El component satíric és una constant en el teatre de Lorca, en el qual coexisteixen el còmic i el seriós i aquesta obra és una farsa per actors que té el seu antecedent immediat en «El retablillo de don Cristóbal«, farsa per titelles. El paral·lelisme entre ambdues obres és conegut però Don Perlimplín adquireix en aquesta obra una dimensió humana que li manca a Don Cristóbal. En paraules del mateix Lorca, “Teatro de monigotes humanos que empieza en burla y acaba en trágico”.
Lorca retrata als personatges tipificant-los, el protagonista, excel·lent Manuel Veiga, és Don Perlimplín «candoroso y lascivo, bufo y lírico, grotesco y sublime» en paraules de l’autor. Vesteix de verd i és la imatge de la rutina i el tedi, un vell (de 50 anys !!!) antiquat que diu que no necessita res més que els seus llibres, però que accedeix, a contracor, a contraure matrimoni. La seva passivitat contrasta amb la gran vitalitat de Belisa, interpretada per una encantadora i sensual Almudena Lomba. Jove, bella i vital serà l’estímul que despertarà Don Perlimplín de la seva letargia i el transformarà en un home d’acció. A partir del moment en què descobreix el seu propi desig i la capacitat d’estimar és quan el destí i les seves pròpies decisions l’arrossegaran inexorablement a la tragèdia.
La mare de Belisa apareix com un personatge caricaturitzat en extrem, un autèntic personatge de guinyol, interpretat per un transvestit Jordi Sanosa, ella personifica l’autoritat familiar, la norma, la moralitat, la vella tradició. Es mostra dèspota i opressora en imposar a la seva filla un matrimoni de conveniència.
Marcolfa és l’únic personatge de la història que toca tota l’estona de peus a terra, és la portaveu de la racionalitat i un recordatori de les convencions socials que cal respectar. Anna Briansó és una convincent Marcolfa que estima el seu senyor i l’aconsella amb el convenciment de què fa el millor que pot fer per ell. Molt aviat s’adonarà del gran error i de la tragedia que ha provocat, però ja no hi haurà marxa enrere possible.
Els follets (divertits i encertats Anna Briansó i Jordi Sanosa) que apareixen a la nit de bodes amb l’únic objectiu de tapar les faltes alienes, ens descobreixen la infidelitat de la núvia però també ens mostren el camí de la hipocresia, constant referencia en el seu diàleg al tapar-destapar que simbolitzen amb el llençol que cobreix al matrimoni. En el seu diàleg també al·ludeixen a nosaltres, el públic, com a voyeurs dels secrets i dels jocs de mentides, complices del drama en el qual s’acabarà convertint tot plegat.
Un vestuari simple i acolorit que recorda el vestuari dels titelles, diferents músiques que acompanyen els canvis d’escenografia entre els quadres i una acurada il·luminació fan d’aquesta proposta una petita joia amb una deliciosa posada en escena coreografiada per la mateixa Anna Briansó.
Si desitgeu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