Ha estat la primera vegada que he anat a La Caldera a veure dues peces de dansa dins el Cicle «Corpografies»
La Caldera és un centre de creació de dansa i arts escèniques; un lloc on allò que encara no existeix es converteix en quelcom creatiu. És un espai obert, de recerca, de creativitat, innovació i invenció. És un lloc on es treballa per apropar i fer intel·ligible als espectadors la gran diversitat de llenguatges i de formes d’expressió artístiques que hi ha actualment dins les arts escèniques contemporànies.
El cicle “Corpografies” està constituïda per dues peces de recerca: “Hardcore Research on Dance” amb Georgia Vardarou, i “Cuerpar” amb Teresa Lorenzo.
Dues ballarines que no es coneixen entre elles. Dues peces diferents, exposades en dos espais diferents. Dues peces que comparteixen una mateixa finalitat, la recerca sobre la capacitat que té el cos per acumular i destil·lar informació, desplegar continguts i obrir(nos) els sentits, mostrar el cos com a eina en moviment i com a vehicle de transmissió.
1-“Hardcore Research on Dance” Georgia Vardarou *****
Aquest solo és el resultat final d’una peça en la que Georgia Vardarou ens exposa la seva forma de ballar des dels seus orígens en la dansa, tal qual com si es tractés d’un estudi antropològic.
Es tracta d’una combinació de moviments que neixen de la improvització en silenci.
No hi ha coreografia. Els seus moviments són marcats i precisos. La ballarina fa es centra en el moviment de cada una de les seves parts del cos. De cop el moviment s’atura, i ens queda la presència del cos rígid, tal qual com una escultura es tractés.
El cos en moviment i de cop s’atura. De vegades camina en cercles buscant un nou moviment.
És un treball en silenci. Un silenci que sols el trenca el so que esdevé del moviment del cos i la respiració de l’artista.
Ha estat una increïble demostració de moviment corporal d’una extraordinària qualitat tècnica.
2- “Cuerpar” Teresa Lorenzo *** 1/2
La copertenencia del que habla a aquello de lo que habla, a aquello con lo que habla, y de aquello con lo que habla, es el reconocimiento de que, en efecto, aquello de lo que habla, habla.’ De la phénomenologie du corps à l´ontologie de la chair, Renaud Barbaras.
Treball on no hi ha ni música, ni llum; tan sols el moviment és el protagonista i algún so digitalitzat.
El so del moviment, el so d’un cop de sabata al terra, el so del caminar al voltant de la sala… és el que el públic percebem.
Petites ràfegues de llum ens deixen de tant en tant veure la silueta de la ballarina, o les seves extremitats inferior. El seu rostre segueix ocult. La foscor domina l’espai, però el públic notem en tot moment la presència de la ballarina.
Com a experiència ha estat interessant haver “vist” aquesta proposta, però si us haig de ser sincera, em queda molt camí a recorre dins el món de la dansa per arribar a entendre treballs com aquest.