Recomendaciones

Barcelona és una obra que arrossega al públic, el sacceja quan i com vol, i el commou de principi a fi. Formalment, està plena de trucs, recursos de la vella escola, trampes… però què més dóna si el resultat acaba deixant el públic rendit als seus peus. Potser m’hagués agradat una estructura més arriscada, o uns girs menys autocomplaents… però què més dóna si durant gairebé tres hores ens endinsem a la casa de la família Vila, vivim amb ells, compartim les seves pors i ens espantem junts de les mateixes bombes. Què més dóna si alguns personatges resulten forçats o algunes situacions un xic inversemblants… Res importa en una obra monumental com aquesta. Res importa si darrera hi ha […]

El nou espectacle de Tricicle és… deliciosament Tricicle. La companyia diu adéu amb un espectacle marca de la casa, amb moments que sonen però que són un petit homenatge a personatges i escenes que ens han arrancat riures durant anys. Alhora, han fet un esforç per estar a la última incorporant el món d’internet, tot i que és simple una excusa per englobar gags de temàtica inconnexa. Brillant el tribut a Les Luthiers. Bonica la part en què interpreten el contrari del que són: artistes frustrats intentant-se fer un lloc al món de la faràndula. Pels que hem crescut veient 3 estrelles en les reposicions de cada estiu, el Tricicle ja ens té el cor conquerit. Riureu i somriureu.

Marta Carrasco, un cop acabat l’inventari d’arts florals, ens convida a veure la dona com una flor. La metonímia arriba alguns moments a la concreció genital. La dona reivindica la propietat i l’usdefruit del seu cos. També ens parla de les inseguretats i prejudicis, de les angoixants constriccions de la seva estructura orgànica, de les pors quotidianes, de la violència, de l’enveja, de la fragilitat… però tot en un to festiu i amb la rialla als llavis. D’aquest difícil exercici d’equilibri Marta Carrasco, Anna Coll i Majo Cordonet se’n surten amb nota. Ironia, tendresa i mala llet. L’espectacle és una festa. Nota: algú ha pensat en convidar el Sr. Ruiz-Gallardón?

Amilkar, un dels grans de la màgia de casa nostre, ens presenta un espectacle de màgia acompanyat de la història dels escacs màgics de Carlemany que es van fer famosos amb el llibre El vuit de Katherine Neville. Soc un fan de la màgia argumentada, aquella que buscar un fil conductor que vagi unint els diferents efectes màgics i això precisament és el que ens ofereix El ajedrez mágico de Carlomagno. La història, té un bon guió i ha estat ben preparada per Amilkar, que va agafant soltesa a mida que avança l’actuació, especialment quan apareixen els gags i la improvisació que més el caracteritzen. Els efectes màgics escollits són clàssics, simples i efectistes, es va sentir més d’una exclamació […]

Pere Riera, autor i director de Barcelona, diu: «aquesta obra vol ser un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia». Doncs vull donar fe que aconsegueix ser-ho. I ho fa d’una forma magnífica, amb molt d’ofici a tots els nivells, des del text a les interpretacions. Tot això recolzat per una producció potent que permet -entre altres- recrear amb realisme l’interior d’una casa benestant d’aquella Barcelona cruelment bombardejada pels feixistes. El resultat connecta emocionalment amb el públic de principi a fi: deixa anar algun somriure amb el començament costumista, serra les dents a mesura que enfila el drama i treu discretament el […]

Els homes i les noves tecnologies de la comunicació. No ens suposa el dilema l’ou i la gallina, però ens en planteja molts altres pels canvis que suposen o poden suposar. I més en moments com l’actual on es sumen voluntats transformadores només amb un click. És un punt de partida interessant i centrar l’acció en una tenda d’Apple un encert sorprenent. Les actuacions són bones. El problema és el text: Comença molt bé, però es trenca el fil a mitja obra i perd la connexió amb el públic. Cal dir que ens ofereix algunes bones escenes sobretot a la primera part, però és per aquest motiu que te’n vas amb el regust del que podria haver estat.

Totes les bones crítiques que heu llegit d’Acorar són veritat. Parla amb una delicada poesia que arriba molt endins de la idiosincràsia del poble mallorquí, però de manera universal i que ens reflecteix (al capdavall, són els nostres cosins). Un passeig per rituals ancestrals que ens plantegen qui som, com som, i perquè som. Preguntes que tenen eco en els segles i que es perden a la velocitat de l’era informàtica quan mirem el futur. Un monòleg tristament d’actualitat a causa de la situació política a ses Illes. Aneu-hi.

Sí, d’entrada aquesta obra m’ha semblat irregular. No estic segur que això de la escriptura a sis mans, tres cervells, una pila de neurones, o com li vulgueu dir sigui una bona idea. Penso que ha tingut una arrencada molt bona, ha decaigut al cap d’una estona i fins al final no s’ha recuperat. La posada en escena, amb un sala a quatre grades que ens situa en una mena d’Apple Store, molt bona, asèptica, neta, ben il·luminada… però el conjunt no ha acabat de funcionar malgrat la qualitat dels sis intèrprets que penso, a nivell individual, han defensat l’obra amb les dents.

