Recomendaciones

Descobrir el Teatre Akadèmia per primera vegada ha estat un plaer. Unes antigues cotxeres convertides en un espai senzill i discret a tocar de la Diagonal. La marquesa de Sade, encaixa perfectament amb el teatre: una sala per a poques persones on es tenen els actors a frec de mà, una escenografia senzilla però que compleix a la perfecció amb el seu objectiu i un vestuari funcional amb aires japonesos. Les quatre actrius principals saben omplir l’escenari sense necessitat de grans produccions, tot i que cal fer una menció especial a Àngels Bassas que interpreta a Madame de Saint-Fond, una cortesana que representa la contradicció de les normes morals, escrites i parlades de l’època, i que és qui destaca més […]

Doncs sí, perquè per a mi la FlyHard s’està convertint en una marca, una manera de fer teatre, naturalment en una marca catalana. El Sergi Manel Alonso ha escrit una peça que encaixa perfectament en l’estil de la sala; és desenfadada, divertida, sobre gent jove, amb problemes de gent jove, amb anhels, amb amor, amb por a l’amor… i amb una cosa que, tot i semblar una paradoxa, és molt catalana: el bilingüisme i el català “no normatiu”. Atenció que això li dona un toc realista perquè l’acció passa a Barcelona i tothom sap que a Barcelona no es parla com al meu poble. No és la gran obra de la temporada, però us la recomano. Us ho passareu bé.

Abans d’anar a veure una obra de la qual has llegit o escoltat qualificatius com «imprescindible», «necessària» o «colpidora», es fa difícil no crear-se unes altes expectatives que condicionen inevitablement el seu visionat. Sota aquest prisma, m’he trobat amb una obra que tracta temes morals d’una forma directa i que juga en ocasions amb l’espectador, a qui fa experimentar en la seva pròpia pell alguna de les situacions viscudes pels inmigrants. Tot un encert des del punt de vista dramatúrgic, que aconsegueix emocionar a l’espectador en diversos moments. Malgrat això, aquests condicionaments previs han fet que, tot i trobar-me amb una bona obra, no sapigués veure les proeses i l’excés d’emotivitat que altres han sabut apreciar. Aquest fet s’evidencia al […]

Després de més de 10 anys damunt dels escenaris, l’aclaparadora capacitat expressiva del clown Carlo-Mô així com el seu il·limitat univers gestual s’han convertit ja en un dels referents còmics de les sales off de Barcelona. Amb el seu particular to, entre innocent i groller, sense perdre un polsim de tendresa, ha apostat amb Gesto es todo més que mai pel minimalisme. Renunciant a la paraula, aquesta vegada l’actor s’afronta al públic sense més eines que els petits objectes que treu d’una funda de guitarra i que seran la mostra de la seva genial inventiva. Amb la idea del viatge com a excusa, Carlo-Mô ens ofereix un recopilatori d’antics números (amb la petita col·laboració de Mr. Di inclosa) que li […]

Impro Fighters Revolution és un espectacle que es construeix per mitjà de diversos exercicis teatrals on els actors han d’improvisar la seves interpretacions; per tant, com a conseqüència, cada actuació és única. Aquesta improvisació ve carregada de grans moments i riures impossibles de controlar. El temps passa volant mentre es gaudeix de l’espectacle que ofereixen els cincs protagonistes de l’Impro Fighters Revolution, ja que, per una banda, el seu talent omple la sala sense problema i, per una altra, perquè fan al públic partícip de la seva representació. En definitiva, l’ Impro Fighters Revolution és un espectacle divertidíssim i molt recomanable. Per saber-ne més consulteu la meva publicació a AllBarcino

Sí, es poden fer coses molt importants, i avui al Teatre del Raval ho hem vist. Han importat aquest musical que es va estrenar al Fringe de Londres el 2011 i amb un equip fantàstic, molta imaginació i cabassos d’entusiasme, han posat en marxa el que possiblement serà el musical d’aquesta temporada. Una història que emociona pel que explica i perquè una mala transició política ens va amagar massa coses i que, apart de la càrrega emocional, s’ha fet amb un rigor i una excel·lència poc comuna. Aneu a veure-la; us adonareu que tres músics en estat de gràcia poden sonar com una orquestra i nou cantants t’emocionen perquè a més són grans actors. Teniu temps fins el dia 10 […]

Adaptar una novel·la per ser exhibida en teatre no sempre és una tasca fàcil de portar a bon port, ja que es tracta de dos llenguatges amb estructures i elements diferents. En aquest cas, l’obra de Miguel Delibes ja portava implícit que aquesta havia de ser representada a través del monòleg, el qual sap condensar perfectament l’esperit del llibre i donar vida a les paraules escrites. Tot i això, la representació dilata bastant l’escena a través d’una una hora y cinquanta minuts de muntatge que poden resultar excessius per a l’espectador, al tractar-se d’un monòleg. No obstant, l’obra presenta un text ben treballat, que va en sintonia amb la magnífica interpretació de Natalia Millán, que ja fa un temps està […]

Sí, és el que m’ha semblat The Hole, molt soroll per a res. Jo esperava un bon espectacle de cabaret, un cert erotisme, bona música, ambient “canalla” i textos amb mordent. He quedat ben arreglat! A més, part de les coses que promet el programa són falses i per acabar-ho d’arreglar no diuen ni els autors, o sigui que fins i tot el plaer de dir “me cagum amb…” ens han furtat. Se’n salven els quatre cantants-majordoms, els dos equilibristes i el muntatge amb tauletes en contes de butaques. La resta a més de fluix, de cara a la galeria. Una altra nit perduda, òndia!

