«La nit de Helver» és una de les quatre obres que formen part del cicle «Cicatrius» que la companyia Exquis Teatre ha engegat amb la voluntat de mantenir intacta la memòria històrica, en aquest cas, al voltant de l’Holocaust. Són les cicatrius mal tancades de la ferida més ferotge que l’ésser humà s’ha infligit a sí mateix, i cal palpar-se-la per no oblidar que hi és i que fa mal.
El dramaturg polonès Ingmar Villqist és l’autor d’un text contundent que no dóna treva a un espectador en tensió que ha de sentir que durant una hora i quart es reobre la ferida i que està bé que així sigui. La història ens situa en la nit del 9 al 10 de noviembre de 1938, «la nit dels vidres trencats», durant la qual les juventuts hitlerianes, les SS i la Gestapo van assassinar 91 ciutadans jueus a diferents ciutats alemanyes i austríaques davant de la impassivitat de les autoritats, i que va acabar essent el vergonyós tret de sortida a la Solució Final nazi. La Karla viu amb en Helver, un noi amb una deficiència mental a qui va adoptar i que les noves circumstàncies han convertit en un dels «ronyosos» i objectius preferits dels pogroms nazis.
La posada en escena de Pavel Bsonek posa el focus en l’acorralament, d’una banda, a què es veuen sotmesos la Karla i en Helver, acorralats pels seus veïns, els seus conciutadans, els seus amics. D’altra banda, posa l’èmfasi en la incredulitat i l’estupefacció davant l’horror, tan ben expressats per Alba Florejachs que troba en la contenció el millor recurs per posar en evidència la incapacitat de l’ésser humà per entendre l’allò inhumà. Sergi Torrecilla és el contrapunt a l’estultícia de Florejachs, és l’home transtornat, manipulat com ho van ser tants alemanys i com ho estan essent tants homes i tantes dones avui dia per a ser reclutats per l’ISIS. Torrecilla manté l’equilibri en la pell d’un personatge, la inèrcia del qual podria haver-lo dut a una interpretació molt passada de voltes.
L’Atic 22, la sala de dalt del Tantarantana és la prova que per fer teatre cal un espai, uns actors i un públic, i prou imaginació per crear un món durant una estona. Però també hi ha una finestra (em sembla que dóna a un pati interior de la Ronda de Sant Pau) que durant la representació és la finestra al fora de camp, a la nit dels vidres trencats. Les mirades de la Karla i del Helver omplen de significat els carrers de Barcelona que, en la ment dels espectadors, es transformen en una ciutat alemanya al 38. També això és la màgia del teatre.
La nit de Helver és teatre necessari que no mira d’entendre el que va pasar perquè és incomprensible, sinó que posa de manifest que la nostra incapacitat per trobar-hi una explicació ens humanitza. És la nostra obligació palpar-nos la ferida i recordar. I olorar la immundícia.