Recomendaciones

En sortir de la sala del Teatre Tantarantana vaig envejar una mica la curiosa manera de prendre’s la vida d’en Fermín Jiménez, però en realitat aquest personatge és l’excusa per parlar del temps lliure, de la feina, la família, de les petites coses i de res. O com a mínim aquesta és la sensació que tenia mentre avançava l’espectacle. Recordava constantment aquella sèrie creada a la ficció per Jerry Seinfeld i George Costanza. «De què va?» «De res.» De res i de tot, afegiria jo. No tenia la sensació d’estar veient una obra de teatre, sinò que presenciava una conversa entre dos amics, Àlex Cantó i Jesús Muñoz (grandíssims, per cert). És un espectacle farcit de metallenguatge. Els actors juguen […]

El teatre es convenció. Si acceptem que Titania es pugui enamorar d’un ase (només perquè ho diu Shakespeare), per que no podem acceptar que un beneit pugui arribar a director d’un banc (perquè ens ho diu Galceran). Bé, potser tampoc és tan estrany… no ho sé. Els directors de banc que jo conec acabarien l’obra en cinc minuts. Acceptada la situació, riuràs sense parar, gairebé fins al final. El millor que es pot dir de El crèdit és que és divertida, que ho passareu bé i que la recomanareu als amics. Tot i això… et queda la sensació de que t’han fet una cosa conceptualment difícil: una catxa amb quatre asos.

Per començar això és el que m’ha semblat, un plantejament intel·ligent i una presentació interessant. Agafar un cinema (l’antiga filmoteca), convertir-lo en teatre, però no fer les obres a la sala on hi ha les butaques, no, fer-les als llocs més inversemblant: al terrat, a una oficina, al mig d’una escala o al vestíbul, o al que era la sala de projecció… Repartir el públic en cinc grups i representar les obres simultàniament davant dels diferents grups… De tot això en surt una vetllada de teatre ben especial. Naturalment no és teatre de repertori, és el que en diríem alternatiu, doncs 15 minuts per cada peça obliguen a no perdre’s amb floritures. Val la pena anar-hi, i per a rematar-ho […]

Un repàs original i intens a les obres complertes de William Shakespeare. Hem passat una bona estona i a un ritme trepidant sense moments per a la distracció, des dels sonets a les tragèdies, sense deixar de banda les grans obres de l’autor anglès, un dels moments àlgids -per la manera com l’han resolt- ha estat el repàs a les comèdies, estocada sorprenent. Un espectacle divertit i enginyós per anar a veure amb tota la família, veureu a tres actrius amb grans dots interpretatives. Si teniu l’oportunitat no us el perdeu, que no us faci mandra conèixer de prop aquest dramaturg universal.

Éreu dels «raros» de l’institut? Doncs no ho dubteu i aneu a veure aquesta obra. L’Enric Cambray aconsegueix en noranta minuts transportar-nos a aquella època de canvis i inseguretats per revisitar-la amb un somriure. Els seus protagonistes, tres nois «raros» que volen fer una actuació memorable a la festa de final de curs de l’institut, són divertits, entranyables i maldestres. Com nosaltres, com qualsevol. I per això no pots evitar estimar-los des del primer moment. Els fans de Manel trobaran encara més motius per a l’alegria, els que (com jo) no ho siguin, podran riure, gaudir i oblidar-se de tot durant una bona estona. Més informació…

Després del gran impacte mediàtic que va tenir l’espot protagonitzat per aquestes tres noies abans de l’estiu, no és estrany que busquin canviar radicalment de registre i demostrar que són molt més que una perruca de Cleopatra. A Orgia descobrim unes actrius completes, que canten, ballen i interpreten amb solvència i que no tenen cap mena de por a l’hora d’arriscar-se. Es nota que hi ha una feina important darrere l’espectacle. Tanmateix, a mi no em va acabar de convèncer. Un text, en la meva opinió, massa previsible i certes mancances tècniques desllueixen el conjunt. Més informació…

Cal aplaudir la intel·ligència dels organitzadors del Tricentenari. Si busques un bon dramaturg per a resoldre una inauguració, en Jordi Casanovas és una boníssima tria. Si algú podia fer lluir el jaciment arqueològic del Born, era ell. Perquè al cap i a la fi, es tractava d’això, de començar amb bon peu les celebracions i presentar un nou espai. Amb tot, l’Auca del Born resulta un espectacle entretingut i emocionant (sobretot al final) que ens torna a explicar una història que, malgrat que ens sembla ben sabuda, potser no coneixem tant com pensem. Més informació…

