Recomendaciones

Es difícil traducir en palabras lo que hace la compañía Teatro de los Sentidos. En ‘El hilo de Ariadna’ quien habla es el cuerpo. Los cinco sentidos quedan expuestos a sensaciones que probablemente no hayas vivido antes. En el contexto del mito griego, los espectadores –o los llamados “viajeros”– se transforman en Teseo y se adentran en el laberinto con el objetivo de encontrar el Minotauro y derrotarlo. En la leyenda, la ayuda la proporciona el hilo de Ariadna, en la obra será el redescubrimiento de los sentidos la fuente de conocimiento que te guie hasta el final. Cuando la oscuridad te desnuda el cuerpo, hueles, palpas y percibes como si fuera la primera vez. Antes de entrar se recomienda […]

Si una cosa nos puede hacer tener una cierta esperanza respecto a las futuras generaciones, es la existencia de jóvenes creadores que, más allá de ser víctimas de su momento histórico, tienen la capacidad de tener una visión crítica de la realidad con la que conviven. El director y dramaturgo Roger Torns, voz inquieta en constante experimentación, propone con Hàbitat un interesante compendio de algunos de los rasgos más enfermizos a los que nos ha llevado la sociedad de las redes sociales. Sin caer en un pesimismo impostado o apocalíptico, lo más interesante de la propuesta es una conexión muy inteligente entre la forma y el contenido de su discurso. El uso de los teléfonos móviles por parte tanto de […]

Hàbitat: lloc o espai on viu una comunitat de manera còmoda i resistible. Aquest és el primer espectacle que es pot veure dins el cicle Desperta-Lab. A partir de textos base d’un grup de joves actors, neix “Hàbitat (Doble penetració) de Roger Torns, un muntatge on tota l’acció transcorre dins un espai escènic tancat i aïllat al públic, però visible als ulls de tots els que hi som presents. Es tracta de un seguit d’històries de persones anònimes, que es troben exposades a tothom, i connectades entre elles mitjançant les xarxes socials. Un hàbitat en el que en un principi era un lloc al qui hi pertanyia una generació relativament jove , però que de mica en mica hem anat […]

Perquè és un recital d’òpera, és una funció de teatre i també una vetllada dient poemes de autores catalanes importants, però no és ben bé això. Doncs què és? Bé… una cosa dirigida per l’Oriol Genís on s’hi fa tot l’esmentat abans, però d’una manera diferent. Diferent a què? Miri, no toqui la pera i vagi-ho a veure, que val la pena i s’ho passarà bé. Els dilluns a les 9 del vespre. Ja no diré rees més Crítica completa » https://bit.ly/2HPUpdO

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver. Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens. Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat […]

‘Le/ea/ving, acto 1’ es una buena forma de ponerse en la piel de aquellos que un día se ven forzados a empaquetar las maletas y huir para cambiar su destino, en busca de un futuro incierto, pero convencidos de que será mejor que su presente. Sigilosamente quedas inmerso en la trama de las tres historias de exilio que se desarrollan en el Teatro La Vilella –antigua fábrica de sifones en el barrio del Poble Sec­– y de las callejuelas que lo rodean. Unos escenarios hostiles que, con la oscuridad de la noche, el olor a antiguo i el frio, te trasportan a otra época o ciudad. Los monólogos no tienen una relación de continuidad entre sí –introducción, nudo y desenlace– […]

«Pura magia» es como define el protagonista algunos de los episodios de su vida. Y así es A.K.A., una propuesta magnífica, honesta, auténtica y recomendable para todos (no sólo para adolescentes). Un único actor nos hace partícipes de su día a día a los 15 años: el Instituto, terapia, la rabia y el miedo, los amigos, el amor y el deseo, la injusticia, los prejuicios, la relación con los padres … La identidad, al fin y al cabo. ¿Somos los que los demás ven? ¿ Lo que quieren ver? ¿Lo que enseñamos? ¿Lo que sale cuando estamos solos? … La interpretación de Albert Salazar (admito que no lo conocía) es un huracán -sí, en algún momento puntual se agradecería una […]

Si heu d’anar a veure “Vaig ser pròsper o recordant la tempesta” creient que veureu una adaptació o revisió del text de “La Tempesta “ de Shakespeare ( tot i que hi ha algunes referències de l’obra) ,esteu molt equivocats i possiblement en sortiu del tot decebuts; però si aneu sense cap idea preconcebuda sobre el que veureu, estareu davant d’una proposta realment extraordinària, en la que ressalten tots els aspectes d’una obra per qualificar-la d’imprescindible, com la interpretació, el moviment, la llum, l’escenografia, les veus i la dansa. “Vaig ser pròsper…” és una barreja de teatre físic, poètic, abstracte, oníric i màgic que ens fa viatjar del present al passat mitjançant els records de la memòria d’un home vell […]