El contingut es fonamenta en una concatenació de gags que serveixen a un senzill fil argumental que ens aboca indefectiblement a una comèdia de situació. Diàleg àgil, ocurrent, amb astracanades lingüístiques incloses, que provoca la rialla immediata del públic. Si l’inici del diàleg, juntament amb la temàtica escollida (crèdit, sistema financer), us porta a pensar en una comèdia àcida, amb denúncia sistèmica subjacent a l’estil Fo, oblideu-vos-en. Aquesta comèdia no conté cap idea crítica global ni cap gruix literari digne de menció. Tot està al servei de generar un nivell d’hilaritat sense treva, objectiu, val a dir, que s’assoleix amb escreix, sobretot gràcies al bon ofici dels dos actors i molt especialment de Jordi Bosch, el qual força la seva […]

La primera obra que ens presenta la Villarroel aquesta temporada sembla ser una aposta segura, ja que juga la partida amb quatre asos amagats a la màniga, els quals són: el seu autor (El mètode Gronholm, Burundanga), el director (àntic responsable del Teatre Nacional de Catalunya) i els dos actors (amb tants èxits que la llista seria interminable). Així doncs, inevitablement, el resultat només podia reflectir un gran èxit comercial amb funcions exhaurides. Malgrat això, cal dir que comercialitat i qualitat no van sempre agafades de la mà, però seria injust dir que aquest és el cas. Es cert que l’autor planteja inicialment una temàtica molt sucosa enmarcada dins la situació econòmica actual, la qual donaria per fer una extensa […]

Una petita obra d’una història propera i actual, que podria passar a qualsevol bar a prop de casa nostra i que l’autor situa al nostre barri de Gràcia. Tan sols 5 personatges, quatre presents a escena i un al que mai coneixerem (ni fa falta)…. situacions de desamor i d’amor, tractats amb extrema tendresa… dos amors impossibles que vivim a traves de situacions que ens fan riure, però que en realitat son força tràgiques. M’agrada aquesta obra de Sergi Manel Alonso, per què parla de nosaltres, de la gent corrent i veus totes les situacions properes i naturals. Teatre contemporani del que m’agrada. Magnifica la interpretació de Gorka Lasaosa. Com totes les produccions de Sala FlyHard, molt recomanable.

Les interpretacions dels dos Jordis, (Bosch i Boixedres) em van semblar insuperables i dignes de passar a l’historia teatraire. Paga la pena apropar-se a La Villarroel, tan sols per això….. veure l’espectacle i potser repetir com si es tractes d’una classe d’interpretació teatral, que difícilment tornarem a veure a sobre d’un escenari. BRUTAL !!!

Parlar de l’exhumació d’un astrònom danès del segle XVI que podria haver estat la inspiració de Shakespeare per fer Hamlet… Parlar del suposat “origen del teatre i del món”… Parlar d’un triangle amorós, de la pèrdua d’un ésser estimat, d’un conflicte laboral i també d’un de monàrquic… Parlar de tot això, i molt més, i sortir-ne indemne és tota una proesa, de la que evidentment “Exhumación” no se n’acaba de sortir. Si a això hi sumem una interpretació afectada i poc natural, ens trobarem amb un espectacle que podria haver estat… però que no acaba de ser. De totes formes, cal destacar el nou canvi de registre que li descobrim a The Zombie Company (“Peceras”, “Elepé”), la valentia de Carlos […]

Sis mamelles, sis culs (tres de davant i tres de darrera) i poca cosa més, és el que n’hem tret de l’espectacle del Espai Lliure de Montjuic. Una obra fluixa, molt fluixa explicant una història, mig parlada, mig cantada, que no ens ha aportat res. Escenografia i il·luminació correctes. La resta, lamentable i per acabar-ho d’adobar les noies en nu integral (si exceptuem aquella mena de cinturons que els hi aguantaven les cartutxeres dels inal·làmbrics) m’imagino per donar-hi un toc, un toc que ja no impressiona a ningú. Avui ensenya el cul fins i tot el Boadella (però val a dir que els de les nenes era més bufó).

Quatre persones amagades dins uns personatges que són “coses”. Quatre especialistes en el teatre de pantomima. Quatre alumnes de Jacques Lecoq. Quatre triomfadors de Broadway (tres temporades seguides amb un espectacle sense paraules i sense música). Quatre per deu, quaranta anys d’existència en el món de l’espectacle… Llàstima que la seva música hagi sigut el silenci. A mi m’ha fet falta aquesta música que no hi era. M’ha privat de ritme, d’ajut a la transició d’un número a l’altra. De vegades el menys és més no funciona i avui, a mi, no m’ha funcionat., Tot i així són uns grans professionals i tenen números increïbles. Felicitats per aquests quaranta anys d’existència. Llegir més