Recomendaciones

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m’ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d’altres obres d’Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l’obra, dues fileres ordenades t’adrecen cap al teu seient. I quan s’obre el teló de L’aranya apareix una Rosa (l’actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l’espectador s’assabenta que l’alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb […]

Mata’m psicosi és un arravatament, per impetuós i per delirant. Ho és el text de Dolors Miquel i ho és, com no pot ser d’una altra manera, el muntatge de Lucía del Greco que, a partir de la dramatúrgia d’Albert Roig (que redueix les nou peces del text a sis), entoma el repte de trobar l’espai per a les diferents ànimes que habiten el text i que, sens dubte, estan íntimament relacionades. Potser són una mateixa veu. Metempsicosi és un concepte que fa referència a la transmigració de les ànimes i és el joc que proposa el títol de l’obra: una mena de multiplicació de la pròpia ànima, un eixamplament del jo que dona compte de les transformacions que l’individu […]

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat. Aquest argument ens transporta al mateix univers […]

Vam conèixer al Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, i ja allà se’ns parlava d’uns personatges atrapats, solitaris, que optaven pel contacte amb el públic com a solució als seus problemes existencials. A Breu visita a la gola del llop no ha canviat massa la cosa… Els personatges segueixen atrapats, a la seva manera, en un espai que actua pràcticament com a símbol: un antiquat saló de bingo. I és que res pot resultar més trist i desesperançador, sobretot si veiem el local en qüestió com un lloc on la felicitat depèn de l’atzar, on les esperances són petites i conformistes, on el temps sembla haver-se aturat indefinidament… Com a espectador, cal afrontar les obres de la companyia […]

Impossibile es el título original de la novela escrita por Erri de Luca en 2019 cuando el autor tenía 70 años. Es, por tanto, una obra de madurez, momento en el que es más fácil analizar un pasado. ¿Qué nos quiere decir Erri de Luca? ¿Es imposible saber la verdad? ¿Es imposible alcanzar la plena libertad de expresión, tal y como él defendió? Según De Luca, imposible es todo lo que se produce en nuestra vida y que antes no habíamos imaginado. Él escribe una historia personal más que política, siendo esta última un ruido de fondo. Lo que le interesa al autor es la visión personal. Es una historia muy potente que bajo la dirección escrupulosa y exigente de […]

Indiferent no m’ha deixat, això segur. Ens trobem amb una versió en la que «les bruixes» son els The Tiger Lillies que aporten un clima tètric a l’obra, que s’intensifica amb els seus maquillatges d’esquelets (molt Tim Burton). Una imatge del final tràgic de l’obra. Tenen doble paper: de músics i de narradors. Amb les seves caçons expliquen amb un llenguatge més adaptat i contemporani la història de Macbeth. Mentres, els 3 actors representen la obra, amb un sutil to còmic. Quan comença l’obra impacta ja que és una cosa diferent que sembla que anirà en evolució. Personalment l’obra es fa molt llarga. Hi ha un abús de repetició de recursos, no acabes d’entendre qui és qui, la música és […]

«A fuego» és una proposta que ja vaig veure a La Villarroel i que hem programat al teatre de l’Aurora amb gran èxit. Una bona proposta que torna de nou a La Villarroel.Si vaig quedar meravellat en la primera vegada que el vaig veure, ara torno a sortir meravellat. És una obra propera i que guanya molt cada vegada.Aquest espectacle és del Pablo i l’Emma és la codirectora de l’espectacle i cofundadora de la companyia. En finalitzar l’obra vam tenir unes paraules amb Pablo Macho que ens va explicar com va anar tot plegat.Pablo ja ens va comentar que té molts versos al cap, el nou espectacle també és en vers. Seguir el fil en aquesta obra li és més […]

La normalització d’obrir ferides i d’aprofundir en els detalls del crim és una aposta perillosa i que fluixeja en quant a la responsabilitat ciutadana i principis morals. La reiteració dels «true crimes» sistematitza l’aproximació com espectadors a fets realment horripilants però que malauradament ja no dónen lloc a empaties reals sino que només fan que alimentar el furor de la violència. Dit això, ens trobem davant d’una obra que ens explica una suposada vida dels assassins després d’haver matat brutalment a l’edat de 10 anys a un nen de 2 anys. Davant d’això, la gran pregunta que ens plantejen és si, després d’haver comès aquest crim, es poden donar segones oportunitats. A partir d’aquí el relat gira entorn de les […]

