Recomendaciones

Aquest és el tercer espectacle de la companyia El Martell i primera aportació dins del CICLÓ (cicle de companyies independents en residència), que organitza el Tantarantana Teatre. Els seus espectacles intenten posar en entredit les estructures de dominació pròpies del poder i en aquest sentit, EL MAR NO CAP DINS D’UNA CAPSA DE SABATES és un espectacle que se submergeix en la infància de tota una generació (la dels membres de la companyia) per fer-ne una revisió crítica …. …. i el text de Laia Alsina Ferrer ho aconsegueix novament. Un text que arrisca molt, perquè té moltes capes, no és fàcil i tampoc és massa comercial, malgrat que està tractat des de la comèdia. Un text que no te […]

La infancia es, probablemente, la etapa de la vida que más nos marca como personas. Es, quizás, por este motivo, que se ha convertido en el tema central de muchos debates culturales y políticos recientes tanto desde las perspectivas más rancias y conservadoras como de las más modernas y reivindicativas. En esta misma línea, después de Ah! (Judit) y Y-X, la siempre crítica Companyia El Martell aborda, en este caso, los clichés, prejuicios y conductas tóxicas que sufrimos desde muy pequeños para demostrar, en cierto modo, que los niños y niñas no son tan libres como nos creemos. Machismo, homofobia, racismo, clasismo, competitividad o materialismo aparecen en las conversaciones de los protagonistas de esta pieza que se mueve entre el […]

Por la gran influencia que ha tenido en la cultura contemporánea y, sobre todo, por las innumerables versiones que se han hecho en el cine y en la televisión, el mito de Frankenstein ocupa un espacio en el imaginario popular, en general, muy diferente del que se le daba en la novela de Mary Shelley. Lo más interesante de esta ambiciosa adaptación teatral de Carme Portaceli es que ha conseguido ser fiel al material original y, a la vez, aportar una visión personal de la historia. Esta versión escrita por Guillem Morales, claramente, apuesta por un poner el foco en los conflictos morales y filosóficos que tienen al ser humano como protagonista y, más concretamente, al hombre que abandona su […]

Amb aquest durissim espectacle, la companyia italiana Instabili Vaganti vol donar veu al dramàtic esdeveniment sobre els 43 estudiants de Ayotzinapa desapareguts en Iguala, a Mèxic el 26 de setembre del 2014. Ho fan partint de la pròpia recerca i experiència de treball en Mèxic, Uruguai i Argentina i els testimoniatges i experiències dels estudiants i artistes involucrats en la fase mexicana del projecte internacional MEGALOPOLIS creat i dirigit per la pròpia companyia. Es tracta d’una performance amb dramatúrgia formada per paraules, acció física, cançons, peces de roba i fotografies. Una acció de protesta que vol treure a la llum la realitat de les desaparicions que dia a dia tenen lloc a Mèxic i altres països d’Amèrica Llatina. Una desaparició […]

Avui la meva recomanació és la mitjana d’una doble valoració. “El fantasma de Canterville” és una obra de nova creació, adaptada al català, signada per Joan Yago, basada en el conte original d’Oscar Wilde. Una adaptació còmica, irònica i divertida, dirigida per Josep Maria Mestres i interpretada per grans actors còmics com són Joan Pera, Elisabet Casanovas, Pep Sais, David Olivares, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Una obra feta a mida als actors que l’interpreten. Us ben asseguro que els fans de Joan Pera en sortireu encantats, veureu a l’actor gaudint com un nen dalt de l’escenari. La veritat, té molt de mèrit la feina que fa; ja m’agradaria a mi a la seva edat mourem amb l’agilitat en la […]

Teníem ganes de veure aquesta proposta guanyadora del tercer premi a la segona edició del Cicle DespertaLab, organitzat conjuntament per la Nau Ivanow i la Sala Àtrium. Carlos Perelló és el jove dramaturg d’aquesta peça que ha dirigit Guillem Gefaell amb la interpretació de Laia Alberch, Rafa Delacroix, Georgina Latre i Xavier Torra. D’entrada hem de reconèixer que el text se’ns ha fet una mica complicat d’entendre i ens hem perdut en molts moments de l’obra, però també hem de dir que hem gaudit de la proposta perquè ens hem deixat portar per la posada en escena i les interpretacions que ens han agradat força. Un grup d’operaris preparen un espai en el qual ha ocorregut una catàstrofe. Porten mascares […]

Per mi un espectacle esdevé imprescindible, quan s’acaba la funció i en el mateix instant tornaria a entrar per veure-la de nou. Això és precisament el que em va passar dimecres passat després de veure “La flauta màgica”. La veritat es que feia molt de temps que li anava al darrera, però per una raó o altre, no havia estat possible d’anar-la a veure. Per sort, coincidint amb els 15 aniversari del naixement de la companyia Dei Furbi, La Seca Espai Brossa ha tornat a programar un dels espectacles més premiats de la companyia : “La Flauta màgica”, una adaptació lliure de Gemma Beltran de l’òpera «La flauta màgica» de Mozart, sota el subtítol “Variacions Dei Furbi”, en el que […]

Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l’aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares. Gran part de l’obra fa la sensació d’una gran coreografia d’imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d’altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l’hora d’entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les […]

“El Metge de Lampedusa” és una obra dirigida per Miquel Goriz, protagonitzada per Xisco Masó, basada en el llibre “Llàgrimes de sal “ escrit per Pietro Bartolo i la periodista Lidia Tilotta, i del documental “Fuocoammare” de Gianfranco Rosi, guanyador del “Oso de Oro” a la millor pel.lícula en el Festival de Berlín 2016. “El metge de Lampedusa” és un retrat incisiu i commovedor, a través de les vivències reals de Pietro Bartolo, metge de Lampedusa, una petita illa italiana que es troba a mig camí entre Líbia i Sicília, en la que cada any arriben milers i milers de persones que fugen desesperadament de l’horror que pateixen en el seu país. Persones ( homes, dones i nens) que es […]

Feia forces dies que no valoràvem un espectacle amb la màxima qualificació «voltaire» de 5 cargols, però per sort ahir vàrem poder gaudir d’un espectacle de dansa, «LIKES», que ens va semblar una petita joia o potser millor dit, un petit bombó de xocolata negre, que vàrem paladejar amb fruïció. La coreògrafa i ballarina Núria Guiu es va formar a la companyia IT Dansa de l’Institut del Teatre, però actualment ja és reconeguda internacionalment; per posar algun exemple recent, ha treballat fa pocs dies amb la formació sueca Cullberg Ballet al Mercat de les Flors o també amb la francesa Gisèle Vienne i la noruega Ingri Fiksdal. LIKES és un projecte en Residència a la Sala Hiroshima, Sala a la […]

Esta es una obra que habla de la lucha, de la resistencia y del desengaño, pero sobre todo habla del paso del tiempo y de cómo afecta en aquello que creíamos de jóvenes. La obra, a pesar de los parecidos con el momento político actual, es de 1958 y está enmarcada dentro del movimiento de los «angry young men». Su autor, Arnold Wesker, era de familia judía y tenía ascendencia rusa y húngara, aspecto que queda reflejado en esta pieza con toques autobiográficos. Y es que la historia de la familia Kahn, desde 1936 a 1956, contiene elementos que el propio Wesker conoció y experimentó como propios. El gran acierto de Ferran Utzet y del adaptador Llàtzer Garcia es que […]

“El temps que estiguem junts sorgeix d’una proposta, ara fa un any, quan Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, va invitar a Pablo Messiez , actor, dramaturg, autor i director argentí, a conèixer els nois de la Kompanyia Lliure, amb la finalitat de realitzar amb ells un taller sobre la idea de ”les primeres vegades”. Messiez fascinat pel talent d’aquests joves actors decideix finalment muntar un espectacle, que tot just i que s’acaba d’estrenar , les entrades comencen a estar exhaurides. Tot i que era una incògnita de què aniria aquest muntatge, de seguida que vaig tenir el meu abonament, vaig reservar les entrades. Les raons?, perquè Messiez era l’encarregat d’escriure i dirigir la proposta, i pels actors que l’havien […]

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com «Ells saben que això ja no té marxa enrere…» o «Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…» que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i […]

Un muntatge basat en fets reals que va crear el jove actor i director belga Fabrice Murgia per al festival de Liegès el 2009. La versió francesa, es va poder veure a Temporada Alta l’any 2013; una proposta que ha obtingut nombrosos reconeixements (Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 – Odéon-Théàtre de l’Europe). Malauradament hem de dir que aquesta adaptació espanyola que ahir vàrem poder veure al Teatre Lliure, ens ha decebut enormement, especialment al que fa a la seva direcció i posada en escena. Quan entrem a la Sala l’actriu Andrea de San Juan està ja sobre l’escenari, recorrent l’espai escènic d’una banda a l’altre desesperadament amb el micro a la mà, donant cops a […]

Un démocrate trata sobre la vida de Edward Bernays y ofrece una recreación de algunos momentos importantes de su trayectoria vital. Anne Cantineau, Mathieu Desfemmes, Jean-Baptiste Verquin y Julie Timmerman presentan la vida de Eddie (como se le llama afectivamente durante la representación) de manera coral. Ningún actor encarna a un personaje fijo, sino que las actrices y los actores van rotando personajes, cosa que convierte a Eddie en un personaje coral más cercano a una figura abstracta, épica y legendaria que a la del mero sobrino de Freud. El seguimiento de la trayectoria vital de Bernays se apoya en la elaboración de un gran mural que marca horizontalmente el fin del escenario, el cual van completando los actores a […]