Recomendaciones

Josep Maria Miró escribe siempre obras que tienen como eje central la perplejidad de los personajes hacia el mundo que los rodea. Un mundo convulso y desesperanzado que actúa fuera de campo y que se asemeja mucho, demasiado, al mundo que conocemos. Esta amenaza constante, que de hecho viene de nosotros mismos, es la que mueve la acción, la que precipita casi siempre los acontecimientos. En Temps salvatge hay un abanico muy amplio de los males que asolan la sociedad actual, ayudando a construir así un mosaico que a veces nos resulta muy realista y a veces un poco inverosímil. Es cierto que las obras de Miró tienen siempre algo de conceptual, y en este sentido las metáforas del bosque, […]

Ser emprendedor/a no es fácil, solo tenéis que preguntarles a los integrantes de la empresa Fairfly como les ha ido todo. Esta es la premisa de la obra de la compañía La Calòrica que dirige Israel Solà. Nos encontramos a cuatro trabajadores de una empresa de alimentación para bebés que están a punto de ser despedido a través de un ERE, y esta situación les presenta una oportunidad: crear su propia empresa. Con cierta peculiaridad en el producto, pero con muchas ganas, emprenden un camino que les será nada fácil. El texto de Joan Yago es ameno y muy divertido, nos engancha y conecta con los personajes des del primer minuto y vivimos con intensidad todo aquello que nos explican. […]

La nostra opinió sobre aquest MASTICAR HIELO, la basem en creure que aquesta exageració en els gestos, en els «colors» i en les formes, no intenta fer una fotografia veraç i «híper realista» de la societat en què vivim, sinó que les exagera fins a límits gairebé insuportables i de forma expressa, per fer una caricatura explosiva de les actituds que sovint tenim amb la gent que ens envolta i potser encara més accentuades amb les persones que més ens estimem. Curiosament la seva estrena ha estat precedida per l’escàndol de la censura de la pàgina del teatre Tantarantana a Facebook, conseqüència del cul del seu cartell anunciant. MASTICAR HIELO és una proposta desfermada des del primer moment, on els […]

Hi ha projectes teatrals que encara que no hagis vist una versió o llegit el text de l’obra, en un moment o altre, o fins hi tot al final, entens que és el que està passant; a “Masticar hielo”, lluny de ser una adaptació de Quí té por de Virginia Wolf? d’Edward Albee, això no passa. L’espectador es troba que l’obra avança i no acaba d’entendre que tot el que està passant és un joc macabra que va més enllà de les conseqüències d’una borratxera descomunal. En aquest muntatge no queda clar el problema que s’amaga rere la Martha i en George. Els que hem vist l’obra d’Edward Albee en prou feines reconeixem en els personatges de “Masticar hielo”, el […]

Poner en escena ¿Quién teme a Virginia Woolf? no resulta nada fácil. El peligro con este obra es que, fácilmente, se puede caer en un histrionismo granguiñolesco que tape la verdadera profundidad psicológica y emocional de la historia. La compañía El Eje, más que hacer una adaptación, se ha inspirado en el texto de Edward Albee para construir un montaje con la energía, el tono y la personalidad con la que se sienten identificados, en cierto modo, apostando por la forma por encima del contenido. La decisión es valiente y coherente con su trayectoria pero el resultado arriesga tanto que pierde el control sobre sí mismo. Aumentar la agresividad, los gritos y el ritmo de este universo narrativo ha acabado […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que […]

La compañía El Eje presenta en la sala Tantarantana una adaptación de ¿Quién teme a Virginia Woolf? de Edward Albee que no deja indiferente a nadie del público. Se trata de una adaptación libre y rompedora, concebida desde la voluntad de incomodar a sus personajes y a su público. Mar Pawlowsky, Eric Balbàs, Jordi Samper y Maria Hernández representan a dos parejas que, tras una exposición de arte, van a casa de una de ellas a tomar una copa. Con una interpretación destacable y enérgica, los actores llenan el teatro de gritos y situaciones violentas que llevan al público a una posterior reflexión acerca de las relaciones amorosas contemporáneas basadas en el amor romántico. La obra trata, principalmente, de mostrar […]

