Recomendaciones

«Quan comences a llegir, ja t’estàs enganyant» diu la Ròmula (Àngels Bassas) al Ramon (Àlex Casanovas), el seu marit. La Ròmula li ho diu com un retret, com un menyspreu, però a Brossa era precisament això el què li interessava del teatre: la il·lusió, la presa de consciència que és una mentida meravellosa i que no cal disfressar-la, al contrari, cal mostrar-la sense pudor. Diumenge és un diumenge a la tarda a casa d’un matrimoni burgès de Barcelona una mica avorrit de sí mateix, que rep la visita d’un amic (Abel Folch) que no serà, però, contrapunt sinó consolidació de l’estat apàtic de la parella. Hermann Bonnin sap que no se li ha de buscar la solemnitat per enlloc a […]

Una pantalla translúcida en primer terme deixa entreveure un guitarrista, una «cantaora», un «bailaor», un percussionista i un actor-rapsoda. S’hi projecta un camí pel qual hi avança una càmera subjectiva. Durant la representació es combinaran les projeccions dels testimonis d’experts lorquians que viatgen en tren i les interpretacions en directe, musicals i no, de l’obra menys coneguda del poeta granadí. Federico García declara les seves intencions ja des del títol, que prescindeix del cognom que l’identifica com a poeta i com a icona cultural, i escull el nom i el primer cognom per dur a terme un trajecte, un recorregut per la vida d’un home. Pep Tosar s’endinsa en el teatre documental per indagar sense un rumb fix, com ho […]

No us la perdeu, perquè és una gran obra, perquè és una joia de direcció, interpretacions, vestuari, escenografia il·luminació, i perquè tanca el cercle a Barcelona de la tetralogia La Sang De Les Promeses la immensa obra d’aquest libanès nacionalitzat al Canadà. Això sí, aneu-hi preparats perquè a la durada hi heu d’afegir una càrrega emotiva important que us trasbalsarà i us emocionarà, com en les millors tragèdies gregues o de Shakespeare. A canvi quedareu seduïts per la poesia que destil·len contínuament les paraules de Mouawad. A més veureu un canvi important a la Biblioteca; a terra en contes de sorra hi ha fulles seques, fulles dels boscos, naturalment. Crítica completa » http://bit.ly/2oNg0WF

“Cosmètica de l’enemic” és l’adaptació i traducció que ha fet Pablo Ley de la novel·la “Cosmétique de l’ennemi” de l’escriptora belga Amélie Nothomb, que la podeu veure a Porta4 sota la direcció de Francesc Amaro . Tota la història passa en el vestíbul d’un aeroport. Dos protagonistes, Jérôme Angust i Textor Textel. Dos personatges magníficament interpretats pels actors Santi Margarit i David Òbia, que estan totalment entregats als seus papers en tot moment. Unes interpretacions que van “in crescendo” a mida que transcorre l’acció i que són des de un bon començament del tot creïbles. Estem davant d’un text extraordinari, construït per un únic diàleg entre dos personatges. El vocabulari és molt precís i directe. Es tracta d’un joc a […]

Aquesta obra ha estat una grata sorpresa en la recta final de la temporada per a tots aquells que no la vam poder veure l’any passat i per aquells que volen repetir (i amb raó!!!). Així, ens trobem amb un text i una posada en escena perfectament fusionades per Saara Turunen, tot fent un desdoblament de l’artista i la seva vida familiar des d’una mirada interna i permetent-nos conèixer les seves emocions i pensaments. Per aconseguir-ho, utilitza un estil molt adient en el que el surrealisme esdevé tremendament proper, dotant a l’obra d’una gran personalitat i força. A més, Turunen atorga a l’espectacle ritme i sap perfectament quan incloure nous elements teatrals per a que aquest no es perdi, traspassant […]

Una comèdia escrita i dirigida per Ernesto Caballero, director del Centre Dramàtic Nacional que coprodueix el muntatge amb Focus. Una comèdia on l’actriu Carmen Machi torna als escenaris catalans després de l’èxit de Juicio a una zorra, d’Antígona o de Les Troianes i La Madre (Dispara/Agafa tresor/Repeteix). En aquesta peça interpreta el personatge de Sor Àngela, una monja que té una missió. És l’any 2037 i la comunitat europea que coneixem ha desaparegut. Governa el partit «Pueblo en Pie» en coalició amb el partit socialista. La crisi financera obliga al govern a vendre bona part del seu patrimoni artístic. Una monarquia petroliera que vol fer un museu al mig del desert ha fet una oferta de compra de Las meninas, […]

La idea és bona i dona per una bona comèdia, però inexplicablement s’allarga i allarga i no resol, i s’embolica i la monja copista comença a fer el ruc i balla, i és posseïda i fins i tot ens ofereix un striptis, mongívol, però striptis, i com li deia l’àngel al lladre i assassí d’Antaviana «no anem bé Depacarelli, no anem bé». Llàstima, d’entrada prometia, però s’ha espatllat i, segons la meva opinió, no l’han sabut resoldre. Crítica completa » http://bit.ly/2pxxATr

