Recomendaciones

Va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta quan el còmic de superherois, com a tal, estava de capa caiguda. Havia deixat de ser quelcom democràtic per a esdevenir quelcom per als mal anomenats friquis i els nens. Les històries no deixaven de ser revisions infantilitzades de les històries de sempre amb una gran sobredosi de malles grogues. Ara bé, des del còmic underground del gènere, esdevenien canvis, com unes primerenques Teenage Mutant Ninja Turtles plenes d’angst adolescent, ràbia contra un món que era incapaç de comprendre-les i sang, molta sang. Això va ser analitzat també per les majors del còmic en aquell moment, però principalment per DC Comics, que va donar una petita sèrie de quatre números a […]

Quasi Òpera és el nou musical humorístic de la companyia Il·luminati (Ezequiel Casamada i Miquel Cobos), un espectacle que segueix amb la mateixa filosofia que a Tenors (2017), el seu anterior espectacle: la de barrejar opera i humor amb la finalitat de fer-nos passar una bona estona i gaudir d’un espectacle operístic/musical fora dels espais habitualment establerts per a aquests tipus de gènere. De la mateixa manera que en l’anterior espectacle, els personatges són tres cantants d’òpera.La trama és la d’oferir-nos un concert operístic. La situació és la de superar una sèrie d’obstacles (materials, artístics i sensorials). El lloc, el moment i la situació són l’única cosa que varia. Quasi Òpera és una paròdia del món de l’òpera, pel que […]

Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa). Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada […]

A veces queda un susurro en la cabeza y una sensación ligera de bonanza en el cuerpo, es estos momentos cuando una obra de teatro crea un vínculo especial con la espectadora y queda resonando durante el día después de haberla visto. Como un homenaje a las abuelas, y también los abuelos, esta producción hace de aquello pequeño lo más importante durante poco más de una hora. Son colecciones de recuerdos lo que va conformando la identidad y el carácter de la babuixka (abuela) de Jan, los dos protagonistas de esta historia. Conocer todo lo que ella vivió y la relación que mantuvieron entre los dos es un privilegio que se tiene que vivir en directo y del cual es […]

La voluntat de creer és un text escrit i dirigit pel director i dramaturg Pablo Messiez, autor de El temps que estiguem junts (2018) i Las canciones, que es va poder veure la temporada passada al Lliure de Montjuïc, a partir de la pel·lícula Ordet (La paraula) de Carl Theodor Dreyer, que és a la vegada una adaptació de l’obra teatral homònima del dramaturg danès Kaj Munk i de les paraules pronunciades per Joana d’Arc el dia del seu judici. Repeteix a La voluntad de creer bona part de l’equip artístic i del repartiment de Las canciones. Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Iñigo Rodríguez Claro i Mikele Urroz, a qui s’afegeixen les intèrprets Marina Fantini i María Jáimez. L’espai escènic […]

Plàncton és un projecte del col·lectiu Big Bouncers format per l’Anna Rubirola, la Cecilia Colacrai i la Mireia de Querol, tres creadores independents que van començar a treballar conjuntament el maig del 2012. Sota la direcció d’Anna Rubirola, tres ballarines increïbles amb un potencial interpretatiu brutal. Ursa Sekirnik, Mireia de Querol i Elena Lalucat/Ariadna Grau a través dels seus cossos construeixen un espectacle molt visual i poètic. La música original d’Oriol Roca, el disseny de llums de Jou Serra i Bernat Tresserra, el vestuari d’Ursa Sekirnik i l’escenografia de Maria Alejandre i Estel Cristià són també una part molt important d’aquest muntatge. La música reprodueix el so del mar, de les onades i del fons marí. El vestuari és de […]

És lícit gaudir dels privilegis heretats d’un passat tèrbol? Som culpables de la història que la nostra família ha anat forjant? Hem de carregar amb la motxilla dels nostres avantpassats? Amèrica ens parla d’una família benestant de la burgesia catalana que va fer fortuna a la època dels ingenis sucrers a Cuba, amb el tràfic d’esclaus. Sinopsi Els Xifré-Vidal es reuneixen a taula per celebrar l’aniversari del fill que estudia a Londres. Ell s’hi presentarà amb la seva xicota… una noia negra. A partir d’un dinar familiar merament banal s’encetarà una batalla campal on un magnífic Joan Carreras, el cap de família, interpreta un empresari dèspota i sense escrúpols que farà trontollar la continuitat de la saga i on una […]

Roser Batalla, Ramon Godino, Óscar Jarque i Rafaela Rivas son els protagonistes de Els rapinyaires, una comèdia/thriller amb grans dosis de crítica social. Aquesta és la divuitena producció d‘Apunta Teatre. Com en els seus anteriors muntatges, en Els rapinyaires segueixen en la mateixa línia de treball: és una obra d’autoria catalana, divertida i del tot actual. En aquesta ocasió Roc Esquius, un dels autors més representats en aquesta sala (Angle mort, Eli, Likes…), és qui signa aquesta comèdia sota la supervisió artística del director i dramaturg argentí Nelson Valente, un altra de les figures rellevants dins del circuit teatral dels últims anys tant a Buenos Aires, com a casa nostra (El loco y la camisa, Jauria, Solo llamé para decirte […]

