Una opinión de Miquel Gascon Baz
Miquel Gascon Baz

Filoctetes

Filoctetes

2/08/2018

Un clàssic que no ha aconseguit fer-nos vibrar

És 31 de juliol i el Festival Grec tanca portes. Arribem d’hora al Teatre Grec per tal d’ocupar una taula i sopar una miqueta abans d’enfrontar-nos amb FILOCTETES de Sòfocles, l’últim espectacle.

Hem de reconèixer que potser aquesta proposta era la que ens feia més “por” de tota la programació, ja que no som gaire de teatre clàssic i tampoc coneixíem el text de Sòfocles; tot i això, la vàrem escollir a l’hora de comprar les nostres entrades, per dues raons, perquè vàrem veure que era una versió de Jordi Casanovas i sobretot perquè era la proposta escollida per fer la cloenda del Festival.

A aquesta peça l’anomenen els erudits, “la tragèdia oblidada de Sòfocles”, una tragèdia que va ser representada per primera vegada en el Festival de les Dionísies de l’any 409 aC. i on va aconseguir el primer premi. Sòfocles tenia aleshores més de vuitanta anys i aquesta va ser la darrera obra escrita pel dramaturg grec. Enguany, versionada per Jordi Casanovas i Antonio Simón, qui també la dirigeix, ha estat presentada en el Festival de Teatre Clàssic de Mèrida.

Una nova lectura d’aquesta peça que ens parla de la manipulació i de l’ús del dolor i el patiment amb finalitats polítiques.

FILOCTETES va ser escrita en el transcurs de la Guerra del Pelopones (431-404 aC) i té com a fons la guerra de Troia. Ens mostra un conflicte entre tres personatges, Ulisses (Pepe Viyuela), l’home polític que farà el que sigui per aconseguir els seus objectius, manipulant la voluntat dels que li poden ser útils.

Neoptolomeo (Félix Gómez) el fill d’Aquil·les, que representa la rectitud i honradesa i que queda enganxat en el joc d’enganys d’Ulisses. I finalment, Filoctetes (Pedro Casablanc)  l’heroi marginat per la ferida de la seva cama, que en ser mossegat per una serp i davant la infecció derivada, va ser abandonat a l’illa de Lemnos. Han passat deu anys, però ara, segons l’oracle, necessiten l’arma, l’arc d’Heracles, que ell conserva per poder guanyar la guerra.

Neoptolomeo patirà una mena de joc de rol, una iniciació que el trencarà internament per poder satisfer les exigències de la elit, a la que vol pertànyer, cal que demostri que està  preparat i que ho pot fer.

En aquesta versió de Filoctetes, el cor de mariners de l’obra original ha estat substituït per un cor de dones per tal de donar un contrapès a la cultura bèl·lica i patriarcal pròpia del món masculí que transmeten els personatges protagonistes de l’obra. Un corifeu femení de set dones.

Jordi Casanovas i Antonio Simon han adaptat l’obra situant-la a Lemnos l’any 2018 potenciant els paral·lelismes amb la nostra actualitat.

La escenografía de Paco Azorín ens presenta una platja de sorra negra amb un vaixell encallat i neumàtics, i amb les videoprojeccions de Pedro Chamizo, sobre la roca de l’amfiteatre, han contribuït a una magnífica posada en escena. A la part final apareix projectada la imatge d’Heracles (Miguel Rellán) que aconsella a Filoctetes el que ha de fer per aconseguir curar la ferida de la cama i tornar a ser l’heroi que havia estat.

Les interpretacions acceptables, destacant positivament la de Félix Gómez (Neoptolomeo), i per contra amb una mica de sobreactuació, al nostre gust, l’interpretació de Pedro Casablanc (Filoctetes), al que per cert, la perruca no deixa veure gairebé la cara. Molt desafortunada la caracterització i la interpretació del cor de dones tant en moviments desajustats com en les veus descoordinades que moltes vegades feien impossible entendre el que deien.

Ahir al vespre no sabem si era la calor, el poc espai disponible a les cadires de la fila 10 on quedes pràcticament encaixat entre els veïns, l’esquena de l’espectador del davant i els genolls del de darrere, però el text de teatre clàssic tot i estar contemporaneitzat, se’ns va fer “molt clàssic” … massa… i en molts moments ens va avorrir.

Pel nostre gust un decebedor tancament del Festival Grec d’enguany, malgrat la seva extraordinària posada en escena.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Filoctetes

Filoctetes

Una nueva lectura de la última obra escrita por el dramaturgo griego, que nos habla de la manipulación y del uso del dolor con finalidades políticas. El montaje  convierte a las mujeres en un contrapeso a la cultura bélica del mundo masculino.

