Recomendaciones

Anunciat a bombo i platerets, ha tornat el format que fa, aproximadament, 10 anys va tenir un cert èxit a la cartellera barcelonina. Com d’altres comèdies comercials que també s’han reestrenat recentment intentant repetir el seu bon succés, Pels pèls és, en realitat, una obra que aporta més soroll que diversió. L’espectacle parteix d’una forçada primera part on es presenten tot un seguit de personatges estereotipats reunits en una perruqueria del barri de l’Eixample (en aquesta adaptació). Com si es tractés d’una versió infantil d’una obra d’Agatha Christie, la proposta col·loca una sèrie de pistes per fer sospitosos a cadascun d’ells, de manera òbvia i poc treballada, d’un assassinat que es cometrà més tard. L’originalitat del muntatge roman en el […]

He leído últimamente en varios lugares que El arte de la comedia es una obra popular y divertida pero con una importante carga política. No se pueden negar ninguna de estas categorías, a pesar de que lo que más me ha llegado es la carta de amor que Eduardo De Filippo -y ahora también Lluís Homar- hacen a su amado teatro. El magnífico prólogo de la obra, con el personaje de Oreste Campese surgiendo de la penumbra y tomando las medidas del escenario en el que tiene que actuar, es uno de los momentos más bellos del teatro del siglo XX. Homar, con toda la picardía y la experiencia que le dan los años y las tablas, aprovecha el momento […]

El concepte de “somni americà”, tan instal·lat i universalitzat avui en dia, va néixer als Estats Units durant l’esplendor econòmic i social dels anys 20. Basat en l’èxit individual assolit amb el treball dur i l’escalada social, no va trigar a tenir una cara fosca quan, a partir del crac borsari de 1929, va començar el que es denomina com la Gran Depressió, convertint tot el triomfalisme ianqui en un llast psicològic massa pesat per a milers de persones. Construït a partir de textos d’autors nord-americans com Arthur Miller, Eugene O’Neill, John Steinbeck o Tennessee Williams, entre d’altres, Oriol Tarrasón ha creat un univers força decadent recopilant testimonis de personatges que representen aquesta frustració vital i laboral. El dolorós pas […]

Gràcies Eduardo De Filippo per aquest text extraordinari i divertit. Felicitats a Lluc Castells , Jose Novoa i Carlota Ricart per una posada en escena tan original, creativa i meravellosa, on els espectadors tenim la oportunitat de veure com es transforma l’escenari de la Sala Gran, com pugen i baixen alguns dels elements escenogràfics; tècnics, ajudants i maquilladora interactuen dalt de l’escenari, o com l’apuntador en un racó de la sala, sota una lampareta, segueix el text i si convé fa algunes anotacions. Fantàstic !!! Un començar i final amb una il·luminació que ha estat pura màgia. Realment en Lluís Homar ens deixa meravellats amb la seva manera de dirigir i muntar aquest espectacle. Pel que fa a les interpretacions, […]

Albert Boira és un dels còmics en actiu més veterans del gènere stand-up. Conegut per la seva llarga trajectòria com a monologuista, les seves nombroses actuacions a Paramount Comedy (actualment, Comedy Central) i, més recentment, per presentar les nits d’humor de la sala Astòria de Barcelona, finalment, ha aterrat a l’emblemàtic Club Capitol, per primera vegada, en solitari. Raro tú és un compendi mordaç i molt divertit de les seves obsessions: la llibertat individual, la felicitat o la hipocresia social. Amb intel·ligència i un cert cinisme propi de qui ha viscut (gairebé) de tot, l’humorista analitza des d’una visió entre canalla i reflexiva alguns dels comportaments més estranys de l’ésser humà que, tot i no ser-ho, segons Boira, passen com […]

“L’alè de la vida” és una obra de teatre que David Hare va escriure en el 2002 i que ens descriu l’enfrontament entre dues dones que van compartir el mateix home durant 25 anys . Tot succeeix durant un dia i una nit. El lloc, una casa que es troba en una illa on la Madeleine s’ha retirat per passar la seva jubilació. Tan sols s’han vist un cop , però una té la necessitat d’anar a parlar amb l’altre. Reflexions i preguntes sense resoldre, ferides i retrets de dues dones de caràcters ben diferents, però amb moltes coses en comú. L’amant i l’esposa. Una ja ha passat pàgina, a l’altre encara li queden moltes preguntes i dubtes per resoldre. […]

Sí, ets gran perquè vas fer un teatre divertit, proper al poble, amb reminiscències de la Commedia dell’ Arte i a la vegada seriós i crític. Penso que aquesta és l’obra més esbojarrada de l’autor (de les que conec). Te una primera part genial amb una confrontació dialèctica entre el director dels còmics i el prefecte de la província, i una segona desmarxada amb una desfilada de personatges impagables: el capellà trabucaire, el metge, la mestre del poble… No hi ha res sobrer: personatges ben perfilats, situacions divertides… l’Eduardo era un geni i Homar ho ha dirigit a la perfecció i, com és lògic, els actors n’han fet una creació, tots. Felicitats! D’aquesta posada en escena se’n parlarà, i bé.

