Davant la jubilació

18/01/2017

Un espectacle d’aquells que en diem rodó.

Dissabte vaig anar al Lliure de Gràcia a veure “Davant la jubilació” de Thomas Bernhard, una obra dirigida per Krystian Lupa.

Vaig flipar!!!

Si us haig de ser sincera, és la primera vegada que veig un muntatge dirigit per Lupa.

Si us he de ser encara més sincera, haig de reconèixer (i em cremen les galtes) que era la primera vegada que en sentia parlar d’aquest director polac. Ara sé que Krystian Lupa és un dels grans referents de l’escena europea.

“Davant la jubilació” ha estat la primera vegada que Krystian Lupa ha dirigit una obra amb actors catalans.

Us imagineu quina feina tan complicada haver de dirigir tota l’obra amb un traductor al costat? Lupa només parla alemany. La Mercè Aránega, en Pep Cruz i la Marta Angelat …ni idea d’alemany . Dons bé repeteixo… he flipat!!! La feina que han fet aquests tres actors ha estat BRUTAL!!!

Menció especial a la grandíssima feina que fa l’Eugeni Bou (el traductor), per traduir i saber transmetre el que volia el director, com ho volia i de quina manera ho volia. Una tasca molt difícil que penso que hauríem de valorar els espectadors. L’espectacle és un imprescindible i penso que ell ha estat una peça clau de tota la feina que hi ha al darrera i que no es veu.

“Davant la jubilació”  és un text molt complicat que, sí més no, necessita d’un treball exhaustiu i molt acorat amb anterioritat.

Per començar Thomas Bernhard no és un escriptor fàcil, les seves obres són denses i amargues, els seus textos  teatrals no porten puntuació i sobretot necessita de bons actors perquè funcioni l’obra com un rellotge.

Per un altre banda en Krystian Lupa és un director singular, vol que cada dia la representació esdevingui diferent, no li agrada mecanitzar el text, per això demana als actors llibertat a l’hora d’interpretar , vol que els actors visquin el personatge, que se’l creguin, que l’entenguin i que emfatitzin amb ell.

“Davant la jubilació” neix a partir d’un cas real, l’anomenat cas “Filbinger”. Hans Filbinger era un jurista i polític conservador alemany vinculat als nazis, que va firmar nombroses condemnes a mort.

L’obra transcorre al llarg d’un dia. És l’aniversari de l’oficial nazi Heinrich Himmler (un dels homes més poderosos de l’entorn d’Adolf Hitler), cada any en Rudolf ( jutge) ho celebra amb les seves dues germanes, la Clara ( és paralítica) i la Vera ( té una relació incestuosa amb el seu germà). La figura del pare mort, un exmilitar, és constantment recordada pels fills. (Les relacions incestuoses i la importància de la figura del pare formen part d’algunes obres de Bernhard)

L’escenografia és plena de símbols, el mateix que el vestuari i molts altres elements que apareixen en l’obra.

Tot succeeix en una habitació enorme, deteriorada pel pas del temps . El paper de la paret és vell,ple d’humitat, el terra de fusta es veu gastat. L’ambient és inquietant. Una franja vermella, envolta l’escenografia separant el públic de l’espai escènic, és una manera de marcar la quarta paret, i serveix per recordant-nos els límits entre la realitat i la ficció, sobretot quan els protagonistes es dirigeixen a nosaltres i intenten fer-nos creure que la seva realitat és la normal. La línia vermella expressa allò que es considera inacceptable i que no es pot traspassar.

Lupa en els seus muntatges vol que succeeixin coses que trenquin la quarta paret, en el cas de “Davant la jubilació” el dia que hi vaig anar hi ha una escena en la que la Clara està fullejant el diari de la Vanguardia amb data del dia de la funció i la Bea fa un comentari sobre uns vestits de Dior que està publicat en suplement del diari; o quan s’encenen els llums de platea i els personatges es comencen a dirigir al públic.

La lentitud en la que es representa l’obra, allargant el temps, fins hi tot congelant-lo en algunes imatges audiovisuals, ens mostra l’ànima dels personatges. La lentitud dona valor a allò que no es veu. No tot ha d’estar a la vista. Moltes vegades mirar una imatge des d’un altra perspectiva contradiu el que estem veient a l’escenari.

