Recomendaciones

Vamos al estreno de «La conferencia de Wannsee» en La Casa de la Seda. Un espacio más que adecuado para poder reproducir una de las conferencias más detestable que ha tenido los últimos años. Hablamos de una reunión que tuvo lugar el 20 de enero de 1942 donde 15 dirigentes alemanes y del Partido Nazi formalizaron la «Solución final para exterminar la cuestión judía». Cómo he comentado el espacio fue adecuado por la magnificència del lugar. Pero a la vez juega un poco a la contra la poca visibilidad del lugar y el poco espacio que tienen los actores. A parte este pequeño inconveniente, la historia es suficiente atractiva para estar pendiente los 80-90 minutos que dura la obra. Al […]

Una tragicomèdia escrita per Jordi Vallejo i dirigida per Cristina Clemente, interpretada per Sergio Caballero (Toni), David Vert (Hèctor), Carme Poll (Paula) i Clàudia Costas (Berta). El tema sembla, a priori, una absurditat, un dilema al qual s’enfronten la parella Hèctor-Paula, un matrimoni amb problemes econòmics, quan el seu amic Toni els planteja el test que la seva dona, Berta, una psicòloga d’èxit, proposa als seus alumnes: Què escolliries si et regalessin 100.000 € ara mateix, o 1.000.000 € d’aquí a deu anys ? El que ha començat sent un joc, els obligarà a posar preu als seus principis i finalment, els empenyerà a prendre una decisió que els canviarà la vida. Una trama d’embolics que va revelant la veritable […]

M’agraden els reptes i Koltès n’és un. El seus textos són realment complicats i difícils d’entendre en un primer moment. Us recomano als que hi vulgueu anar, que primer us llegiu l’obra. Jo ho vaig fer, i tot i així , em vaig perdre. Me’l vaig tornar a llegir, vaig entendre moltes més coses, però és tan metafòric, que encara i així hi ha parts de l’obra que no he acabat d’entendre. Estem davant d’una obra poc convencional, Koltès de convencional no en té rés. Koltès és un autor difícil i el seu text és molt arriscat. Precisament això és que m’agrada d’aquest autor, em fa rumiar i seguir donant-li voltes de tot el que he vist, durant dies i […]

“La Asombrosa Historia de Mr Snow: Continúa la Leyenda”, interpretat per Nuel Galán, és la segona part de l’espectacle “La Asombrosa Historia de Mr Snow”, amb la que Antonio Díaz (El Mago Pop) va saltar a la fama. Aquest nou espectacle, dirigit per l’Antonio Díaz, està totalment renovat. Hi ha noves il·lusions i trucs de màgia, realment increïbles i espectaculars. Nuel Galán apareix a l’escenari caracteritzat com el vell mag Mister Snow (un dels més grans il·lusionistes de la història). Entre truc i truc, Nuel Galán ens anirà descobrint la vida i treball d’aquest personatge, del que s’explica que va viure més de cent anys, que ajudava a John Lennon a compondre les seves cançons i que entre els seus […]

Compta la llegenda que Goldoni va escriure L’Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, «si non è vero, è ben trovato». L’autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d’esgrima dialògica de la «Commedia dell’arte» per construir el nou teatre italià. Posa l’èmfasi en la creació d’autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII. Si L’Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L’interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors. A […]

Però jo aquesta bellesa no li vaig saber veure, encara que el programa de ma ho diu ben clar: «Vuit quadres sobre l’experiència de la bellesa». Tot i així em trec el barret davant l’Alícia Gorina, els Parking Shakespeare i els gestors del Maldà per la seva valentia de posar en marxa projectes agosarats i trencadors. Les vuit escenes recreen vuit quadres del pintor finlandès Vilho Lampi. Un altra inconvenient per a mi és que sóc com una princesa i quan els intèrprets es posen a fer «coses» amb el menjar, de seguida m’agafen fàstics, que hi vols fer.

Tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d’avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client. Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d’aquest autor. S’apaguen les llums de la Sala i encara […]

Estos días se cumplen 75 años de la reunión en que se decidió la Decisión Final, es decir, el holocausto judío durante la Segunda Guerra Mundial. En los tiempos que corren es loable que el teatro intente hacer memoria y recordarnos hasta qué punto pueden degenerar los regímenes democráticos. Es la intención de esta Conferència de Wannsee, un montaje que, a pesar de faltarle una pizca de tensión, pone de manifiesto el horror y la barbarie de este episodio histórico. Y lo hace, además, en un entorno fuera del teatro, la Casa de la Seda, que vale la pena visitar. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Con Déu és bellesa, Parking Shakespeare propone un radical cambio de registro respecto del tipo de espectáculos a los que nos tiene acostumbrados. Una apuesta por el teatro sensorial y la investigación con materiales que acompaña a un texto finlandés del año 2000 basado en una novela de 1959 y que intenta reflexionar sobre la búsqueda del arte y la belleza (que para el autor son la misma cosa). A pesar de la espectacular puesta en escena, el texto resulta deliberadamente oscuro, pretencioso por momentos y propone una reflexión sobre el arte y el padecimiento del autor que, a estas alturas, tiene un punto romántico francamente cursi. Un montaje complicado de seguir en el que cuesta entrar. Más información (en […]

Una casa a l’est nos habla de lo que significaba vivir bajo una dictadura comunista en las décadas de 1970 y 1980, del miedo y la opresión de saber que todo el mundo te mira y te observa, que cualquiera puede ser un delator y ponerte en peligro. Pero también nos explica lo que supuso para estas personas y sus familias acceder a los archivos comunistas años después de la caída del régimen, del daño que puede hacer saber quién dijo qué de cada uno. Laura Mihon teje con habilidad diferentes historias de esta época y el Col·lectiu La Santa les da vida con ternura, emoción y verdad. Una muy buena propuesta. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d’una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l’escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi. Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l’hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s’enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l’art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s’hi estan més temps del que esperaven i això és bo […]

Si t’acostes a la Trattoria Mirandolina, la patrona t’aguditzarà els sentits. Vista, oïda, tacte, olfacte, gust… tots ells entren en joc la fantàstica adaptació de la comèdia L’hostalera de Carlo Goldoni que proposa La Perla 29 amb Pau Carrió a les regnes. Oblida’t de la Biblioteca de Catalunya. El cartell inspirat en La Dolce Vita de Federico Fellini fa sospitar que et prepares per un viatge en el temps, a la Itàlia dels 60, i la sospita esdevé realitat quan comproves com el pati de butaques de la nau gòtica ha deixat pas a una terrassa exterior amb taules parades per sopar. Ja no hi ha espectadors, només hostes i companys de taula amb qui compartir riures, complicitats, vi i […]

La obra teatral de Federico García Lorca acostumbra a dividirse en cuatro grupos: los dramas, las tragedias, las comedias irrepresentables y las farsas. La pieza que hoy nos ocupa forma parte de este último grupo, al igual que La zapatera prodigiosa o El retablillo de Don Cristóbal, que fue escrita directamente para títeres. Y lo curioso es que Don Perlimplín y su adorada Belisa son también títeres que acaban cogiendo cuerpo y transformándose en seres humanos, con toda la complicación y complejidad que esto comporta. La humanización lleva al drama e incluso a la tragedia, por lo cual cuesta ver en esta obra un solo género. Más bien creo que es un compendio de todas las fórmulas del poeta y […]

Es tracta d’un monòleg d’un autor argentí, Eduardo Rovner, protagonitzat per l’actriu argentina Verónica Pallini, qui dóna veu a Florència, la protagonista d’aquesta obra, que parla de la relació mare-filla, sens dubte el vincle conflictiu per excel·lència. Està dirigida per un director català, en Francesc Amaro, que l’ha volgut donar una nova visió europea i fins i tot catalana. En realitat el títol de l’obra fa referència a una metàfora per la qual vol explicar el fet de que qualsevol persona que arriba a l’edat en la qual s’ha d’independitzar de la seva família, en certa manera ha de «matar» als seus pares. El personatge treu a relluir amb un cert humor (que a mi particularment no em va arribar) […]

Diu molt a favor de l’esperit autocrític alemany, el fet que des que Claus Peymann (director habitual bernhardià) estrenés «Davant la jubilació» el 1979, aquesta hagi estat una de les obres més representades de Bernhard en aquell país, i no perquè sigui la més antinazi de totes les que va escriure, sinó perquè també és la més antialemanya (el sarcasme del subtítul és inequívoc). Tot i no ser el teatre més reeixit de l’autor austríac, sí que és el més complexe i el que amb més profunditat s’endinsa en l’estat d’una societat malalta que no s’ha desempallegat de la immundícia de l’horror. En qualsevol cas, no és just parlar de teatre «circumstancial», precisament per aquesta voluntat escrutadora que ens atany […]