La jove companyia Sixto Paz aposta de nou per un espectacle que no deixarà indiferent a ningú: “L’efecte”, una obra de la dramaturga britànica Lucy Prebble. Si Pulmons va ser un dels grans èxits de la temporada passada, us asseguro que amb “L’efecte”, aquesta companyia l’ han tornat a encertar. Molt bona escenografia, un text molt ben estructurat i del tot entenedor , dirigit per Carol López e interpretat per Nausicaa Bonnín i Pau Roca, com la parella protagonista principal d’aquesta història i la Montse Germán i en Paul Berrondo que són l’altre “parella” responsables de tot plegat. Molt bones actuacions i moments realment divertits. Una obra que ens parla d’amor, de dubtes, de sentiments, d’engany…,i que té com a […]

Perquè ho diu el DNI? I si no t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? No tot és blanc o negre, vaja quasi res, i d’això va aquesta peça que penso que és més que un musical. A partir d’una idea de les germanes Peya, Miriam Escurriola i textos de Marc Rosich, els de l’Era dels Impuxibles han bastit un espectacle de categoria: música, dansa i text amb un plantejament molt atractiu i força arriscat. L’Albert no fa massa era la Berta i ara, mentre la policia de l’aeroport intenta aclarir «què és» reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts (femenina i masculina) arriben a un […]

Hará casi unos diez años tuve la oportunidad de ver esta obra en el Teatro Borrás y guardé un muy buen recuerdo de ella. De hecho, hoy todavía tenía presente que se trataba de una obra muy divertida y original y, sin duda, años después, me lo ha vuelto a parecer. En esta ocasión, la obra se representa en el Teatro Condal y vuelven a repetir parte del equipo artístico y el director, pero por las características del propio espectáculo, no se trata de una simple repetición de lo que ya se vio entonces, ya que cada función es diferente una de la otra. Así, la improvisación es fundamental en esta, ya que requiere de la participación del público, siendo […]

Hacía días que tenía ganas de ver esta obra y la verdad es que las casi dos horas que dura la representación se han pasado volando. Nada más entrar en la sala, ya me impactó la simbología nazi que hay proyectado sobre el telón del escenario y que nos anuncia que la temática por lo menos, será dura. Harwood siempre ha tenido un gran interés en la Segunda Guerra Mundial y los músicos como sus personajes principales. La historia transcurre en una comisaría de policía de Berlín medio derruida por los bombardeos, oscura y con los cristales rotos, durante el periodo de desnazificación, investigaciones que se hicieron en Alemania después de la Segunda Guerra Mundial, y que se basa en […]

Me parece que ha sido la forma en que la dramaturga ha planteado la obra (a menos que en la adaptación lo hayan manipulado). Cuatro alumnos se apuntan en un taller de teatro en el centro cívico del pueblo. La profesora propone un movimiento, un alumno lo copia, como si fuera un espejo y lo transforma, y así sucesivamente hasta que todos los componentes de la clase hayan hecho de todos y de ellos mismos a la vez, y con este juego van saliendo cosas y cosas… a mí me han pesado los continuados cortes a que ha sido sometida la representación y a pesar de la buena dirección y las magníficas actuaciones, me he aburrido.

No se puede decir que este sea un mal espectáculo, porque no lo es. Tampoco se deben infravalorar las interpretaciones, porque hay de potentes y nos proporcionan algunas escenas memorables. Pero algo hace que no estemos ante un espectáculo redondo. Supongo que es el exceso de clasicismo -que va desde la escenografía y el vestuario hasta la misma concepción del montaje- y la ausencia de riesgo los que lastran una de las grandes apuestas de la temporada teatral. Creo que Belbel hace un tiempo que está de pruebas con los grandes clásicos, ya sea con Beckett, Pinter o ahora Racine. Hace tiempo que no estreno textos propios y vemos, una temporada tras otro, como se acerca a autores que no […]

Un relato bastante consistente, que nos cuenta el día a día de un grupo de hombres y mujeres que viven la época del «sueño americano», pero que desgraciadamente están forzosamente excluidos de este sueño… el de conseguir lo que quieras con tu propio esfuerzo. Las actuaciones de los once actores, hoy en día es todo un lujo, aunque debo decir que existe un desnivel muy acusado entre las magníficas interpretaciones de los componentes de «Les Antonietes» y la de los actores menos expertos de la «Kompanyia Lliure», aunque y que, todas ellos, podemos considerar que están a un nivel bastante alto.

Para una obra espectacular, Lluís Pasqual nos propone un montaje impactante, fabuloso y mágico en el Teatre Lliure de Montjuïc. Ha optado por una escenografía minimalista construida a partir de tablones de madera que se mueven de un lado para otro a diferentes alturas. El escenario, una tira de parquet alargada con una grada en cada lado, está despojado, pero no echamos nada en falta. Hay un elemento clave que lo llena todo: la luz. En este Lear, la iluminación se vuelve primordial para crear ambientes y espacios diferenciados. El otro elemento clave de este montaje es la música, un sonido en directo que nos acerca al Shakespeare original: el del Globe Theatre. La iluminación y la música son los […]