A veces es necesario dejar reposar las emociones que ha provocado una obra, a menuda es porque toca calmar los sentimientos extremos que ha causado (maravilla u horror), pero en contadas ocasiones es imprescindible dejar reposar todo aquello que ha depositado en la cabeza y el corazón de quien la ha visto. Este texto, esta puesta en escena y su interpretación necesitan incluso semanas. No pada darse cuenta que es una obra magnífica que debería de ver todo el mundo y que tendría que pisar todos los teatros del país, sino porque el mensaje golpea el alma, la memoria y la dignidad. Desde el primer minuto hasta el final, el público queda atrapado por Juan Diego Botto y Federico García […]

Lo que ocurre con el teatro de Pablo Messiez es un poco lo que está pasando con los últimos espectáculos de Àlex Rigola. Los dos directores han creado un lenguaje y una manera de pisar el escenario que siempre es fiel a unos principios, a unas reglas, a un ejercicio que surge del juego teatral y metateatral. Son dos estilos diferentes y con objetivos diversos, pero coinciden en el hecho de presentar los actores como actores y no como personajes. Se desnuda el artificio teatral hasta el máximo, y se consigue que el espectáculo o la historia se vaya construyendo delante mismo del espectador. Está claro que, tanto en un caso como en el otro, la propuesta sorprende y entusiasma […]

Ya hace unos cuántos años que Àlex Rigola se dedica a desnudar algunos clásicos y dejarlos prácticamente en el esqueleto, con aquello que aguanta la estructura y da sentido a todo. Son versiones sin vestuario, ni escenografía, ni nada que las contextualice. Se basan en el texto, en la palabra, y a la vez los actores –en un juego metateatral bastante interesante- juegan a hacer de narradores y de personajes a partes iguales. Empezó la experiencia con Ivanov, siguió con Vania (escenas de la vida) y acabó la trilogía chejoviana con La gavina. Ahora repite el ejercicio con una obra de Ibsen e incluso copia la fórmula del cubo de madera que ya se vio a Vania. Un espacio reducido, […]

D’alguna manera quan parlem del passat també estem parlant del present i del futur. Segur que més d’un cop heu vist alguna escenificació de cara la galeria per dirigir-se al món i dir: veus que tot va bé? Farmacèutiques, per exemple, que inauguren fundacions mentre enganxen a la gent premeditadament als opiacis; parelles que fingeixen que tot funciona mentre la seva relació està morta. Doncs el mateix va passar a Himmelweg o també dit camí del cel, un poblet on tot es reduïa a una mise en scène. – Vol el seu café? – Clar que pot fer fotos – Mira, així es llença una baldufa, deien aquells que l’executaven. Tot perfectament orquestrat, assajat i representat perquè la comunitat internacional […]

Possiblement, molts de vosaltres coneixeu l’actor Quim Llisorgas per ser l’Hèctor, un dels protagonistes de la sèrie de TV3 Com si fos ahir. La vida d’en Quim no ha estat fàcil. Quan va néixer els metges li van diagnosticar una possible síndrome de Joubert, un trastorn genètic que en el seu cas li causa problemes musculars, de visió (d’un ull, només hi veu un 10% i de l’altre un 5%) i en la parla; ell ha decidit anomenar-lo Manolo. En Quim va començar en el món del teatre, com molts d’altres actors de casa nostra, participant en Els Pastorets. El seu somni era ser actor, i tot i les dificultats que va anar trobant pel camí, finalment ho va aconseguir. […]

Hay momentos, días o semanas en que se necesita desconectar del día a día y de uno/a mismo/a. Disfrutar y dejarse llevar. Y este espectáculo nos invita a todo esto y… a más. Divina diversión y desinhibición. Con números increíbles que dejan con la boca abierta todo el espectáculo, esta producción representa las ganas de pasarlo bien, entretener y maravillar. Pese a que se pueda pensar a primera vista que se trata de un cabaret con la depravación y la sexualidad como única guía, la realidad es al mismo tiempo diferente y un poco parecida. Nada de aquello que se pueda imaginar preparará a la espectadora para lo que verá. Un reparto entregado y con ganas de hacer disfrutar a […]

Considerada por The Guardian como «un estudio salvajemente honesto de la demencia», El padre, del joven escritor y director francés Florian Zeller (Paris, 1979) es un retrato de la degradación de la mente debido a la pérdida de la memoria y, en consecuencia, de la pérdida progresiva de la identidad, de los referentes, de la propia vivencia de la realidad. La perspectiva que el autor adopta, fruto del alzhéimer que su abuela sufrió, aporta una visión peculiar que invita a un ejercicio empático a la audiencia. La obra ofrece dos miradas. La principal, la de Andreu, un hombre de setenta y seis años culto y terco, que, acostumbrado a una autonomía y un control de su entorno notables, ve cómo […]