Recomendaciones

Només amb un saber fer indiscutible i un talent desborant una companyia teatral es pot atrevir amb els temps que corren a pujar a l’escenari per fer humor en vers tot recuperant i revisant fórmules del segle d’or espanyol. No volia utilitzar l’expressió, però ara no me’n puc estar: amb dos collons! Bé, això i un talent desbordant com el que demostra posseir la companyia Ron Lalá. El resultat és un espectacle impecable, cuidat a tots els nivells, que ja ha fet xalar a milers d’espectadors. El text brilla amb llum pròpia: Vers a vers lliga present i passat amb naturalitat, establint paral·lelismes entre ambdues èpoques amb especial èmfasi a la situació actual de crisis econòmica i política; i amb […]

El teatre polític ha estat sempre un gènere complex i perillós en quant que es corre el risc de que les ganes de traslladar a la gent un missatge concret passin per sobre dels personatges, i s’acabi per donar lliçons en comptes d’explicar una història. Un trozo invisible de este mundo, escrita i protagonitzada per Juan Diego Botto, està prou ben plantejada com per que l’espectador oblidi que tot plegat del que se’ns parla és, en realitat, un problema polític. El fet de personalitzar els temes (immigració i exili) en individus concrets són l’eina que aconsegueix que els cinc monòlegs de l’obra, tot i la seva densitat, resultin propers, emocionants i divertits, o crus i aterridors segons correspongui. Tot el […]

L’espectacle inaugural del Tricentenari i d’El Born Centre Cultural és un altre clar exemple del domini dramatúrgic i de posada en escena de Jordi Casanovas. Si fa pocs mesos ens sorprenia amb una direcció coral trepidant a «Una història catalana», en aquesta ocasió es reafirma la seva eficacia dirigint actors en grans escenaris, els quals poc tenen a veure amb les dimensions de la seva sala Flyhard. Un contrast que no fa un altre cosa que demostrar el seu ampli domini en les arts escèniques. L’escenari de l’obra coincideix amb el jaciment arqueològic a on succeeixen els fets representats, tot un luxe que atorga encara més veracitat a l’acció i permet descobrir a l’espectador un nou espai carregat d’història. Cal […]

Mummenschanz és un espectacle visualment deliciós, un regal per a la vista, fruït del treball d’exploració de les formes, els materials i els moviments que ha fet aquesta companyia suïssa al llarg dels anys. Anoteu: La il·luminació és exquisida. Treballen a cavall entre el teatre gestual i el teatre d’objectes, amb intel·ligència i en silenci, sempre en clau d’humor. Ara bé, no us espereu grans riallades doncs aquesta gent es mouen amb elegància en el terreny de les subtileses. Amb tot, cal insistir que es tracta d’un espectacle de caràcter antològic, un repàs als 40 anys de trajectòria de la companyia i, com passa tot sovint en aquests casos, no hi ha un fil argumental. És més aviat una mena […]

Per començar, donar la benvinguda a la Sala Fènix que no fa massa s’ha incorporat com a nou espai al off barceloní. M és la obra que hi fan de divendres a diumenge, una creació de Helena Pla tant en la dramatúrgia com en la interpretació. A destacar l’esforç i la potència de carregar-se a l’esquena els tres personatges d’aquest monòlog que no ho és perquè hi ténen veu tres individus, àvia, mare i filla. La història va de retrets i greuges entre les tres dones, perquè és una narració de dones; un únic home hi passa d’esquitllada, i encara… Penso que l’autora ha comés l’error de posar-hi massa coses i que, potser, si s’hagués centrat en els problemes generacionals, […]

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure’ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: «el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les». Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d’aquestes ocasions seria, precisament, l’espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades. Un altre gran descobriment d’»Un trozo invisible de este mundo» […]

Després d’un gran èxit a Madrid, a on va estar més de dos anys en cartell i a on d’aquí pocs dies arribarà la seva segona part, aterra a la nostra ciutat «The hole». Es tracta d’un show ple de diversió, música, humor, circ i sensualitat… es a dir, cabaret en estat pur. Per aquest motiu, el Teatre Coliseum ha readaptat la seva gegantesca sala per tal d’acollir aquest macroespectacle, retirant totes les butaques de la platea i col·locant en el seu lloc unes taules i cadires, al més pur estil cabaretesc, a on els espectadors poden prendre una copa o, fins i tot, fer un àpat. Cal dir que, l’atmosfera aconseguida a «The hole» permet endinsar l’espectador dins de […]

Ha estat tot un luxe assistir a l’unica representació d’aquesta lectura dramatitzada, protagonitzada per la mateixa Núria Espert i en Lluis Pasqual, els dos van ser els grans protagonistes a la seva estrena ara fa 35 anys. A més a més de reviure Una altra Fedra, si us plau de Salvador Espriu, un dels moments més importants de la història del teatre català i en català, sobretot va ser una nit emtoviva pel que representava. LLEGIR MÉS

