La nostra opinió sobre aquest MASTICAR HIELO, la basem en creure que aquesta exageració en els gestos, en els «colors» i en les formes, no intenta fer una fotografia veraç i «híper realista» de la societat en què vivim, sinó que les exagera fins a límits gairebé insuportables i de forma expressa, per fer una caricatura explosiva de les actituds que sovint tenim amb la gent que ens envolta i potser encara més accentuades amb les persones que més ens estimem.
Curiosament la seva estrena ha estat precedida per l’escàndol de la censura de la pàgina del teatre Tantarantana a Facebook, conseqüència del cul del seu cartell anunciant.
MASTICAR HIELO és una proposta desfermada des del primer moment, on els actors de la companyia es deixen la pell i es buiden literalment dalt l’escenari. Una aposta escènica passada de revolucions des del minut zero i que porta a una autèntica disbauxa, esbojarrada, sobre revolucionada i que només sembla autocontrolar-se en els moments finals on ens quedem impactats per la raonabilitat o l’irraonabilitat de tot plegat.
La Martha (Mar Pawlowsky) i el George (Eric Balbàs) són dues persones que es maltracten mútuament, física i verbalment, mentre beuen una copa darrera l’altra. Acaben de tornar de la inauguració d’una exposició en una galeria del pare d’ella (el viejo) i se’n riuen dels assistents als quals anomenen «los cuanto matiz«. L’exposició de la pintora Nuna (Maria Hernandez) ha estat batejada com «Esta soy yo«.
Són la parella amfitriona i han convidat a la Nuna i la seva parella Nick (Jordi Samper) a fer una copa. El que havia de ser una trobada de compromís es converteix en un malson, en una espiral de bogeria on tots quatre són arrossegats irremeiablement.
Violència, sexe i alcohol que es transformen en dolor i patiment. Una mentida de gran poder corrosiu que intenten amagar, emocions que l’alcohol tapa però que a poc a poc es deixen anar. Totes les emocions acaben sortint a la vista.
Marc Ribera considera que ambdues parelles es mouen en un món ple de mentides, que s’acaben creient i que es torna addictiu com el fet de masticar gel. Una proposta que pretén radiografiar la doble moral d’una societat amb moltes coses a amagar. Una societat que fa una reconstrucció d’una realitat per apaivagar el dolor de la realitat real. Una reflexió sobre el patiment psíquic de les persones.
Una proposta dura, que no deixa indiferent ningú (fins i tot hem vist a dues persones abandonar la sala a mitja representació) amb una posada en escena i unes interpretacions magnífiques.
Cal destacar especialment els dots de ballarí d’en Jordi Samper …… brutal !!!
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