La mare, una obra arriscada, commovedora i eloqüent. Dilluns passat vaig portar a la meva mare a veure-la, em resultava la persona més adequada per viure aquesta aventura i entendre de més a prop el punt de vista d’una mare quan el seu fill vola de casa els pares. Ho necessita!
Per què? Doncs per què jo ara mateix estic en una situació familiar molt semblant, fa poc m’he independitzat i em preocupava que la meva mare es pogués sentir sola (o turmentada com l’Emma Vilarasau). A mesura que anava passant la funció jo anava mirant a la meva mare i desitjava de tot cor que la meva mare estigues bé.
Per sort, tot i que en algunes coses la meva mare es pogués sentir identificada amb l’Anne (l’Emma Vilarasau), el patiment i l’angoixa que es presenta durant al llarg de l’obra no té res a veure amb la nostre vida real. La meva mare és capaç d’acceptar la meva independència i no s’ha vist angoixada davant d’aquest nou rol que ens toca viure com l’Anne.
Això si, anar a veure La mare ha estat una teràpia molt bona per mi. M’he pogut posar una estona en la pell de la meva mare i entendre la buidor i el caos que pot haver sentit ella al marxar jo de casa. Una nova etapa comença però el nostre vincle no desapareixerà mai.
Us animo que aneu a veure-la amb les vostres mares o fills, entendreu de més a prop com canvia la vida quan tens fills, que tot el que passa es regeix en el benestar dels teus “petits”.
Potser l’Anne es massa sobre-protectora amb el seu fill i quan es veu sola comença a construir un món de fantasia malaltís que la fa embogir. A més, l’alcohol i les pastilles no l’ajuden gaire a sobreposar-se però el missatge de La Mare és molt clar: L’amor que una mare sent pel seu fill no es pot comparar en res del món. Tot i que jo afegiria: I l’amor que sent un fill per la seva mare també és molt fort.
Una obra intimista i molt pura. Més enllà de les paraules, fareu un viatge en el món intern de l’Anne, les seves pors, emocions i frustracions. Aneu a veure-la i extraieu les vostres pròpies conclusions.