Recomendaciones

Els discursos i clams de llibertat i la cruesa de la nostra història recent agafen el protagonisme al Teatre del Raval en forma d’excelent musical: Goodbye Barcelona. Tots hem vist cent cinquanta-dues mil pel·lícules i obres de teatre sobre la Guerra Civil, però quantes ens han parlat d’aquells extrangers que van venir a ajudar la República espanyola, deixant-se la vida lluitant per una democràcia que no era la seva? Un vers d’una cançó del musical diu: «Aquest país mai no podrà oblidar el que heu fet per ells…!». 78 anys més tard, molta gent ja no recorda què van suposar les Brigades Internacionals. Així doncs, Goodbye Barcelona és un gran exercici de memòria col·lectiva, una teràpia contra l’oblit i una […]

M’explico. És petit perquè només hi surten tres actors i un pianista,però és gran per la seva idea, la manera en que s’ha posat en escena, les situacions i un bon llibret acompanyat d’una excel·lent música. Gran part de l’espectacle passa amb la parella damunt el piano, enganxats, perquè resulta que van anar a fotre un kiki als lavabos de la disco i sembla que això només els hi passa als gossos… es van quedar enganxats. Ara estan a urgències esperant que un metge faci les particions. I mentre una infermera passa de tot, ells es lamenten, s’odien, reflexionen i al final… Estrenada a l’Almeria Teatrea principis del 2010, va passar més o menys desapercebuda, va voltar per Espanya, es […]

John Cleese, alma mater del grup de còmics més important de la història, deia a Monty Python: La autobiografia por Monty Python (Editorial Global Rhythm Press) que el màxim de temps que un espectador pot suportar veient esquetxos és mitja hora. A partir de llavors, segons l’humorista anglès, és necessari oferir alguna cosa més. D’aquesta manera, quan el sextet britànic va saltar al cinema deixant el seu xou televisiu, va optar per enllaçar els gags fent servir un personatge central com a La vida de Brian (1979) o bé amb un nexe prou sucós com era l’excusa filosòfica a El sentit de la vida (1983). El problema principal de Crucidramas és que el seu lligam unificador per les escenes és […]

La sala Flyhard enceta temporada amb una simpàtica comèdia romàntica que fa sortir a l’espectador del teatre amb un somriure dibuixat a la boca, que no és poc, i amb la sensació d’haver passat una estona agradable. Es tracta d’una peça senzilla, sense gaires pretensions ni artificis, que aborda el tema de l’inici de l’amor a través de dues parelles. Potser és un tema recorrent dins del gènere, però s’ha de reconèixer que l’autor ho explica amb gràcia, proximitat i naturalitat a través diverses escenes picades que agillitzen l’acció. A més, ens trobem amb uns personatges ben defensats pels quatre actors, destacant el de la Lola i el Francesc, que són d’alguna manera els que més substància aporten a l’obra. […]

Un noi ens explica que finalment ha trobat el seu gos perdut, però aixafat i mort a la cuneta de la carretera, i ho fa des del fons del immensament llarg escenari i així en traiem la impressió que ens és una història completament aliena per a nosaltres, però s’incorporen a l’escena l’amo de la ferreteria del poble, doncs ha de comprar un plàstic per recollir les despulles, la seva mare, el veí/amant (el pare és mort) però també hi intervé quan es parla d’ell… i lentament tots aquests personatges es van acostant a la fila 1 fins que els espectadors ens hi veiem involucrats totalment. Una posada en escena de categoria a partir d’una idea fantàstica. El text d’Albert […]

Us heu preguntat mai de què parlarien avui dia els clàssics del Segle d’Or? Us sembli o no una pregunta apta per a neuròtics, Ron Lalá no en té cap dubte: that is the question. Si bé és cert que a priori pot semblar una premisa agosarada, fins i tot un pèl esbojarrada, de la mà d’aquesta companyia resulta quasi imperdonable no haver-s’ho preguntat abans. Siglo de Oro, Siglo de Ahora és una proposta teatral brillant que reviu el teatre clàssic des d’un punt de vista iconoclasta i juganer, on el passat dialoga sense embuts amb les mancances (tantes!) del nostre present. A l’estil dels entremesos barrocs, s’enfilen peces breus de marcat to humorístic on l’enginy, la música en directe […]

És una d’aquestes obres que t’agrada des d’un primer moment. T’enamores de tots els personatges que et presenten la història d’aquest noi que viu de les mirades de tot el que l’envolta. S’ha de dir que Sergi Torrecilla està espectacular, des de l’inici al final. Oriol Genís i Rosa Cadafalch broden el papers de pares del jove protagonista. I Òscar Mas com a venedor fa els moments més graciosos d’una obra que si ens la mirem no té res de còmica. L’espai en que transcorre l’obra és genial. Iniciem allunyats del públic i cada escena va apropant-se, al mateix moment que l’obra és més intensa. I el fet que el protagonista interactua amb el públic, trenca la barrera i ens […]

