A finals del segle XIX, Ibsen va escriure aquest text que pot ser considerat com una de les millors reflexions teatrals que s’han fet sobre la psicologia social. En aquest, l’autor disseccionava el concepte de massa social i el funcionament de les col·lectivitats enfront la individualitat, a partir d’un entorn controlat per alguns dels diferents tipus de poders socials presents a la societat, com pot ser el polític, l’econòmic o el del mitjans de comunicació. Així doncs, com es pot comprovar, la història escrita per Ibsen és plenament vigent avui en dia i, per aquest motiu, la versió que se’ns presenta es troba emmarcada en una temporalitat actual, sense que això arribi a grinyolar en cap moment durant la representació, fent ús de càmeres de vídeo i micròfons. Tot i això, la grandiloqüència amb que s’ha volgut presentar l’espectacle juga a parts desiguals al llarg de la representació. Sens dubte, el moment de l’assamblea funciona molt bé en aquest format i aconsegueix fer partícep de forma indirecta a l’espectador, però en altres moments, sobretot als pertinents a la primera part, els diàlegs i les situacions més estàtiques es perden en aquell decorat obert i gegantesc. Això sí, el decorat té molt d’encant i, en les accions que es funcional, reforça les situacions i els diàlegs del text.
Per altra banda, els actors estan correctes en els seus papers i la direcció de Miguel del Arco és efectiva en els moments en que tots els actors es troben a escena, però no tant durant la resta del muntatge. A més, aquesta versió conté uns interludis musicals, que amb l’afegit d’aquell gran escenari i la presència de tants actors a sobre d’ell, sembla per moments que haguem anat a veure «Stockmann-The musical». Per mi, aquests no aporten res a l’obra i, a més, desentonen bastant en el seu conjunt, sense saber ben bé que pinten allà, tot i que sens digui que les lletres han estat elaborades a partir de textos poètics originals de l’autor.
Resumint, ens trobem amb un text excel·lent que, per aquells que no el coneguin, ben val la pena apropar-se al Lliure a veure aquesta versió. Cal dir que malgrat que l’obra no decep en cap moment, aquesta tampoc sobresurt especialment, com ja s’ha dit. Tot i això, sempre es d’agraïr que es programin aquest tipus d’obres i que siguin accessibles per al gran públic, fent-lo reflexionar i, potser, fent-li obrir els ulls respecte a la realitat que l’envolta.