Per un tema d’agenda no havíem vist aquesta versió catalana de Xavier Farré que ahir ens va tornar a donar un cop de puny, ja que tot i que han desaparegut les referències nazis, la fan encara més colpidora perquè el que veiem pot passar qualsevol nit i en qualsevol lloc del món. En paraules del director, “la Nit dels Vidres Trencats pot tornar a ser”.
En prescindir d’aquesta referència explícita al nazisme, ens mostra la lluita per sobreviure en un entorn hostil on l’ésser humà està atrapat en un sistema que no admet les seves carències o formes de vida. Ens obliga a enfrontar-nos a uns fets sense ubicar-los en un context històric que ja ha passat.
Sergi Torrecilla i Alba Florejachs són Helver i Karla. Ell és un noi amb les capacitats mentals disminuïdes que se sent atret per un líder militar que l’afalaga regalant-li una insígnia per a la seva gorra i una banderola vermella. Vestit amb uniforme militar i botes de soldat se sent que forma part del que està passant al carrer i com ells increpa a les persones «marcades» i participa «des de la vorera del davant» a cremar la botiga d’un vell botiguer del barri. Afeccionat a col·lacionar soldadets de plom sent que es fa realitat el seu joc i vol fer participar la Karla que contempla horroritzada el procés però que acaba seguint-li el joc. Al carrer se senten els crits dels que es manifesten.
Ella és una dona que li fa de mare, de germana gran, d’amiga i de confident. L’ha acollit, amb quasi total seguretat, per intentar compensar el pes de la culpa per un fet que li va canviar la vida, ella va abandonar una filla nascuda amb una malaltia mental i física i va ser abandonada després pel seu marit que no ho va acceptar i del que continua enamorada.
Sergi Torrecillas està genial, interpreta el seu paper amb una veracitat realment admirable, un noi que no ha crescut, que és un nen gran, i que s’obsessiona amb la idea de fer participar la seva mare-dona-companya en les seves activitats militars i fa que aprengui a respondre a les diferents ordres: marcar el pas, posicions de ferm o descans, fer flexions, acampar …. Amb un posat cada cop més autoritari i violent acaba infonent por a la Karla que només sap aturar-lo amb el fantasma de l’abandonament i la solitud.
Ens ha sorprès també la interpretació de l’Alba Florejachs, a la que teníem ubicada en el món de la comèdia, i que assoleix un paper dramàtic on bona part del seu discurs són repliques gairebé amb monosíl·labs per intentar apaivagar els ànims del Helver, mirades i gestos d’incredulitat davant de la transformació que està veient. Quan confessa el seu passat i a l’escena final hem vist a una gran actriu dramàtica que no coneixíem.
Una història que no ens deixa indiferent, que deixa intuir una societat que no accepta les diferències, amb un noi que no reconeix que és diferent i que lluita per ser normal i una dona que pren una dràstica decisió per protegir-lo d’un futur que ja truca a la porta per canviar-ho tot.
En acabar, aplaudiments i públic dempeus.
Si com nosaltres no la vau poder veure a la Sala Atrium, no podeu deixar escapar aquesta possibilitat de veure-la a l’Àtic22 on s’estarà fins al dia 22.
En sortir vam tenir l’oportunitat de parlar amb el Julio Alvarez i amb l’Abel Vernet de la gran notícia que hi havia envaït les xarxes el dia abans amb la compra de l’edifici del teatre i per tant la garantia de la seva continuïtat, per part de l’Ajuntament de Barcelona. Una lluita pel teatre i les noves companyies de creació que ha tingut el reconeixement que sense dubte mereix.
Si desitgeu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