Que el Lliure es miri a sí mateix és, es miri com es miri, una bona notícia, un símptoma de bona salut del teatre català. La posada en escena de «Les noces de Fígaro» ha de tenir en compte tres mites que sobrevolen l’imaginari col·lectiu de molts espectadors: Beaumarchais, Mozart i Fabià Puigserver. El mozartià és, probablement, dels tres, l’influx més reconeixible i millor resolt dels esmentats anteriorment, de manera subtil i sense homenatges estridents. Els qui no vam veure el muntatge del 1989 no som, però, immunes al poder de la llegenda ni al caràcter fundacional d’aquell muntatge, i creiem que ha pesat. No poden obviar-se 27 anys de teatre a Catalunya i al Lliure ni les noves exigències del fet teatral. Lluís Homar, amb encerts en la direcció d’actors, «ha deixat que l’obra parli per sí mateixa», el qual no sempre és una bona decisió, i hi ha deixat poca petjada, ha optat per voler «ser senzill», i la senzillesa se li ha girat en contra. La mirada interior, crítica i no contemplativa, demanava posar en dubte, malgrat el mite, la mirada de Puigserver. Excés de respecte, o respecte mal entès. El text de Beaumarchais planteja una trama sòlida i divertidíssima que serveix de bastida aparentment frívola per a sostenir batzegades contundents a la moral del segle XVIII i també a la d’avui, i Homar encerta quan decideix no emfasitzar-ho amb solemnitats que podrien ser ridícules. Excel·lents Joan Carreras i Victoria Pagès, en els qui l’espectador hi trobarà la sabiduria i la templança dels actors i les actrius que saben dir i també no dir, quan cal.
¡Enlace copiado!