El Marquès de Sade s’amaga en cadascuna de les mirades, de les accions i dels silencis de l’obra. Les actrius passegen còmodament pel genial text de Yukio Mishima que és capaç de fer riure, d’emocionar i fins i tot escandalitzar (això sí, sempre d’una manera molt mesurada). El teatre akadèmia ens presenta una obra de petit format, amb una escenografia senzilla que no acaba d’estar ben aprofitada però que projecta les actrius cap al públic on tindrem l’oportunitat de sentir-les vibrar, bategar, respirar, plorar… en definitiva: viure l’obra. I és que cal destacar el treball de les actrius. Muntsa Alcañiz fa un paper finíssim i ple de matisos interpretant la sogra del marquès, Agnès Romeu troba el punt just en […]

Quan surts del teatre i pots anar a un bar i estar parlant de tot el que has vist i sentit fins que et fan fora és quan realment te n’adones del gran potencial que amaga l’obra. I no és una obra fàcil ni amable. L’encert ha estat deixar aquest text críptic en mans de Lluís Homar i Josep Maria Pou els quals l’interpreten amb una força escènica que t’atrapa en tot moment (fins i tot quan narrativament vas perdut). Té rèpliques capaces de tallar l’aire, frases que et fan aguantar la respiració i d’altres que et deixen anar un somriure. Deixeu-vos emportar per l’obra. Entreu dins del seu joc i la gaudireu. Hi ha molts motius per veure-la: Pinter, […]

Un altre cop ens trobem al Teatre Nacional, amb l’estrena d’aquesta temporada (si no tenim en ment el Taxi … al TNC, una festa de presentació de temporada). Davant dos monstres de l’escena catalana com Josep María Pou i Lluís Homar, i acompanyats de David Selvas i Ramón Pujol, ens trobem amb un dels text més difícils que he vist fins el moment. Tot ben dirigits per Xavier Albertí. Encara que vaig anar una mica reticent per tot el que he escoltat referent a l’obra, i de que difícil era poder entendre la mateixa. En els primers minuts (davant el primer monòleg de Lluis Homar) vaig començar a relaxar-me i a gaudir-ne. S’ha de dir que l’obra és únicament de […]

Aquest no és un espectacle convencional. És un muntatge creat a base de records, de sentiments, d’idees, de fragments… Com tots els muntatges d’aquesta mena pot resultar irregular, però el conjunt funciona i deixa un bon regust de boca. Tant és si t’has perdut alguns d’aquests records (un crític va dir que per gaudir plenament de l’obra calia tenir més de 45 anys) o si hi ha referències massa concretes, perquè n’hi ha tantes que al final tothom pot trobar-hi la seva. Tothom pot trobar la seva Barcelona particular enmig de tantes i tantes Barcelones possibles. Un altre encert d’aquesta creació de Joan Ollé és la barreja de gags amb escenes musicals. Així, trobem cançons ja gairebé oblidades, o fins […]

La de Successió, a principi del XVIII va ser en realitat una mena de guerra europea, i la civil —quin nom més bèstia per una conflagració— un entrenament per una confrontació mundial. Aquesta és l’excusa de l’obra: els bombardejos de l’aviació feixista de Mussolini sobre la ciutat de Barcelona, perquè el que veiem damunt l’escenari és la vida al llarg d’un dia —un dia dur a causa de les bombes— d’una família de classe alta, una família amb els seus problemes, i just avui arriba de França la amiga més amiga de la mare vídua, la companya de joventut, la camarada de somnis llibertaris que va marxar a causa de… L’obra és coral i cada personatge té la seva història, […]

‘No estoy muerto, estoy en el Apolo’ és un espectacle atrevit on tota l’actualitat embrutida per la societat corrupta queda ridiculitzada al màxim exponent. Per tant, el Papa, els bancs, la presidenta d’Argentina, la monarquia espanyola y Rajoy, entre d’altres, són els principals objectius en aquesta sàtira dels nostres tremps. Tot i així, també hi ha una secció del show on descobrim la part més humana de Pedro Ruíz on, a través de la seva experiència al món de la televisió i l’espectacle, ens fa veure com les coses a la vida són o gratuïtes o impossibles. Si voleu conèixer la meva experiència a l’Apolo feu clic aquí: allbarcino.com

La contacontes Sandra Rossi és una argentino-catalana que es mou entre dos mons i dues llengües, us sona això? Utilitza el bilingüisme d’una manera sàvia i així ens explica la seva vida, començant enrere, molt enrere, pels besavis napolitans, sicilians i calabresos però, especialment, pels catalans emigrats a Argentina. I repassa la seva infantesa, l’escola, els amors i les amistats… És una mestra administrant el registre i el tempo; sap quan toca fer riure i quan toca emocionar, quan s’hi ha d’afanyar i quan s’ha d’entretenir i a més és molt expressiva tota ella, amb la cara, amb el cos i amb la veu. Si quan éreu petits us embadalíeu escoltant contes, i ara de grans encara us en hi […]