Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera.
La versió lliure que n’hem vist al Tantarantana descuida les transicions entre els moments de confrontació i els del cinisme que se succeeixen contínuament. L’espectador marxa amb la sensació que la representació ha estat víctima d’una lectura superficial de l’obra que ha confós la necessitat de mantenir el ritme a dalt de tot des del primer moment amb la incontinència escènica.