Antonin Artaud està considerat com el pare del teatre modern, i és principalment conegut per ser el creador del teatre de la crueltat. La seva finalitat: impressionar i sorprendre als espectadors mitjançant escenes violentes, impactants i del tot inesperades. A “Per acabar amb el judici de Déu” es manifesten molts dels seus aspectes que el caracteritzen, queda clarament exposada la seva personalitat d’idees paranoiques, els textos són filosofades sobre l’essència de l’existència humana i la seva imperfecció, escenes incòmodes, crits, cops i molt de soroll. Un tipus de teatre en el que no hi he entrat gens i que se m’ha fet difícil d’entendre. Penso que és un tipus de teatre per un grup de gent amb unes inquietuds diferents […]

“Dante 56. Pell i ciment” és la nova proposta de la Companyia Casa Real. Una obra que parla sobre l’oblit i els laberints de la memòria. Una història plena de foscor, secrets i fets silenciats. Una història amb un transfons colpidor que no deixa indiferents als espectadors. La memòria és la base de la nostra identitat, una barreja entre els nostres gens i les experiències que hem viscut. Experiències bones, dolentes, fins hi tot traumàtiques o desagradables que algunes vegades la nostra ment ,de manera involuntària o voluntària, recorda o no. El problema de la memòria és que no sempre es comporta com voldríem; així que de vegades, guarda informació que no necessitem i oblida coses que ens agradaria recordar, […]

Dimarts passat finalment vam poder veure aquesta proposta d’Èdip al Teatre Romea, proposta de la qual esperàvem molt pel que vam escoltar a la roda de premsa i pels comentaris llegits en les xarxes. I ens ha tornat a passar, hem sortit del teatre decebuts i amb la sensació de buidor que dóna no complir expectatives. També hem de dir que en aquest cas, hem tingut discrepàncies entre nosaltres dos, perquè a l’Imma no li ha desagradat del tot, en canvi a en Miquel l’ha arribat a avorrir. ÈDIP agafa el text de Sòfocles, «Èdip, rei» com a base, versionat per Jeroni Rubió Rodon i inclou fragments d’altres obres de Sòfocles, algun petit fragment de Wadji Moawad i de Borges. […]

Veiem i escoltem els personatges a través d’una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat… és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d’establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable. Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d’aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d’enregistrar amb avidesa tot […]

A S’inunda Venècia el seu autor Miquel Mas inunda els sentiments dels espectadors i dels actors. I és que qui el coneix personalment ja ho veu que és una persona “tot sentiments”. És, com diu ell, observador, i inquiet, molt inquiet. És la tercera obra que Miquel Mas veu estrenada. I tot i ser una carrera primerenca, el text, la trama, la dramatúrgia, tot plegat és enginyós. I sí, li falta potser algun canvi d’escena més àgil, potser de vegades la interpretació podria ser més creïble. Però pel que fa al text, a la història, al dibuix dels personatges, S’inunda Venècia funciona, fa riure, fa pensar, retrata algunes relacions de parella que molts coneixem en primera o en tercera persona. […]

La Tempestad es uno de los textos más fascinantes del dramaturgo inglés. Ha sido siempre una obra inclasificable, en la que la magia y la fantasía hacen acto de presencia y dotan al conjunto de un aire casi mitológico. Es un texto con grandes parlamentos y maravillosos personajes (Próspero, Ariel, Miranda, Calibán…), que costará encontrar en esta particular versión de la compañía Projecte Ingenu. De hecho, esta nueva creación toma la obra de Shakespeare sólo como pretexto para poner imágenes al pasado y a la memoria perdida del viejo Próspero. Pero, de hecho, podría ser el Duque de Milán o cualquier otro personaje que, llegado a la vejez, se da cuenta de las capacidades que va perdiendo y se aferra […]

Jordi Casanovas tiene obras de varios tipos, pero me gustan particularmente aquellas en las que juega con los personajes y también con los espectadores. Obras astutas e inteligentes que, como esta Mala broma, nos hacen reír y a la vez nos dejan un regusto amargo en el paladar. De hecho, la obra que nos ocupa es una lúcida reflexión sobre el uso del humor, pero también sobre la autocensura, la corrección política o la libertad de expresión. Una obra disfrazada de comedia que utiliza, a la vez, el humor de situación, el humor negro y finalmente el humor salvaje, casi de grand guignol. Y todo ello unido por una estructura teatral casi perfecta que nos pone enseguida en situación y […]