Descobrir el Teatre Akadèmia per primera vegada ha estat un plaer. Unes antigues cotxeres convertides en un espai senzill i discret a tocar de la Diagonal. La marquesa de Sade, encaixa perfectament amb el teatre: una sala per a poques persones on es tenen els actors a frec de mà, una escenografia senzilla però que compleix a la perfecció amb el seu objectiu i un vestuari funcional amb aires japonesos. Les quatre actrius principals saben omplir l’escenari sense necessitat de grans produccions, tot i que cal fer una menció especial a Àngels Bassas que interpreta a Madame de Saint-Fond, una cortesana que representa la contradicció de les normes morals, escrites i parlades de l’època, i que és qui destaca més […]

Doncs sí, perquè per a mi la FlyHard s’està convertint en una marca, una manera de fer teatre, naturalment en una marca catalana. El Sergi Manel Alonso ha escrit una peça que encaixa perfectament en l’estil de la sala; és desenfadada, divertida, sobre gent jove, amb problemes de gent jove, amb anhels, amb amor, amb por a l’amor… i amb una cosa que, tot i semblar una paradoxa, és molt catalana: el bilingüisme i el català “no normatiu”. Atenció que això li dona un toc realista perquè l’acció passa a Barcelona i tothom sap que a Barcelona no es parla com al meu poble. No és la gran obra de la temporada, però us la recomano. Us ho passareu bé.

Abans d’anar a veure una obra de la qual has llegit o escoltat qualificatius com «imprescindible», «necessària» o «colpidora», es fa difícil no crear-se unes altes expectatives que condicionen inevitablement el seu visionat. Sota aquest prisma, m’he trobat amb una obra que tracta temes morals d’una forma directa i que juga en ocasions amb l’espectador, a qui fa experimentar en la seva pròpia pell alguna de les situacions viscudes pels inmigrants. Tot un encert des del punt de vista dramatúrgic, que aconsegueix emocionar a l’espectador en diversos moments. Malgrat això, aquests condicionaments previs han fet que, tot i trobar-me amb una bona obra, no sapigués veure les proeses i l’excés d’emotivitat que altres han sabut apreciar. Aquest fet s’evidencia al […]

Després de més de 10 anys damunt dels escenaris, l’aclaparadora capacitat expressiva del clown Carlo-Mô així com el seu il·limitat univers gestual s’han convertit ja en un dels referents còmics de les sales off de Barcelona. Amb el seu particular to, entre innocent i groller, sense perdre un polsim de tendresa, ha apostat amb Gesto es todo més que mai pel minimalisme. Renunciant a la paraula, aquesta vegada l’actor s’afronta al públic sense més eines que els petits objectes que treu d’una funda de guitarra i que seran la mostra de la seva genial inventiva. Amb la idea del viatge com a excusa, Carlo-Mô ens ofereix un recopilatori d’antics números (amb la petita col·laboració de Mr. Di inclosa) que li […]

Impro Fighters Revolution és un espectacle que es construeix per mitjà de diversos exercicis teatrals on els actors han d’improvisar la seves interpretacions; per tant, com a conseqüència, cada actuació és única. Aquesta improvisació ve carregada de grans moments i riures impossibles de controlar. El temps passa volant mentre es gaudeix de l’espectacle que ofereixen els cincs protagonistes de l’Impro Fighters Revolution, ja que, per una banda, el seu talent omple la sala sense problema i, per una altra, perquè fan al públic partícip de la seva representació. En definitiva, l’ Impro Fighters Revolution és un espectacle divertidíssim i molt recomanable. Per saber-ne més consulteu la meva publicació a AllBarcino

Sí, es poden fer coses molt importants, i avui al Teatre del Raval ho hem vist. Han importat aquest musical que es va estrenar al Fringe de Londres el 2011 i amb un equip fantàstic, molta imaginació i cabassos d’entusiasme, han posat en marxa el que possiblement serà el musical d’aquesta temporada. Una història que emociona pel que explica i perquè una mala transició política ens va amagar massa coses i que, apart de la càrrega emocional, s’ha fet amb un rigor i una excel·lència poc comuna. Aneu a veure-la; us adonareu que tres músics en estat de gràcia poden sonar com una orquestra i nou cantants t’emocionen perquè a més són grans actors. Teniu temps fins el dia 10 […]

Adaptar una novel·la per ser exhibida en teatre no sempre és una tasca fàcil de portar a bon port, ja que es tracta de dos llenguatges amb estructures i elements diferents. En aquest cas, l’obra de Miguel Delibes ja portava implícit que aquesta havia de ser representada a través del monòleg, el qual sap condensar perfectament l’esperit del llibre i donar vida a les paraules escrites. Tot i això, la representació dilata bastant l’escena a través d’una una hora y cinquanta minuts de muntatge que poden resultar excessius per a l’espectador, al tractar-se d’un monòleg. No obstant, l’obra presenta un text ben treballat, que va en sintonia amb la magnífica interpretació de Natalia Millán, que ja fa un temps està […]

Sí, és el que m’ha semblat The Hole, molt soroll per a res. Jo esperava un bon espectacle de cabaret, un cert erotisme, bona música, ambient “canalla” i textos amb mordent. He quedat ben arreglat! A més, part de les coses que promet el programa són falses i per acabar-ho d’arreglar no diuen ni els autors, o sigui que fins i tot el plaer de dir “me cagum amb…” ens han furtat. Se’n salven els quatre cantants-majordoms, els dos equilibristes i el muntatge amb tauletes en contes de butaques. La resta a més de fluix, de cara a la galeria. Una altra nit perduda, òndia!