El 1933, Lorca estrena «Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín», un text que barreja el líric i el grotesc, i explica la història de Don Perlimplín (un Manuel Veiga ajustadíssim i imaginatiu en els matissos, i que, per cert, també s’ocupa de la dramatúrgia de la introducció de l’obra), un home d’edat avançada orgullós d’haver conservat la solteria durant tota la seva vida, que és convençut por la seva criada Marcolfa (divertidíssima Anna Briansó) perquè es casi amb la seva veïna Belisa (una Almudena Lomba portentosa), una jove adolescent a qui la seva mare (Jordi Sanosa, mare, autor i follet) entrega gairebé a la força. La farsa esdevé tragèdia quan, durant la nit de noces, Perlimplín confessa a Belisa que se n’ha enamorat, mentre que aquesta ho està d’un altre home. Perlimplín, coneixedor de l’engany, haurà de decidir com actuar davant la traïció.
Genoveva Pellicer ha llegit molt bé el «Perlimplín», i n’ha fet visible el seu moll de l’os. Apareix en escena un actor, que és el director de la companyia, i que també és l’autor, és el demiurg que voldrà que, durant una estona, els «monigotes» prenguin forma humana. Els titelles ja són homes i dones, actors i actrius que no perdran mai del tot la seva entitat guinyolesca, ja que aquests recuperaran en les transicions entre escena i escena el hieratisme propi dels putxinel·lis. El to paròdic que demana la farsa és afinadíssim i genera ressonàncies sorprenents que enriqueixen el text de manera inesperada.
Don Perlimplín, tot i la prudència malaltissa amb què defuig les dones, acaba essent víctima del desig, que li és revel·lat en forma de cos, el cos de Belisa, que Almudena Lomba converteix en una mena de visió carnificada, que no deixa de ser mai visió i mai deixa de ser carn, objecte del desig. Pellicer i Lomba despullen Belisa fins que només és un cos, una Tarara, un sexe, que serà inabastable per al pusil·lànime Don Perlimplín. Però el pobre marit de Belisa farà un segon descobriment: el de la ficció. Incapacitat per a ser l’amant de la seva dona, s’adona que la imaginació i la fantasia li permetran satisfer, si més no en part, el desig de posseir aquell cos. Don Perlimplín esdevé autor també, l’autor de la seva pròpia farsa, d’una història d’amor que exigeix, com tots els rituals, un sacrifici.
El muntatge de Genoveva Pellicer pot ser, ha de ser un referent lorquià. És teatre necessari que fuig dels focs d’artifici i que passa a ocupar, immediatament, un lloc de privilegi en la memòria teatrera de qui escriu.