The Zombie company ens torna a delectar amb una altra de les seves obres a la ciutat Comtal. En aquesta ocasió, Carlos Be aposta per un gènere radicalment diferent al de la transgressora «Peceras», tot fent un homenatge a l’univers Almodóvar. Així doncs, ens trobem amb una tragicomèdia musical que apropa a l’espectador al Madrid de finals dels 80 i ho fa des de la naturalitat i sense mostrar grans pretensions, centrant-se en explicar la història d’uns personatges i d’una època molt concreta. D’aquesta manera, l’autor no vol ser transcendent ni profund en el seu text, com ho és a «Peceras», creant uns personatges definits i amb vida pròpia, sense caure en cap moment en la superficialitat. Precisament, una d’aquestes […]

Només amb un saber fer indiscutible i un talent desborant una companyia teatral es pot atrevir amb els temps que corren a pujar a l’escenari per fer humor en vers tot recuperant i revisant fórmules del segle d’or espanyol. No volia utilitzar l’expressió, però ara no me’n puc estar: amb dos collons! Bé, això i un talent desbordant com el que demostra posseir la companyia Ron Lalá. El resultat és un espectacle impecable, cuidat a tots els nivells, que ja ha fet xalar a milers d’espectadors. El text brilla amb llum pròpia: Vers a vers lliga present i passat amb naturalitat, establint paral·lelismes entre ambdues èpoques amb especial èmfasi a la situació actual de crisis econòmica i política; i amb […]

El teatre polític ha estat sempre un gènere complex i perillós en quant que es corre el risc de que les ganes de traslladar a la gent un missatge concret passin per sobre dels personatges, i s’acabi per donar lliçons en comptes d’explicar una història. Un trozo invisible de este mundo, escrita i protagonitzada per Juan Diego Botto, està prou ben plantejada com per que l’espectador oblidi que tot plegat del que se’ns parla és, en realitat, un problema polític. El fet de personalitzar els temes (immigració i exili) en individus concrets són l’eina que aconsegueix que els cinc monòlegs de l’obra, tot i la seva densitat, resultin propers, emocionants i divertits, o crus i aterridors segons correspongui. Tot el […]

L’espectacle inaugural del Tricentenari i d’El Born Centre Cultural és un altre clar exemple del domini dramatúrgic i de posada en escena de Jordi Casanovas. Si fa pocs mesos ens sorprenia amb una direcció coral trepidant a «Una història catalana», en aquesta ocasió es reafirma la seva eficacia dirigint actors en grans escenaris, els quals poc tenen a veure amb les dimensions de la seva sala Flyhard. Un contrast que no fa un altre cosa que demostrar el seu ampli domini en les arts escèniques. L’escenari de l’obra coincideix amb el jaciment arqueològic a on succeeixen els fets representats, tot un luxe que atorga encara més veracitat a l’acció i permet descobrir a l’espectador un nou espai carregat d’història. Cal […]

Mummenschanz és un espectacle visualment deliciós, un regal per a la vista, fruït del treball d’exploració de les formes, els materials i els moviments que ha fet aquesta companyia suïssa al llarg dels anys. Anoteu: La il·luminació és exquisida. Treballen a cavall entre el teatre gestual i el teatre d’objectes, amb intel·ligència i en silenci, sempre en clau d’humor. Ara bé, no us espereu grans riallades doncs aquesta gent es mouen amb elegància en el terreny de les subtileses. Amb tot, cal insistir que es tracta d’un espectacle de caràcter antològic, un repàs als 40 anys de trajectòria de la companyia i, com passa tot sovint en aquests casos, no hi ha un fil argumental. És més aviat una mena […]

Per començar, donar la benvinguda a la Sala Fènix que no fa massa s’ha incorporat com a nou espai al off barceloní. M és la obra que hi fan de divendres a diumenge, una creació de Helena Pla tant en la dramatúrgia com en la interpretació. A destacar l’esforç i la potència de carregar-se a l’esquena els tres personatges d’aquest monòlog que no ho és perquè hi ténen veu tres individus, àvia, mare i filla. La història va de retrets i greuges entre les tres dones, perquè és una narració de dones; un únic home hi passa d’esquitllada, i encara… Penso que l’autora ha comés l’error de posar-hi massa coses i que, potser, si s’hagués centrat en els problemes generacionals, […]

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure’ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: «el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les». Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d’aquestes ocasions seria, precisament, l’espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades. Un altre gran descobriment d’»Un trozo invisible de este mundo» […]

Després d’un gran èxit a Madrid, a on va estar més de dos anys en cartell i a on d’aquí pocs dies arribarà la seva segona part, aterra a la nostra ciutat «The hole». Es tracta d’un show ple de diversió, música, humor, circ i sensualitat… es a dir, cabaret en estat pur. Per aquest motiu, el Teatre Coliseum ha readaptat la seva gegantesca sala per tal d’acollir aquest macroespectacle, retirant totes les butaques de la platea i col·locant en el seu lloc unes taules i cadires, al més pur estil cabaretesc, a on els espectadors poden prendre una copa o, fins i tot, fer un àpat. Cal dir que, l’atmosfera aconseguida a «The hole» permet endinsar l’espectador dins de […]