És 31 de juliol i el Festival Grec tanca portes. Arribem d’hora al Teatre Grec per tal d’ocupar una taula i sopar una miqueta abans d’enfrontar-nos amb FILOCTETES de Sòfocles, l’últim espectacle.
Hem de reconèixer que potser aquesta proposta era la que ens feia més «por» de tota la programació, ja que no som gaire de teatre clàssic i tampoc coneixíem el text de Sòfocles; tot i això, la vàrem escollir a l’hora de comprar les nostres entrades, per dues raons, perquè vàrem veure que era una versió de Jordi Casanovas i sobretot perquè era la proposta escollida per fer la cloenda del Festival.
A aquesta peça l’anomenen els erudits, «la tragèdia oblidada de Sòfocles», una tragèdia que va ser representada per primera vegada en el Festival de les Dionísies de l’any 409 aC. i on va aconseguir el primer premi. Sòfocles tenia aleshores més de vuitanta anys i aquesta va ser la darrera obra escrita pel dramaturg grec. Enguany, versionada per Jordi Casanovas i Antonio Simón, qui també la dirigeix, ha estat presentada en el Festival de Teatre Clàssic de Mèrida.
Una nova lectura d’aquesta peça que ens parla de la manipulació i de l’ús del dolor i el patiment amb finalitats polítiques.
FILOCTETES va ser escrita en el transcurs de la Guerra del Pelopones (431-404 aC) i té com a fons la guerra de Troia. Ens mostra un conflicte entre tres personatges, Ulisses (Pepe Viyuela), l’home polític que farà el que sigui per aconseguir els seus objectius, manipulant la voluntat dels que li poden ser útils.
Neoptolomeo (Félix Gómez) el fill d’Aquil·les, que representa la rectitud i honradesa i que queda enganxat en el joc d’enganys d’Ulisses. I finalment, Filoctetes (Pedro Casablanc) l’heroi marginat per la ferida de la seva cama, que en ser mossegat per una serp i davant la infecció derivada, va ser abandonat a l’illa de Lemnos. Han passat deu anys, però ara, segons l’oracle, necessiten l’arma, l’arc d’Heracles, que ell conserva per poder guanyar la guerra.
Neoptolomeo patirà una mena de joc de rol, una iniciació que el trencarà internament per poder satisfer les exigències de la elit, a la que vol pertànyer, cal que demostri que està preparat i que ho pot fer.
En aquesta versió de Filoctetes, el cor de mariners de l’obra original ha estat substituït per un cor de dones per tal de donar un contrapès a la cultura bèl·lica i patriarcal pròpia del món masculí que transmeten els personatges protagonistes de l’obra. Un corifeu femení de set dones.
Jordi Casanovas i Antonio Simon han adaptat l’obra situant-la a Lemnos l’any 2018 potenciant els paral·lelismes amb la nostra actualitat.
La escenografía de Paco Azorín ens presenta una platja de sorra negra amb un vaixell encallat i neumàtics, i amb les videoprojeccions de Pedro Chamizo, sobre la roca de l’amfiteatre, han contribuït a una magnífica posada en escena. A la part final apareix projectada la imatge d’Heracles (Miguel Rellán) que aconsella a Filoctetes el que ha de fer per aconseguir curar la ferida de la cama i tornar a ser l’heroi que havia estat.
Les interpretacions acceptables, destacant positivament la de Félix Gómez (Neoptolomeo), i per contra amb una mica de sobreactuació, al nostre gust, l’interpretació de Pedro Casablanc (Filoctetes), al que per cert, la perruca no deixa veure gairebé la cara. Molt desafortunada la caracterització i la interpretació del cor de dones tant en moviments desajustats com en les veus descoordinades que moltes vegades feien impossible entendre el que deien.
Ahir al vespre no sabem si era la calor, el poc espai disponible a les cadires de la fila 10 on quedes pràcticament encaixat entre els veïns, l’esquena de l’espectador del davant i els genolls del de darrere, però el text de teatre clàssic tot i estar contemporaneitzat, se’ns va fer «molt clàssic» … massa… i en molts moments ens va avorrir.
Pel nostre gust un decebedor tancament del Festival Grec d’enguany, malgrat la seva extraordinària posada en escena.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