Els silencis de la Clara són brutals, parlen per sí sols. De fet és el personatge que menys parla, però és el que més transmet. Són monòlegs interiors.

Els protagonistes són gent corrent, gent amb estudis i cultura. Tres germans. La Clara (Marta Angelat), la Vera (Mercè Aránega) i en Rudolf ( Pep Cruz). Tots tres es tenen por. Tots tres es necessiten. Amor i odi. Crueltat i humiliació.

Tot i que tots tres actors fan una feina extraordinària, haig de ressaltar la magnífica interpretació de la Marta Angelat. Els seus silencis, les seves mirades, la seva força escènica,…, han estat brutals !!!

Els tempos entre el so, els efectes especials, la llum i l’actuació són mil·limetrats. Tot funciona com un rellotge.

L’obra ens fa reflexionar sobre els moviments d’ultradreta. Encara hi són, es més, cada vegada van agafant més força. Són persones que es pensen que tenen raó, no pensen que són culpables, creuen que són honestos amb si mateixos i tenen la consciencia tranquil·la.

Després de veure “De welwillenden” a Temporada Alta i “Davant la jubilació” acabo preguntant-me: que hagués fet jo si hagués estat un d’ells. No em mal interpreteu, no els justifico, tan sols intento entendre’ls i posar-me en la seva situació.

A banda d’aquesta reflexió, crec que és realment preocupant que en tot el món emergeixin cada cop més partits de dretes, que amagats sota la paraula democràcia, van agafant cada vegada més força. No ho puc entendre.

És un imprescindible que no us podeu perdre !!!


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Davant la jubilació

Davant la jubilació

Davant la jubilació es un texto fundamental del dramaturgo en lengua alemana Thomas Bernhard basado en hechos reales. El fascismo, revisitado por Krystian Lupa. Al extremo de la actualidad. Irreductible.

Retrato bernhardiano de una familia intoxicada por el nazismo; un amplio espectro de síntomas, una humanidad enferma y malograda.

Ya no se trata de una ideología, de un mónstruo histórico, sino de una enfermedad espiritual de la humanidad.
Todos los sentimientos humanos, valores y aspiraciones están infectadas por este virus. Ya no se trata de la ausencia de moralidad, de la amputación del bien, sino de la moralidad enferma y malograda, de la bondad falsificada.
La enfermedad profunda del hombre contemporáneo que genera individuos inválidos según el diagnóstico de Thomas Bernhard.

Unos hermanos afectados por el virus de la mutación actual del nazisme, enclaustrados en una existencia familiar falsificada, en una cárcel estrecha y asfixiante creada y custodiada por ellos mismos, en la que se respira el odio, el miedo y la imposibilidad de ser feliz…

Krystian Lupa

Fotos

Davant la jubilacióDavant la jubilacióDavant la jubilacióDavant la jubilació

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • elvira franch
    12345

    Dirigida per Krystian Lupa i interpretada meravellosament bé per tres grandíssims actors: la Marta Angelat, la Mercè Arànega i el Pep Cruz.
    Aquesta obra ja va ser representada la temporada 2016 i va guanyar els premis de la crítica d’aquell any com a millor espectacle, millor espai sonor i millor actriu principal per a Marta Angelat. Jo diria que les dues actrius i l’actor es mereixien un premi cada un per les seves grans interpretaciós.
    Una obra que ens situa dins d’una família de dues germanes i un germà. Ell havia estat un actiu comandant nazi d’un camp de concentració. Acabada la guerra va estar amagat durant 10 anys i després, ocultant els seus pensaments nazis, va ser jutge en una ciutat alemanya. Una germana el té com a referent i li professa una gran estimació, també comparteix amb ell els seus ideals nacionalsocialistes. L’altra germana, una persona paralitzada per un bombardeig, és completament oposada als pensaments dels seus germans. Per aquests dos motius: la seva incapacitat física i els seus pensaments, els seus germans l’odien i li demostren el seu odi. Ella, respon amb poques paraules, amb mirades de retret i només de tant en tant els contesta sarcàsticament.
    Uns germans que amb l’excusa de la democràcia pensen que, tard o d’hora es demostrarà que els seus ideals són encertats; però s’odien, i s’ho diuen a la cara amb paraules cruels, però sense crits; tal com també odien el món que observen des de les finestres tancades de casa seva; de la mateixa manera que odien als jueus i no tenen cap remordiment quan mirem les fotos on s’hi veuen muntanyes de jueus morts; no els provoca cap sentiment de pena ni penediment. Tampoc la germana impossibilitada fa cap esforç per contradir-los, tot i que a ella sí que l’afecten aquells records.
    El director de l’obra ha volgut presentar-la lentament, amb molts silencis i pauses, i amb moviments senzills i quotidians on el dramatisme quedi, en principi, amagat, com si no passes res. L’espectador ha d’intuir la profunditat de cada paraula no dita, del que amaga cada expressió aparentment innocent.
    Unes actuacions extraordinàries i genials, i una posada en escena impecable, tot i que considero que no pot agradar a tothom. Potser per la seva llarga durada (tres hores i mitja) o pel ritme tant lent que està plantejada l’obra. Per mi, una excel·lent proposta que la tindré present durant temps.

