Amb Bull, Sixto Paz torna a posar la mirada en un autor britànic, després d’haver dut a escena el Tender Napalm de Philip Ridley. En aquest cas, el text escollit és de Mike Bartlett, una obra curteta i incisiva que interroga l’espectador des d’abans de començar, ja que, tant l’imprescindible escrit de Pau Roca (director) al programa de mà, com una veu en off que ens convida a preguntar-nos si a la vida som dels que toregen o dels que som torejats, i del que no ens adverteix és de que qualsevol de les dues opcions ens deixa en una situació gens desitjable: fas mal o et fan mal?
Tres companys de feina esperen el seu cap que ha de comunicar-los quin d’ells serà acomiadat. Isobel (Mar Ulldemolins) i Tony (Joan Carreras) s’alien de manera natural per a enfonsar el tercer en discòrdia, en Thomas (Marc Rodríguez), que patirà i, probablement, ha estat patint l’assetjament dels seus companys, que ho han fet per la «supervivència de l’espècies», perquè podien fer-ho, perquè són més forts. La crisi econòmica que no té escrúpols a l’hora de deixar-los sense feina, sembla legitimar la Isobel i en Tony a no tenir-ne a l’hora d’esclafar en Thomas. Però una altra cosa és encara més inquietant. Bartlett descobreix que potser cap de nosaltres estem tan lluny de la manera de fer d’en Tony i l’Isobel i, sobre tot, ens adonem que aquests dos han fet mal en Thomas perquè poden, simplement.
Pau Roca ha volgut que el combat es dugui a terme en una plaça de toros (a l’estrena anglesa, l’escenari era un ring de boxa), l’escenari d’un abús que perpetraran un home i una dona com qualsevol de nosaltres. El bullying viu de la subtilitat i és en aquest punt on el text de Bartlett perd contundència, ja que la manera com els assetjadors duen a terme la seva estratègia no ho és, sovint és brusca, la qual cosa fa que el resultat final perdi intensitat i veritat. Els actors estan per sobre dels personatges escrits, especialment Joan Carreras que fa un esforç enorme per trobar el to i el ritme adequat.