Andrea Chénier és una òpera del compositor Umberto Giordano i del llibretista Luigi Illica, estrenada al Teatro allà Scala de Milà el 28 de març de 1896; no va ser fins dos anys més tard que es va estrenar als Països Catalans.
Emmarcada dins el gènere del verisme ( plasmació de la realitat, amb un gran efectisme vocal i orquestral ), aquesta òpera està representada en quatre actes, en italià, i té una durada de dues hores i mitja amb entreacte inclòs.
Luigi Illica va prendre com a punt de partida central al poeta idealista i prerevolucionari Andrea Chénier, personatge real que va escriure una interessant obra literària , i que va morir a la guillotina el 1794, molt poc abans de la caiguda de Robespierre.
“Andrea Chénier” és un drama, una història d’amor, passió, enveja, gelosia, traïció i sacrifici, ambientada en plena Revolució Francesa. La història d’una heroïna, Maddalena di Coigny, que sacrifica la seva vida (morint) al costat del home a qui estima (la seva ànima bessona). Però també és una obra classista, política i històrica.
La posada en escena de David McVicar destaca per l’esplèndida escenografia de Robert Jones i els magnífics figurins de Jenny Tiramani.
Com es tractava d’un assaig general, no vam saber fins al mateix moment de la representació quins seria el repartiment . Finalment va ser el següent: el tenor Jorge de León en el paper d’Andrea Chénier, el baríton Carlos Álvarez interpretava a Carlo Gérard, el poeta revolucionari enamorat de Maddalena, i la soprano Julianna Di Giacomo a Maddalena di Coigny , filla d’aristòcrates perseguida per la Revolució.
La meva valoració l’he fet basant-me en les emocions i sensacions que vaig sentir, vagi per davant, que no sóc gran entesa d’òpera, i possiblement no tingui el suficient criteri a l’hora de valorar una representació d’aquest gènere, però això és el que en penso: tant la soprano Julianna Di Giacomo, com el baríton Carlos Álvarez van estar magnífics, malauradament no puc dir el mateix del tenor Jorge de León, que a part d’anar fora de temps, no va destacar en cap moment de la representació, tot i que la música d’aquesta òpera és ideal per poder-se lluir en escena. La que també em va agradar moltíssim va ser la soprano que interpretava el paper de Madelon, tot i que no sé quina és de les dues que hi ha en el repartiment (Anna Tomowa Sintow, Elena Zaremba).
No és de les millors òperes que he vist, l’he trobat molt lineal, senzilla, tot i que guanya molt a mida que avança la representació.
La interpretació de la Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu és, des del meu punt de vista, el millor d’aquesta òpera. La música és realment bellíssima, i els músics ens l’han fet arribar ben endins.
***1/2