Recomendaciones

Una creació de l’artista francès Yoann Bourgeois, referent del nou circ contemporani francès. Bourgeois explora, en els seus espectacles de circ i moviment, l’acrobàcia a partir dels conceptes de desequilibri i impuls, i aconsegueix així convertir la caiguda en un salt i viceversa. Ell és un estudiós dels fenòmens físics que condicionen el moviment i els punts de suspensió, que juga amb els límits de la gravetat per després precipitar-se al buit. La dansa perfecta de l’etern retorn, o un bri d’esperança on sempre que caiem ens tornem a alçar. Yoann Bourgeois va crear la seva companyia l’any 2010 i ha protagonitzat una ascensió fulgurant en el món de l’escena que l’ha portat a codirigir, amb Rachid Ouramdane, el Centre […]

Flora es una prostituta que a penas ha cogido un bolígrafo en su vida, que le cuesta leer y que no sabe cuántos años cumple en su próximo aniversario. Es infantil, caprichosa y frágil. Hasta aquí puede parecer la descripción de un personaje cualquiera. Pero, Flora representa una niña desaparecida que fue secuestrada, abusada y usada en la trata de personas. A penas recuerda sus propias memorias de pequeña, pero para eso está Pedro, que creció junto a ella, que le recuerda lo que le interesa que sepa. La trama se centra en el vínculo entre estos dos personajes que se encuentran con una situación inesperada cuando Flora de deja fotografiar desnuda en el prostíbulo por un fotógrafo. En el […]

Todo el material de este espectáculo es real. Así nos lo avisa una proyección ya antes de que se apaguen las luces. Y es que el teatro documental está a la alza. Si hace unos días recordaba Hazte banquero, la cómica e irónica retrospectiva de Simona Levi a partir de los emails del caso de las tarjetas Black, hoy es el turno de recordar Camargate, la reconstrucción de la conversación grabada entre Alícia Sanchez Camacho y Victoria Álvarez llevaba a escena por Jorge-Yamam Serrano. El director y dramaturgo vuelve ahora con nuevos casos y un género menos cómico y más intrigante. La revelació nos cuenta la historia de tres personajes reales: El fundador de wikileaks Julian Assange y dos de […]

Una proposta de la companyia “La conquesta del Pol Sud“, creació i interpretació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Guia i Eugenio Szwarcer. És el tercer muntatge de la companyia dins de la trilogia «Dona, història i identitat», després de «Nadia» (2016) i «Claudia» (2017). Tres peces de teatre document, interpretades per les mateixes protagonistes. Nadia ens parlava de la Guerra a l’Afganistan i les seves conseqüències, en tant que Claudia ens parlava del drama dels nens robats a l’Argentina. Raphaëlle Pérez és una noia francesa de 23 anys que ens explica la seva experiència «trans», de transició, de canvi de gènere. Tot i haver nascut en un dels països més avançats d’Europa, la seva vida no ha estat fàcil. La […]

El primer que voldria dir és que valoro moltíssim aquesta iniciativa escènica que uneix cantants i músics professionals, com els músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, els Cors de l’Orfeó Català, els tres solistes lírics(Marc Sala, Gemma Coma- Alabert, Toni Marsol), l’especialista en acrobàcia (Quim Giron) i la veu en off de l’actor Lluís Homar , amb artistes amateurs de totes les edats. Una posada en escena complicada per la gran quantitat de participants que hi intervenen, que sense la magnífica direcció de Simon Halsey, això no hagués estat possible. Tot ha rutllat com la seda (entrades i sortides, distribució de l’espai escènic, intervencions, tempos, ritme…), un espectacle coral en el sentit més ampli de la paraula. “El […]

És la primera vegada que Yoann Bourgeois, tot i que és un referent del nou circ contemporani francès, presenta un dels seus treballs a Barcelona. Es tracta de “Minuit”, un muntatge que agafa tota l’amplitud de l’espai de la caixa escènica, per omplir-la i buidar-la constantment de tota mena d’elements. Elements que tenen com a base l’acrobàcia, amb la intenció de buscar l’equilibri i el desequilibri dels objectes i de les persones. De fet la seva font d’inspiració prové de l’observació d’objectes i fenòmens físics, com la gravetat, la força i el moviment. Per això en tot l’espectacle es construeix i desconstrueix ( cadires, taules, micros, …, fins hi tot la música i els propis intèrprets). Amb tot això, el […]

Es curioso cómo el teatro documental ha pasado de, hace unos años, ser casi inexistente a estar cada vez más presente en la cartelera. Es muy estimulante que aparezcan nuevos géneros escénicos que amplíen las fronteras del terreno ya conocido, incluso, aunque la experimentación no siempre obtenga resultados brillantes. En este caso, Jorge Yamam-Serrano aborda un tema mucho más ambicioso y complejo que el de su última incursión en esta categoría teatral que fue Camargate. Se nota que, como director, ha dado aquí un paso adelante con una visión global ahora más sofisticada y una dramaturgia más elaborada reuniendo tres casos reales de reveladores de secretos de estado: Assange, Manning y Snowden. El problema de La revelació es que contiene […]