A estas alturas, destacar que Carmen Machi es una actriz de enorme talento resulta una obviedad casi prescindible de decir. Después de su participación en montajes como Juicio a una zorra, ¿Quién teme a Virginia Woolf? o Agosto, entre otros, ha quedado claro que su presencia y fuerza interpretativas son únicas y abrumadoras. Así, como era de esperar, en La autora de las meninas, Machi hace un trabajo extraordinario, entregándose a la función y consiguiendo captar al público con su energía. Desgraciadamente, la historia, escrita y dirigida por Ernesto Caballero, tiene un punto de partida interesante que se va diluyendo entre diferentes dispersiones y problemas de tono. Esta propuesta distópica plantea un drama con un personaje principal muy jugoso pero […]

Bertolt Brecht fue, sin lugar a dudas, una de las figuras teatrales más influyentes del siglo XX. Más allá de su filosofía escénica y de sus obras, probablemente, lo que más ha marcado de su gran aportación ha sido la importancia de transmitir con el arte un mensaje político. Quizás por este motivo, la directora Carme Portaceli ha sentido la necesidad de adaptar ahora este Galileu donde se habla de la censura, el poder, la libertad y otros temas muy presentes a nuestra convulsa actualidad. Manteniendo la contundencia de su mensaje original, la propuesta tiene un espíritu bastante comercial y didáctico que hace que el producto sea más atractivo por el público joven. Las canciones de Love of Lesbian, con […]

Cada vez resulta más difícil encontrar espectáculos que apuesten por una narrativa diferente, que arriesguen generando universos genuinamente extraños y personales. Por este motivo, Broken Heart Story, con su refrescante atrevimiento, supone una muy agradable sorpresa por su estética surrealista, un sutil sentido del humor y su profundidad emocional. La propuesta, a medio camino entre una comedia de Ionesco y el perturbador estilo cinematográfico de David Lynch, nos traslada a la mente, el alma y el corazón de una escritora cuyos miedos y problemáticas resultan gratamente representativas del mundo de los artistas y de las mujeres. La autora y directora Saara Turunen tiene la habilidad de hacernos caminar por laberintos oníricos sin caer en pretensiones arrogantes ni tópicos o recursos […]

A partir de “La vida de Galileo” l’obra de teatre del dramaturg alemany Bertolt Brecht escrita en 1939, Carme Portaceli ha creat l’espectacle “Galileu” que es pot veure al Club Capitol . Galileu va ser un físic, matemàtic, i filòsof toscà que va tenir un paper important durant la revolució científica. Fou el responsable del naixement de la ciència moderna, i va qüestionar els principis sobre els quals, fins a aquell moment havien sostingut el coneixement. Penso que «Galileu» és un muntatge molt interessant i del tot imprescindible si ens ho plantegem des del punt de vista que és un espectacle que va dirigit a un públic molt jove, més concretament a estudiants de primer d’ESO. La meva valoració és […]

“Boscos” és l’última obra que faltava de veure a Barcelona i que tanca la tetralogia “La sang de les promeses” del dramaturg canadencolibanès Wajdi Mouawad. “Boscos” juntament amb “Litoral”, “Incendis” i “Cels” és una obra contemporània que amb el temps esdevindran clàssics de la literatura universal. Tornem a estar davant d’un muntatge que t’enganxa des d’un bon començament. Boscos amaga una història terrible, èpica i tràgica. És una obra en la que s’ha d’estar molt atent per no perdre’n el fil, ja que l’acció transcorre per la vida de set generacions de dones, que va des del 1871 al 2006, d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sahara, a Luce, a Aimée i finalment a Loup, el personatge principal […]

La obra teatral de Joan Brossa -a pesar de que sea difícil de separarla de todas sus otras vertientes artísticas- todavía sigue siendo bastante desconocida por el gran público. Diumenge es una obra escrita en la década de los sesenta y retrata unos personajes que vivían en plena etapa del «desarrollismo«, a pesar de que eran plenamente conscientes de las carencias y de la falta de libertad que se vivía. Son la imagen de la burguesía barcelonesa de la época, pasada por la criba del absurdo y de los toques surrealistas del autor. Todo ello dirigido con muy buen gusto por Hermann Bonnín, que ha tenido la buena idea de incluir canciones de la época e imágenes del Nodo. Al […]

Molt ben escrita per Ramon Madaula, que s’està mostrant com un dramaturg a tenir en compte, interpretada molt bé per ell mateix i Roger Coma, impecable en el paper del futur 135è president de la Generalitat. Aquí hi hem d’afegir la llestesa de Madaula al buscar-se un professional que la dirigís, molt bé Jordi Casanovas, i no caure en l’error de fer-ho ell mateix. Resultat? Una comèdia molt ajustada, divertida, equilibrada —mai insisteix en un gag, al estil Paco Moran, amb tots els respectes—, en fi, una d’aquelles obres en que rius i somrius molt, però que no et fan sentir una mica ruc. No us la perdeu, serà el contrapunt per quan aneu a veure Boscos. Crítica completa » […]

Ver a Mercè Arànega transmutada en una especie de Núria Feliu de l’Eixample ya vale realmente la pena. Su trabajo, riguroso y perfectamente ejecutado, es sin ningún tipo de duda lo mejor de la función. Una función, por cierto, que parte de una muy buena idea pero que no acaba de cuajar del todo bien. Como comedia resulta bastante irregular, y como sátira quizás es demasiado indulgente. Es de agradecer que se repasen uno por uno todos los temas de la Cataluña de los últimos años, desde el caso Pujol hasta la Vía Catalana, pero la temática daba para sacar más punta y hacer un análisis más crítico. Finalmente, Rosich ha optado por una comedia costumbrista que funciona a ratos […]