Amb tota la parsimònia del món, dues minyones, que seran presències gairebé fantasmals al llarg de tota la representació, paren la taula d’un dinar de Nadal de casa bona. Amb la parsimònia i la desgana de qui les ha parat tota la vida aquestes taules, però a qui no se’ls ha permès ni se’ls permetrà gaudir-ne. Així arrenca «El llarg dinar de Nadal», un muntatge de la companyia Ruta 40 dirigit per Alberto Díaz, a partir de la peça escrita el 1938 per Thornton Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975).
Al llarg de quatre generacions i noranta Nadals, acompanyarem la família Bayard, les seves dones i els seus homes, els naixements i les morts, que se succeeixen de manera inexorable i acaben conformant una dimensió temporal particular que comparteixen amb un públic hipnotitzat per la cadència del text, que és la cadència de la vida. Hi ha una porta dels naixements i una porta de les morts, una mena d’itinerari vital que mai no és recte però sí indefugible.
¿Per què els espectadors del Maldà se senten part d’aquell menjador, d’aquelles vides, de la familia Bayard? Per què ens corprèn «El llarg dinar de Nadal» des del minut 1? Les virtuts del text agafen encara més volada gràcies a una posada en escena minuciosa, gairebé d’un orfebre coneixedor que la història demana carregar de significat els gestos i les mirades dels personatges, que exigeix un to i un ritme capaços de farcir d’intensitat i tendresa els silencis. En aquest sentit, el pes recau en la interpretació matisadíssima de tot l’elenc d’actrius i actors, conscients que la subtilesa de la seva feina serà clau a l’hora d’establir el vincle emocional amb el públic.
El gran encert del muntatge és haver entès que la potència del text és en allò que no explica, en tot el què passa entre un dinar i un altre. Alberto Díaz dissenya un joc de mirades profundes, molt fordianes, que construeix vides senceres i atorga versemblança a la historia.
«El llarg dinar de Nadal» és la sublimació d’aquell desig tan humà d’aturar el temps un instant. encara que només sigui per adonar-nos, novament, que no és possible fer-ho. L’àvia i la mare criden a l’uníson al més petit de la familia: «Queda’t com estàs ara!», l’expressió d’un desig que se sap infructuós però que ens surt del lloc més recòndit.
Petit gran teatre al Maldà.