    16/02/2019
  • Victòria Oliveros Layola
    Victòria Oliveros Layola
    12345

    La obra ens fa reflexionar sobre els moviments d’ultradreta. Encara hi són, es més, cada vegada van agafant més força. Són persones que es pensen que tenen raó, no pensen que són culpables, creuen que són honestos amb si mateixos i tenen la consciencia tranquil·la. Ës realment preocupant que en tot el món emergeixin cada cop més partits de dretes, que amagats sota la paraula democràcia, van agafant cada vegada més força. Surts del teatre amb una necessitat imperiosa per respirtar. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2017/01/27/davant-la-jubilacio/

    27/12/2018
  • Ana P.F.
    12345

    “Don’t act, be! ” No sé qui va dir això, però ahir ho vaig veure a sobre de l’escenari del Lliure de Gràcia. Dues actrius, un actor i una direcció magistrals. Teatre que respira amb alè de vida, només per veure això ja paga la pena aquesta funció immensa. Però tot està lligat a un text que posa sobre la taula una ideologia brutal, i més esfereïdora per la seva actualitat, per la seva persistència. Imprescindible.

    15/01/2017
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    12345

    4 horas en total de teatro!
    Me he pasado todo mi viernes viendo un retrato de la condición humana!
    Como el nacismo puede afectar a 3 hermanos! Uno de ellos fué oficial en un campo de concentración! Perseguido al acabar la guerra pero finalmente salvado por su hermana que lo apoya en todo!
    La 3ª hermana, una invalida a favor de los judios tiene que convivir con sus hermanos a los que odia por sus ideales. Menudo papelón!!

    Los actores impresionantes! A Marta Angelat la amo! Descubrí el teatro con ella y la tengo en un pedestal. Magnífica en si papel aunque tenga poco diálogo. No le hace falta hablar!
    Pep Cruz perfecto! No voy a olvidar fácilmente su tembleque de manos de enfermo!
    Y Mercé Aranega ha conseguido que odie a su personaje. Así que como actriz solo puedo halabarla!!

    PD: Fan de la Aranega intentando desnudar a Pep! Pobre! Casi le da algo! Jajajaja. A punto he estado de saltar al escenario a ayudarla jajajaja

    14/01/2017

Artículos relacionados

El Teatre Lliure presenta la nova temporada

El Teatre Lliure presenta la nova temporada

30 juny 2018

Racisme, immigració, desarrelament, feminisme, memòria històrica, recerca d’una nova veritat, denúncia de les noves mentides, revolució com a utopia imprescindible, confrontació orient/occident , amor i desamor, recerca de la pròpia […]

Leer más... n

5 obres per la memòria històrica

5 obres per la memòria històrica

16 gener 2017

CICATRIUS, TEATRE CONTRA LA BARBÀRIE NAZI Exquis Teatre presenta el cicle Cicatrius amb l’objectiu d‘impedir que s’oblidi un dels episodis més negres de la història d’Europa: l’Holocaust i el genocidi […]

Leer más... tb