feien els homes prehistòrics dins les coves. Caminem lentament donant tota la volta al circ abans de poder veure la pista. Caminem en silenci, escoltem sorolls, veiem ombres. Entrem a la pista. Tot i que érem dels últims, […]

Fins fa un anys, qui volia veure els grans musicals de Broadway o del West End, no li quedava més remei que viatjar fins a Nova York o Londres. Afortunadament, ara, ja podem veure algunes d’aquestes grans produccions a la nostra pròpia ciutat i, encara que aquestes tinguin preus força elevats, continuen costant menys que en aquestes ciutats. Són els anomenats musicals franquícia, es a dir, obres de gran èxit procedents d’aquestes ciutats i que es fan en castellà, però que conserven absolutament tots els elements de l’original, ja sigui l’escenografia, la il·luminació, la direcció o el vestuari, per exemple. Així doncs, podem gaudir de grans musicals a casa nostra, com si els estiguéssim veient a Londres o Nova York. […]

El año 1972 Jule Styne y Bob Merril estrenaron en el Majestic Theatre de Nueva York el musical Sugar, basado en la famosa película de Billy Wilder Somelike it hot. Ahora es la primera vez que se representa en catalán, pero no la primera ocasión en que se adapta al pequeño formato. Sea como sea, en la Sala Gaudí encontramos quince actores y cinco músicos que actúan en un espacio prácticamente vacío. Lo cierto es que a veces parece que la obra pida algo más de espectacularidad y un refuerzo musical más amplio, pero si nos ceñimos a la producción y al espacio elegido creo que el conjunto es más que notable. Otro de los handicaps de Sugar es que […]

Nosaltres, des de les nostres butaques observem la transformació d’en Ricard, un magnífic, extraordinari Quim Àvila, un adolescent ple de ràbia, desànim, apatia, avorriment i que troba la seva sortida assumint el paper d’un altre. La seva mirada ens arriba directa com si volgués que nosaltres l’ajudéssim a sortir del pou de desesperació on està ficat i que el porta a un destí que tampoc és el que vol. Una obra molt rodona que ens ha agradat i ens fa rumiar, i un jove gran actor al que seguirem a partir d’ara. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/6L8H9OiSAy del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Estem davant d’una obra de teatre escrita i dirigida per Raquel Loscos que reflexiona sobre el paper de les dones a les diferents èpoques. Les actuacions musicals i un punt de comicitat ajuden a digerir un text punyent i àcid sobre les realitats viscudes. Aparentment esbojarrada, està dirigida amb precisió i les quatre actrius estan magnífiques en els seus papers, amb un vestuari i pentinat perfectament adequat a l’època de la qual són representants. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/NCfgcvoo2J del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Es tracta d’un treball de creació absolutament fascinant, sota la direcció del matrimoni format per Blaï Mateu i Camille Decourtye, en el que participen uns magnífics professionals dels que jo destacaria especialment a la ballarina Laly Aiguadé, que ens va deixar a tots enamorats amb els seus moviments i la seva agilitat. Un espectacle que s’endinsa en el món fantàstic dels somnis, que ens fa somiar encara que som conscients que estem desperts…. i quan acaba tot, no volem «despertar-nos» perquè haurem de sortir de la carpa. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/vh2dbRWZtA del nostre Blog «Voltar i Voltar»

Perquè no m’ha interessat, he perdut l’atenció i no he plegat res. Penso que ningú ha fet res malament, ni director ni actors, però a mi no m’ha atrapat. La valoro en 3 (zona mitja) perquè no sóc capaç de valorar-la. http://bit.ly/1QB8r0K

Sí, i realment no ho és gens, perquè aquesta barreja de circ, dansa, acrobàcia, espectacle amb animals, clown, música… em deixo res? és realment difícil de compaginar. Si a tot això hi afegim poètica a gran nivell, entrem en un món oníric que ens esponja l’ànima (i això no és gens fàcil). Baró d’Evel, aquesta companyia franco-catalana ho ha brodat. Tan de bó s’hi estigués més dies a la Plaça de Margarida Xirgu, perquè la cua de gent que s’ha quedat al carrer fa feredat. Hostitu, és que són molt bons. http://bit.ly/1Ruq1E2

Malauradament vaig descobrir Monti molt tard, a les Festes de la Mercè de 2012. Encara el recordo arrossegant la maleta cap al Racó Poètic del Castell de Montjuïc, un espai recollit, menut, enmig d’altres propostes de més gran format. Hi vaig arribar de retruc, sense saber ben bé què hi veuria. Hi vaig trobar La història d’un pallasso, un espectacle que em va enamorar, em va fer riure i em va fer redescobrir i esborrar de cop prejudicis absurds dels espectacles de pallassos. Em vaig apuntar ben apuntat el seu nom. Vaig fer tard, seria el seu últim espectacle. Però resulta que aquella història en Monti no l’havia parit sol. L’havia ajudat en Martí Torras. El mateix amb qui preparaven […]

En doble sentit perquè és una obra en clau de conya i està de conya. Esbojarrada, desenfadada i fins tot desmarxada, però dirigida amb precisió perquè no s’esbotzi per les costures (no sé si m’acabo d’embolicar). La peça passa als llimbs, que jo em pensava que havien fet suspensió de pagaments, però es veu que no, que encara funcionen. A quatre coristes, anys 30, 50, 80 i 90 que van actuar al Club Café Maravillas, els va passar el mateix: els va caure un focus al cap i van estirar la pota. Per això estan ara als llimbs… Si us agrada divertir-vos, aneu-hi. http://bit.ly/22aAzfk