Per a mi Juan Diego Botto ha estat un descobriment en el món del teatre. Autor d’aquestes cinc històries que parlen de la immigració i l’exili, basades en histories reals i experiències pròpies de l’autor. Interpretació magnifica d’ell mateix i d’Astrid Jones. L’espai del Lliure massa gran i alguna dificultat per escoltar bé als protagonistes. Recomanable 100%, especialment per persones que encara no entenen el que representa emigrar fora de la teva cultura. Espectacle que remou les nostres consciències. LLEGIR MÉS

Per tradició, la comèdia francesa sempre ha tingut un aire entre distingit i planer que la ha fet inconfusible. Lluny de l’esbojarrament d’alguns autors nord-americans i del cinisme dels anglesos, generalment, els textos francesos han optat al llarg dels anys més aviat pel naturalisme, deixant tot el pes del seu humor sobre el caràcter dels personatges, els seus costums, vicis i virtuts. Un aire de família, escrita ara fa 20 anys per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, conté totes aquestes característiques i les converteix en els seus punts més forts. La direcció de Pau Durà és correcta i efectiva, però ni arrisca ni sorprèn, segurament perquè la història no li demana. I aquest és el problema: tot i la bona […]

Tot i que el vulguin vendre de moltes maneres, The Hole és teatre de cabaret pur i dur. Un cabaret modern i «gamberro», influenciat per les últimes tendències del gènere -burlesque i demés- i també per les més clàssiques. I com a tot bon cabaret, l’espectacle varia d’una ciutat a l’altra, d’un dia a l’altre. Per començar, hi ha diversos mestres de cerimònies que segueixen un mateix patró; jo vaig tenir la gran sort de veure a Álex O’Dogherty a Madrid, però aquí s’ha anunciat per a les primeres funcions a la Terremoto de Alcorcón i no m’estranyaria que algun dia aterrés un dels creadors dels show, Paco León, com a reclam publicitari. D’altra banda, les actuacions també van rotant, […]

La paraula és un element molt important dins de les arts escèniques, però ni molt menys es tracta de l’únic. Precisament, l’obra que ens ocupa és un clar exemple de tot allò que es pot transmetre de forma creativa sense utilitzar cap paraula ni so. Així doncs, aquesta companyia suïssa celebra el seu quarentè aniversari reflectint a l’espectacle les seves directrius fundacionals, les quals mostren un teatre no verbal construït mitjançant formes visuals creades amb molt d’enginy a partir d’elements tan simples com el plàstic o l’escuma. L’obra que ens presenten està formada per diversos gags breus que, en ocasions, recreen situacions plenes de bellesa visual i, en altres, troben la comicitat transferint als objectes que es mouen per l’escenari […]

Bona idea, trama enginyosa amb els elements per ser una bona comèdia i assolir un bon èxit, però… (sempre el però) manca de finezza a l’hora de posar-la en escena. No sé si és culpa del adaptador o si la peça ja venia així de sèrie. Actuacions estereotipades on alguns dels actors més coneguts ténen els tics que els han fet coneguts, i això sabem que ven, però creiem que els directors ho haurien d’evitar. Tot i així, escenes molt divertides i a jutjar per les riallades del públic, tothom s’ho ha passat molt bé. Poca gent al teatre avui, però hi havia pilota, i del Barça i contra això… LLEGIR MÉS

Agafar com excusa el Segle d’Or per muntar una comèdia d’esquetxos breus sobre la societat actual podria considerar-se una temeritat si no fos perquè, un cop vist el nou espectacle dels Ron Lalá, queda en evidència que no s’hagués pogut triar un context més adequat. Amb un marcat to madrileny (però amb vocació universal), l’humor d’aquesta companyia de còmics aprofita l’avinentesa per disparar a tort i a dret contra la política, els bancs, l’església, el poder i, en general, contra tot el que soni a corrupte d’aquest estrany món que ens envolta. És ben curiosa la troballa d’aquest Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía) on, amb gran intel·ligència i un text brillant (en vers), queda de manifest que poca […]

Avui els espectadors del Àtic22 hem estat convidats a una festa pels The Zombies Company, una festa que ha començat amb música, ball, bromes… i de sobte ens han fotut una sotragada que ens han deixat clavats a la cadira, horroritzats. Pecera és una d’aquelles obres de les que no s’ha d’explicar res, s’hi ha d’arribar en blanc i seguir el que passa,i aguantar. Una obra difícil de païr però molt ben estructurada de Carlos Be que també n’ha assumit la direcció. Boníssimes interpretacions dels tres protagonistes. Si no fos així, n’hi hauria per apretar a córrer i fugir perquè realment la cosa és molt, però que molt bèstia.