Explica la mitología que Filoctetes, uno de los héroes griegos que participaban en la expedición que debía destruir Troya, fue mordido por una serpiente. Y su herida infectada hedía hasta tal punto y sus gritos de dolor incomodaban tanto a sus compañeros de expedición que le dejaron abandonado en la isla desierta de Lemnos. Años después de esta traición, sus compañeros de viaje, entre ellos Ulises, incapaces de vencer la resistencia troyana, deciden ir a buscar a Filoctetes y hacerse con su arco, un arma mágica y definitiva que le había dado Heracles, hijo de Zeus. Intuyendo la resistencia de Filoctetes a los deseos de los compañeros que le traicionaron, Ulises se hace acompañar de Neoptólemo, hijo de Aquiles, que había sido el mejor amigo del guerrero abandonado. El joven aspira a formar parte de la élite por lo cual tendrá que arrebatar su arma a Filoctetes. Pero en esta operación tendrá que enfrentarse a sus propios escrúpulos. ¿Debe comportarse de manera éticamente justa o bien está obligado a servir a su país ante todo y mantener una conducta poco honorable para conseguir el arma que derrotará a los troyanos? Se trata de servirse del dolor y el sufrimiento ajenos, convenientemente manipulados por un Ulises convertido en encarnación del poder. El director Antonio Simón firma una puesta en escena que convierte el clásico coro de las tragedias griegas en un coro femenino, contrapeso a la testosterona que llena una historia de poder, de guerras y de traiciones. Una propuesta que extrae del texto original numerosas referencias al mundo contemporáneo al presentarnos a unos personajes corruptos, depravados y mediocres que se imponen, quizás como ocurre hoy, a unos personajes éticamente positivos que mueren en la batalla o son excluidos de la colectividad.

Una producción del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Bitò.

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Hèctor Fibla Ferrà

    Desigual interpretación y puesta en escena de una tragedia clásica poco representada.

    06/08/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Ahir i com a cloenda del Grec d’aquest any, vaig estar veient aquesta obra de Sòfocles amb una versió de Jordi Casanovas i dirigida amb gran encert per Antonio Simón. Tot i que l’acció transcorre a l’illa de Lemnos, Simón ha volgut traslladar el missatge a l’actualitat i com a prova d’això a la roca es projecta un rètol que diu “Lemnos MMXXVIII”. El tema que no decau en cap moment, en poques paraules tracta una història que té com a fons la guerra de Troia, i en particular sobre l’abandonament de Filoctetes en una illa deserta a causa dels mals que patia, durant deu anys. Però Ulises el va a buscar quan s’assabenta que l’arc d’Hèrcules que té en el seu poder Filoctetes és necessari per posar fi a la guerra entre grecs i troians. Això condueix a una sèrie de missatges i reflexions, el no a la guerra, la corrupció i les mentides i enganys que són capaços els governants en benefici seu i no del poble, però també ens parla d’amistat i de lleialtat i honradesa aquesta en la figura d’Neptólemo. Una posada en escena molt aconseguida en una platja de sorra volcànica, un vaixell semi enfonsat (on malviu Filoctetes) i unes magnífiques projeccions a la roca que enriqueixen les accions dels seus personatges i on fins i tot es pot veure l’arribada amb avió d’Ulises a l’illa. Pel que fa a la interpretació dels cinc personatges sobre qui recau el major protagonisme, és Pedro Casablanc (Filoctetes) perfectamnete caracteritzat i un excel·lent i difícil treball. Pepe Viyuela (Ulises) encara que solvent, en alguns moments m’ha donat la sensació de sobreactuat i Félix Gómez en el seu personatge de Neptólemo el treu de forma extraordinària. Els altres dos actors Samuel Viyuela (Corifeo) i Miguel Rellán (Hércules) encara que intervenen poc compleixen perfectament. Els mariners de l’obra original, en aquesta ocasió s’ha substituït per un cor de set nimfes. Els seus moviments i coreografies res a objectar, però quan les set parlen a l’uníson hi ha una descoordinació que en alguns moments costa entendre el que diuen. Si és falta d’assaig, s’hauria d’haver solucionat. De tant en tant em ve de gust veure teatre clàssic i aquesta vegada anava una mica escèptic, potser per ser una obra que desconeixia, però la veritat és que he rebut molt més del que esperava i ho he passat francament molt bé.

    01/08/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Acabamos el Grec con una gran tragedia griega. De las que me gusta.
    La verdad es que este Filoctetes me ha sorprendido. Para bien y para mal!
    Para bien decir que los actores han estado a la altura (excepto ese Filoctetes sobreactuado y que con ese tono neutro se lamento me ha aburrido soberanamente).
    Para mal los pelucones imposibles de las ninfas y del propio Filoctetes que no dejaban ver la cara del actor. Mala caracterización para mi gusto (pesadez maxima con esto de hacer tragedias griegas con los actores vestidos de traje )
    De todas formas la he disfrutado y ha sido un buen cierre para este Grec que ha sido maravilloso!

    01/08/2018