En aquest monòleg es barrejen moltes coses. Parteix de la premissa del fracàs com a fil conductor de l’obra, tot i que personalment crec que hi ha diferents fils que van construint el que ha estat i és la vida del Marc Balaguer des de la seva primera aparició pública. Ha viscut el hit de la fama i també ha caigut. I ara li toca saltar de nou. I per això crea la seva pròpia obra de teatre i puja en escena. I ho fa amb molta presència, molta força i honestedat. S’entrega al públic. A l’escenari només hi trobem un poltre de saltar que es va desmuntant i muntant al llarg de l’espectacle i que representa el “jump” tan […]

Una ingeniosa premisa sirve como punto de partida para esta comedia sobre el uso del lenguaje: Una mujer casi analfabeta sufre una especia de posesión por parte de la RAE que la lleva a expresarse de forma tremendamente elevada y a no tener ninguna tolerancia por los errores lingüísticos, cosa que la aparta de su círculo más cercano y le imposibilita ser feliz. La obra transcurre en tiempo presente y el público asiste a una especia de terapia de conversión de esta mujer para recuperar su identidad anterior. Ambos intérpretes, María Adánez y José Troncoso, defienden sus papeles con nota y mucha complicidad entre ellos. La escenografía parece un plató de televisión, con una tarima retroiluminada y una pantalla donde […]

Valentía, transgresión y dinamismo son tres de los múltiples rasgos que podrían definir Cavallet de mar, o el peix invisible, una creación única y singular que se reestrena. Escrita por un brillante, preciso, directo y optimista Pau Coya y dirigida de forma magistral, como en un ejercicio malabar, por Rebeca del Fresno, demuestra el merecimiento, de hecho, de su nominación a los pasados ​​Premis Butaca en las categorías de Millor Intèrpret Revelació y Millor Muntatge de Petit Format. Martí, un joven que inició su transición un año atrás y que comienza a hormonarse para modificar su cuerpo, recibe una noticia inesperada que rompe el ritmo del proceso y que le provoca un nuevo planteamiento vital. Este hilo argumental pone sobre […]

Les Bàrbares és la història de tres amigues d’edat granada que es retroben en un hotel després de temps que no es veiessin. Ho dic d’una altra manera: Les Bàrbares és la història de l’amistat de tres amigues que es retroben per desencallar una situació que les tenia travades a les tres. I el final les impulsarà a tenir-se juntes de nou, a acceptar-se tal com són malgrat les diferències que tenen, i que queden paleses. L’obra està creada per Lucía Carballal, i dirigida per David Selvas. I les actrius són María Pujalte, Cristina Plazas, Francesca Piñón, Berta Gratacós, que brillen pel paper que representen que els encaix com un guant. Si l’amistat és el fil conductor de l’obra, hi […]

Es un espectáculo de Inspira Teatre dirigido por Esther Westermayer con la duración exacta para que los niños entre 1 y 3 años disfruten de la experiencia y no les dé tiempo a distraerse. El escenario es el patio de butacas y las criaturas son las protagonistas. Estamos dentro de un bosque, o mejor dicho, en un ambiente de selva con cantos y gritos de pájaros extraños, rumor de hojas y agua. Tres actrices, Laia Piró, Neus Umbert y Maria Casellas como ninfas salidas de un arroyo circulan con la tranquilidad de vivir en un mundo conocido y de forma delicada se mueven ahora simulando pájaros, ahora flores o construyendo figuras de animales o humanas con elementos de la naturaleza. […]

Com ja passava a Un segundo bajo la arena, Col·lectiu Desasosiego es mou, i ens fa moure, entre els intersticis d’allò misteriós i, és clar, desassossegant que s’intueix en la frontera difusa entre la vida i el teatre. Sense que ens n’adonem ja formem part de la representació, en aquest cas com a clients d’un bingo: “La gola del llop”. La terbolesa, però, no es perdrà al llarg de l’hora i quart, i sempre gravitarà la sensació d’ambigüitat que és una de les marques d’estil de la companyia. L’elecció del bingo com a lloc de la ficció, com a submón potser, no és innocent: la promesa d’il·lusió, de l’assoliment de l’èxit que el sistema ens proposa com a fita ineludible […]