Recomendaciones

MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del «Moustache Music Hall», un espai on s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s’admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior…. arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d’alguna obra de Shakespeare. Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d’aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s’anaven representant en aquell espai, ja és […]

Nadie sabía demasiado bien que nos depararía el último musical de Coco Comín, y lo cierto es que el resultado ha sido todavía más desconcertante y ecléctico que cualquier previsión. Hay canciones originales, canciones versionadas, coreografías de muchos estilos… pero todas pasadas por el claqué o tape dance. Hay un personaje principal al estilo de Pee-Wee Herman y una ambientación -y más de un guiño- que nos acerca al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Todo ello, una mezcla curiosa aliñada con un humor simple y de trazo grueso. Es cierto que Moustache puede convencer por su ritmo trepidante, por la excelente producción, por unos buenos cantantes y, sobre todo, por unas coreografías y unos bailarines que lo dan todo y […]

El pa de cada dia, però en aquest cas una mica més complicat. Un astronauta amb vestit pressuritzat força galdós manipula una taula de control amb pantalla de televiso ridícula, d’una qualitat xinesa, en el sentit de tot a cent. Una dona de mitjana edat, xerraire li fa un favor a una amiga ocupant-se del pis, doncs ella (l’amiga) ha anat a una trobada amorosa amb un desconegut contactat per Tinder amb l’esperança… de follar, follar molt. I tot això com lliga? Doncs… ja costa, ja, però us recomana que vegeu l’obra. Molt bon text i direcció de Clàudia Cedó i magnífics Cristina Cervià i Jordi Subirà. Crítica completa » http://bit.ly/2gxc0FH

Elektra, cuarta ópera de Richard Strauss, estrenada en 1909 en Dresde, es un título poco representado en el Liceo. Sin embargo, es una obra para la que se necesitan cuatro cantantes de primera división debido a la enorme dificultad de los roles, especialmente el de la protagonista, la princesa Electra, hija de Agamenón y Clitemnestra, y hermana de Crisótemis y de Orestes. El libretista, Hugo von Hoffmansthal, se basó en la tragedia homónima de Sófocles y presenta una mujer obsesionada por un amor desmesurado hacia su padre y por el asesinato de este a manos de su madre. En esta producción que se presenta en el Liceo en cinco únicas funciones, las voces, de auténtico lujo, son las de Evelyn […]

Estem a l’Antic Teatre i esperem que obrin les portes de la sala per entrar, però avui estem davant d’una proposta diferent, avui són les dues actrius les que surten de la sala i enfilant-se en una cadira ens diuen que hem d’escollir a una de les dues per acompanyar la al camerino. Per un tema de proximitat ens afegim als que anem amb la Cris Celada i entrem a una petita habitació que avui fa de camerino. Amb una naturalitat esparverant la Cris es comença a despullar per canviar el vestuari mentre ens va parlant de coses seves. Ens parla també de tres personatges femenins del teatre, de Lisístrata que ha tingut una idea genial per acabar amb la […]

Ahora que Barcelona se está poniendo de moda como ciudad de referencia para los musicales dentro del Estado, según dicen los productores, resulta curioso observar cómo las propuestas de pequeño formato están obteniendo resultados mucho más interesantes que los grandes montajes. El despertar de la primavera es un nuevo ejemplo de cómo la falta de un presupuesto elevado no es impedimento para ofrecer un producto de calidad, estimulante y satisfactorio. La adaptación a lengua catalana de este espectáculo de culto, ganador de ocho premios Tony, transmite una energía vibrante y un amplio abanico de emociones gracias a un casting muy potente y acertado, y una traducción muy certera de David Pintó. Pero, sobre todo, hay que destacar el enorme trabajo […]

Quatre germans són els membres de la família Parks i viuen a San Francisco. Orfes de pares els tres germans grans han de tenir cura del germà petit que encara està en edat escolar. Petra i Sparks són els germans grans, bessons. Petra (Laura Manchón) exerceix la prostitució per poder sobreviure mentre el seu germà petit juga en el seu cau, una gran capsa de cartró. Sparks (Francesc Abril) no viu amb ells i va tots els diumenges a dinar, és un personatge fosc i violent que no sabem a què es dedica. Willy (Iris Di Cassi) és la germana mitjana, tampoc no viu amb ells i també va els diumenges a dinar. Ha entrat al món de la política […]

“Els darrers dies de la Catalunya Republicana” narra els fets de l’exili català, en els dies de l’ocupació franquista, de Catalunya, des de la perspectiva del periodista, lingüista i polític català ( militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l’exili), Antoni Rovira i Virgili. Jordi Hervàs es converteix durant una hora en el personatge d’Antoni Rovira i Virgili. L’acompanya un violoncel·lista. El seu rostre està cobert amb una gassa negre. La música sona durant tot l’espectacle. És l’encarregada de posar so als efectes ambientals (pluja, el soroll d’un cotxe en marxa,…), i també d’acompanyament del text amb melodies de cançons molt simbòliques de Catalunya com són Els Segadors, La Santa espina, L’Emigrant, Rossinyol que vas […]