Si no has visto nunca una obra de la compañía El Eje quizás te sorprende ver esta adaptación libre, del Marco Ribera, basada en el clásico ‘¿Quién teme a Virgin Woolf?’. Pero el mismo cartel de la obra te da muchas pistas: «una versión cañera». Y eso encontré. ‘Mastica hielo’ nos propone entrar en una extraña espiral autodestructiva de una pareja acomodada y unos curiosos invitados abocados a vivir en su pesadilla. La historia comienza bien arriba con bastante intensidad, quizás un poco demasiado, pero se va alternando con otras escenas más relajadas que le permitirá ir respirando. Me encontré a un grupo de actores entregados: mi gusto destaco, por un lado, la Mar Pawlowsky que aún a un personaje […]

No és la primera vegada que Jordi Prat i Coll ens parla d’Evita. Aquí ho fa a través de tres personatges que com a mínim estan un pèl sonats per la devoció a la dona de Perón. L’obra podria ser divertida, però pel meu gust li falta gruix i la trama s’ha anat lligant espicossant una mica d’aquí i una mica d’allà. Fins i tot una copla ens hi han posat. Els intèrprets ho fan molt bé, però… Com em va dir una néta meva de 21 anys que em va acompanyar «però, la història d’aquesta pava, avui a qui l’interessa?» Crítica completa » https://bit.ly/2KV9poz

“No m’oblideu mai” és la segona entrega d’un cicle de teatre documental, que forma part de l’anomenat Teatre Verbatim , una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal. En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez. […]

A vegades es compleix fil per randa aquella dita coneguda que diu «en el pot petit està la bona confitura«…. i aquesta és una d’aquelles ocasions que una proposta de petit format d’un teatre no massa conegut pel gran públic, provoca el nostre entusiasme, especialment per una M E M O R A B L E interpretació. No coneixíem en Montgomery Clift (1920-1966), millor dit, el coneixíem per pel·lícules com «De aqui a la eternidad» o «El baile de los malditos», per esmentar alguna, però sabíem poc o molt poc de la seva vida i és que en la data de la seva mort, nosaltres no érem encara ni tan sols adolescents. El juliol de 2016 es van complir cinquanta […]

Dos dels actors (Elena Santiago i Adrià Ardila) ens vénen a rebre i ens fan passar a la sala, a escena Mireia Casado canta acompanyada al piano per Marc Sumsi. Segons ens comenta la Mireia en començar l’espectacle, aquest és el seu treball de tesina de l’Institut del Teatre (ESAD), on a través de l’humor i la música fan una crítica de la societat actual. El fil conductor de l’espectacle és la història d’una noia de poble que somnia a ser actriu, decideix fer el pas i anar a la gran ciutat buscant la seva oportunitat. La seva maleta plena d’il·lusions i de cireres, la fruita de l’arbre al qual ella es va enfilar un dia on tot ho veia […]

Una proposta escrita i dirigida per l’Ivan Morales, «cuinada a foc lent» , perquè s’ha pogut treballar d’una forma pausada en els locals de la Beckett, experimentant sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors. Es tracta d’una història de personatges com nosaltres, o com els nostres amics o els nostres coneguts, que posa el focus en com podem tornar a creure en l’amor. Quatre personatges que estan en un moment vital de la seva vida i tenen un dilema que els hi cal resoldre per tirar endavant. Quatre vides que s’entrecreuen. Quatre persones que lluiten per tornar a creure en l’amor. Quatre persones que necessiten creure que l’amor és possible. ESMORZA AMB MI és una mirada amarga […]

Hace años (más de 5) que esperaba ver este musical de Jason Robert Brown del que me fascinaba su estructura: una relación de pareja contada a dos voces, uno nos lo cuenta a medida que todo pasa – el enamoramiento, la pasión , el distanciamiento, las ambiciones personales no siempre compartidas, la ruptura …- y el otro hacia atrás, en un viaje emocional muy, muy difícil de interpretar. Me intrigaba cómo sería el momento en que coincidían las dos perspectivas temporales y realmente ese momento es muy delicado. Ahora bien, – el problema de las altas expectativas- me faltó cierta emoción. No es que las interpretaciones de Anna Herebia (Rent) y Marc Flynn (El despertar de la primavera) no sean […]