Jorge-Yamam Serrano ha dado un salto espectacular desde Camargate hasta La revelació. Ha pasado de una pieza demasiado estática y que tenía más de documental que de trama activa, a una obra dinámica, trepidante y redonda, que parece más bien un thriller político-tecnológico. A través de tres escenas en las que hablan los tres protagonistas, Assange, Manning y Snowden, La revelació retrata el periplo de los whistleblowers, aquellos que denuncian los abusos de poder, porque disponen de los medios para hacerlo —tienen acceso a documentos clasificados—, pero sobretodo, porque quieren hacerlo —tienen ética personal y un coraje a prueba de bomba para hacer frente a todo tipo de adversidades. ¿La revelació es teatro documental, político? Podríamos decir que sí, pero […]

Aquest mes de juliol, com gairebé tots els «teatraires», ens hem abocat a veure el nombre més gran d’espectacles possibles, dins de la programació del Festival Grec. Per sort, també hem pogut fer un forat a la nostra agenda «teatraire», per veure altres propostes no incloses al Festival. Diem «per sort», perquè aquesta ASATIA, que vàrem poder veure ahir a la Sala Atrium, és una petita joia teatral, que sense cap mena de dubte es mereixia una millor visualització de la que ha aconseguit, durant les dues setmanes que ha estat representant-se a Barcelona. El Grec, sense voler, els ha jugat una mala passada a aquesta jove companyia mexicana. ASATIA del Colectivo Berenjena, va ser la proposta guanyadora de la […]

Hay elogios que, más que servir para vender mejor un espectáculo, acaban suponiendo una carga que, por su peso excesivo, puede terminar por hundir una propuesta dentro de nuestro imaginario como espectadores. Podríamos hablar, por ejemplo, de las expectativas que genera la denominación de “Chéjov irlandés” con la que se conoce a Brian Friel. No es que sea del todo desacertada pero el caso es que le condena a una comparativa de la cual pocos autores pueden salir bien parados, especialmente, cuando nos encontramos ante uno de los textos donde se muestra no tan inspirado como otras veces. Éste es uno de los problemas de La resposta, un montaje dramático, con un reparto de lujo que, desgraciadamente, tiene poco espacio […]

En el marc del Festival Grec, a la Sala Villarroel, vam veure ahir AUDIÈNCIA & VERNISSATGE, dos textos de Václav Havel, amb traducció de Monika Zgustová, dramatúrgia d’Anna María Ricart i assessorament de Jordi Casasempera, doctor en filosofia especialista en Havel. Una proposta sota la direcció de Pere Arquillué que tal com ens va explicar a la roda de premsa, assumeix la seva primera direcció teatral. Un cop vista l’obra, pensem que la direcció de Pere Arquillué ha estat molt acurada i aconsegueix que ens arribi la ironia d’un autor que és «home de principis», la seva insistència en continuar sent ell mateix i conservar la seva identitat. Václav Havel (1936-2011) nascut a Praga, fou un reconegut escriptor i polític […]

(Más que una) Lectura dramatizada del texto que Lorca expuso en Barcelona, ​​entre otros lugares. El título lo dice (casi) todo. Un año de otoño a otoño cantando las melodías populares que acompañan el transcurrir de 12 meses. Ligado a los versos «que no hay en la vida nada / como la pena de ser / ciego en Granada», Lorca nos cuenta cómo un ciego, después de volver a la ciudad, conoce enseguida en qué época del año estamos por la música que suena y resuena en las calles y patios. y es que conocer una ciudad sólo por la vista es conocerla a medias. Pensaba que me engancharía lo que esperaba, coplillas, tangos y villancicos, alegres y contagiosos o […]

“Señoras y señores: Como el niño que enseña lleno de asombro a su madre vestida de color vivo para la fiesta, así quiero mostraros hoy a mi ciudad natal. A la ciudad de Granada. Para ello tengo que poner ejemplos de música y los tengo que cantar”. Així comença “Cómo canta una ciudad de noviembre a novembre” de Federico García Lorca, un espectacle íntim i emotiu en forma de conferència concert, interpretat per l’actor Marc Martínez, sota la direcció de Josep Galindo . Un cant a la ciutat de Granada , on el poeta, ens mostra la cultura musical popular que s’escolta en els seus carrers, durant les estacions de l’any, des de fa molt de temps. Olfacte, gust, oïda […]

Choy Ka Fai artista i creador de performance ens presenta el treball escènic dels ballarins Rianto (Indonèsia) i Surgit (Índia), dos artistes que han creat una petita coreografia a partir de la unió entre danses típiques amb conceptes contemporanis. Choy Ka Fai porta més de set anys viatjant pel continent asiàtic explorant l’univers creatiu de més de vuitanta artistes dedicats a la dansa. SoftMachine és un mapa coreogràfic compost d’un munt d’aprenentatges, experiències i records sobre la transcendència d’aquesta disciplina. “La seva recerca prové del desig d’entendre el condicionament del cos humà, els seus records intangibles i les forces que conformen les seves expressions. Aquests factors convergeixen en articulacions complexes en la intersecció de l’art, el disseny i la tecnologia”. […]

O així és tal com ho he vist jo. Lenta, pesada i amb un text que no m’ha interessat gens. Per mi algú s’ha equivocat, o Massini al escriure-la, Fernández al traduir-la o Romei al dirigir-la. La intèrpret Sandra Monclús no hi ha pogut fer res. Només hi ha faltat que la peça es fa al escenari, amb cadires rígides i, al menys a mi, el cul em demanava la hora. Crítica completa » https://bit.ly/2NQH0Cf