Un homenaje siempre es un terreno de trabajo delicado. Con la mirada puesta en la alabanza del objeto o sujeto en cuestión, normalmente, queda poco espacio para la innovación, el atrevimiento o la voz propia de quien se encargue del proyecto. En este caso, Les noces de Fígaro hacen muy bien su servicio como parte de la merecida conmemoración de los 40 años del Teatre Lliure. La pieza es, en realidad, una reproducción del emblemático montaje original que Fabià Puigserver estrenó en 1989 con gran éxito de público. Dadas las circunstancias, la versión actual dirigida por Lluís Homar, con un nuevo reparto pero misma escenografía y vestuario, cumple sobradamente con su cometido. El espectáculo hace un ejercicio de nostalgia bastante […]

Como a muchos de nosotros, antes de ‘Mal Martínez’ no conocía a Marc más allá del ‘Mataiaies’ de ‘Nit i dia’ de Tv3 y de otras apariciones en cine y televisión. Con este espectáculo nos muestra otra cara llena de realidad y honestidad donde nos cuenta su historia sin filtros, ni maquillajes. El espectador se sitúa ante un one-man show en crudo y rodeado de instrumentos, una apuesta personal y valiente que emergió del Singlot Festival de la mano de El Terrat. Personalmente, celebro que un espectáculo como este se pueda ver en los teatros de Barcelona. Id! No es habitual encontrar propuestas tan únicas. ¡Buen Martínez!

Es tracta d’un espectacle que podríem molt ben veure a llocs com El Molino, perquè vol representar una mena de Music Hall, malgrat que tota la música és enllaunada, suposem que a causa d’un pressupost més aviat minso, així com la utilització del playback per les veus de les cançons durant tota la representació. Els espectadors estan situats a peu de l’escenari, asseguts al voltant d’una sèrie de taules, on es poden fer consumicions mentre veiem l’espectacle. Són 4 actors i una actriu els que veiem durant la representació, malgrat que tots 5 fan el paper de dona; elles ballen i actuen a sobre de l’escenari, i com és normal en aquest tipus de representacions, també es passegen entre els […]

Tots sabem que l’Àtic 22 és una golfa, no un teatre. Queda de puta mare, però s’ha de ser molt curós amb el tema acústic, i aquesta nit això no ha passat. Crec que s’han equivocat fent un muntatge a tot el llarg de l’espai (penso que no era necessari i que de una punta a l’altra costava d’entendre), amb la sonorització quan la prota parlava pel micro (reverberacions potents) i finalment amb la velocitat que l’actriu parlava, menjant-se una paraula darrera l’altra. Em sembla que els directors haurien d’estar més al tanto dels temes acústics. Sé que amb 76 anys les meves orelles ja no són el que eren, tot i portar correcció; però diu l’estadística que la major […]

Flor de Nit era un cabaret del Paral·lel, un dels carrers més emblemàtics de la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat …. que fort comença a sonar dir això ….. Un cabaret que reuneix artistes, bohemis, senyorets i gent de l’alta burgesia barcelonina però en el que també es trobaven revolucionaris i noies de vida sospitosa. Estem en una època convulsa on tot està a punt de canviar i que acabarà en la Guerra Civil. I en aquests cabarets convergeixen tots tipus de persones, deixant de banda diferències polítiques i ideològiques, buscant la disbauxa i el plaer. Flor de Nit ens parla d’un triangle amorós, Rosa (Ariadna Suñé) és la nova estrella del cabaret que ha estat […]

Con Les Noces de Fígaro el Teatre Lliure celebra oficialmente su 40º aniversario. El espectáculo replica el montaje estrenado el año 1989, ahora dirigido por quien fue Fígaro entonces, Lluís Homar. Con una puesta en escena ágil (aunque el texto agradecería algún recorte) y un reparto magnífico que funciona a la perfección, Les Noces de Fígaro es un clásico montado como tal que demuestra que el Lliure ha sido, es y será. ¡Feliz cumpleaños! Más información (en catalán) en Somnis de teatre

La desaparició de Wendy es el texto más diferente de Benet i Jornet y, sin duda, mi preferido. En él, el autor huye del realismo y el costumbrismo para adentrarse en territorios muy personales. Con una gran valentía y la «defensa» que proporcionan los cuentos y los sueños, el autor se explora y nos habla de su aislamiento, de su sensación de no encajar en el mundo donde vive, de no entender lo que quiere decir hacerse mayor, de no querer hacerlo, de verse como una mezcla imposible de Cenicienta y Peter Pan. Por su parte, la puesta en escena de Oriol Broggi da vida al no lugar donde transcurre toda la historia, un territorio onírico e irreal, lleno de […]