La normalització d’obrir ferides i d’aprofundir en els detalls del crim és una aposta perillosa i que fluixeja en quant a la responsabilitat ciutadana i principis morals. La reiteració dels «true crimes» sistematitza l’aproximació com espectadors a fets realment horripilants però que malauradament ja no dónen lloc a empaties reals sino que només fan que alimentar el furor de la violència.
Dit això, ens trobem davant d’una obra que ens explica una suposada vida dels assassins, després d’haver matat brutalment a l’edat de 10 anys a un nen de 2 anys. Davant d’això, la gran pregunta que ens plantejen és si, després d’haver comès aquest crim, es poden donar segones oportunitats. A partir d’aquí el relat gira entorn de les dificultats de reinserció, de l’acceptació d’un mateix i sobretot del que és viure amb un passat tan atroç.
El to narratiu es fa repetitiu i és una llàstima que no aprofitin les escenes que tenen per demostrar les seves habilitats interpretatives, doncs quan tenen la oportunitat o bé segueixen en el mateix to o bé es queda en la superfície la majoria de les vegades.
El joc de llums i la direcció tenen un paper fundamental i enriqueixen l’obra. Els actors fan unes coreografies molt netes i s’adreçen molt bé al public. Un bon text al que cal donar-li més girs.
Conclusió: m’han faltat més canvis en quant a la interpretació, ja que tot i que té una durada de 1h30 se m’ha fet una mica llarga.