La soledat. Un dels mals endèmics dels nostres dies. Jordi Prat ens en ve a parlar a través de tres monòlegs. Així ens ho diuen, així s’autodefineix M’haurieu de pagar des del primer moment: tres monòlegs de soledat.
Però renoi! Que estrepitosa aquesta soledat! Prostitució i hipersexualitat, llàgrimes negríssimes, infàncies traumàtiques i pèrdues prematures que ens remeten a un altre ferida universal: a l’orfenat i als pares imperfectes. Efectivament, aquesta ferida original ens reverbera a tots, amb mes o menys força, durant la resta de la vida. Però a M’haurieu de pagar reverbera molt. Massa. El seu autor ens proposa tres històries a través de les quals se’ns mostra el buit dels seus protagonistes: una dona, un home i del seu fill. Certament, aquesta buidor podria ser també la nostra: la inadaptació als cànons sentimentals d’una llicenciada en art, on cal destacar, i molt, el gran paper d’Àurea Màrquez; el dolor en sentir-nos utilitzats, tractats com un com un mecanisme de satisfacció com ens explica un jove gigoló de molt bon veure en la seva estricta nuesa; la soledat de ser orfe i del declivi físic d’un pianista, el qual, es veu forçat a abandonar els escenaris.
Però malgrat que podem compartir i empatitzar el dolor dels tres personatges, el sobredrama i la situació marginal de les circusmtàncies trenquen d’alguna manera el mecanisme d’identificació amb l’espectador. D’aquesta manera, es perd -sempre al meu entendre- l’oportunitat d’implicar-lo més plenament en una de les temàtiques que més el pot interpel·lar; la soledat és democràtica. Requereix un tracte més cirurgià, subtil i rhomerià. El text d’aquesta obra és punyent, impecable i no decau en cap moment. Un text perfecte per dibuixar escenes legítimes i reals però més pròpies del món d’Almodòvar. La soledat en canvi, per molt soroll que faci, es visqui sol o acompanyat, és sempre més silenciosa.