Recomendaciones

Después de Nora, Sala Atrium presenta a Júlia, la segunda entrega de su trilogía de la imperfección. Un montaje que sigue apostando por la estética rompedora que vimos en Nora aunque, en esta ocasión, con un resultado más redondo y coherente. Raimon Molins establece un diálogo visual muy interesante entre la versión cinematográfica de Alf Sjöberg y su propia lectura del texto de Strindberg. Es cierto que el recorte del texto provoca una cierta precipitación de los hechos y algunos descalabros en la progresión emotiva del personajes, pero el resultado final resulta evocador y bello, sobre todo gracias a las magníficas interpretaciones de Patrícia Mendoza, Jordi Llordella y Mireia Trias. Más información en Somnis de teatre

És el segon lliurament de la trilogia que ens presenta Peeping Tom, que va començar amb Vader (Pare) en 2014, i que finalitzarà amb Kinderen (Fills) en 2018. La mort de la mare de la creadora Gabriela Carrizo va ser el detonant de la reflexió i el plantejament de Moeder, al voltant de la figura de la mare, a la que mira i ens atansa des de diferents perspectives. Després de crear a l’uníson mitja dotzena d’obres trasbalsadores, en la seva trilogia han decidit repartir-se les tasques. Ell va dirigir Vader; ella Moeder. Kinderen, la tercera part, vindrà de la filla d’ambdós. Una investigació sobre la figura materna, sobre els vincles biològics o merament emocionals que conformen les relacions familiars. […]

Les bodes, la televisió i l’òpera, per dir només algunes temàtiques, han passat pel filtre de La Cubana al llarg de les gairebé quatre dècades d’èxit de la companyia, sempre aportant una manera de fer molt pròpia que ha generat el seu segell personal dins del món teatral. En aquesta ocasió, toca revisar els musicals de gran format, de concepció autòctona, els quals malauradament no abunden en la nostra cartellera. Naturalment, l’espectador no assistirà a una funció habitual del gènere, ja que La Cubana s’encarrega de posar tot potes enlaire i d’integrar al públic en l’obra durant tot l’espectacle, sent un personatge més de la funció. Realment, la fòrmula resulta repetitiva, però s’ha de recòneixer que són uns autèntics mestres […]

Que nadie no se engañe, Escape Show no es una obra de teatro, es una experiencia colectiva que tiene lugar dentro de un teatro. Entendido eso, es un espectáculo de lo más recomendable, sobre todo, para ir en familia o con los amigos. Y claro está que hay actores, drama y un argumento, pero los protagonistas seremos nosotros y el rumbo de los acontecimientos dependerá de nuestra habilidad para conseguir resolver una serie de enigmas y rompecabezas. Si habéis ido alguna vez a una scape room, la experiencia no os decepcionará y, si no sabéis ni qué es eso, no sufráis, que no hace falta. Con ir con ganas de divertirse y de jugar, ya basta. Podéis leer mi crónica […]

La mare, una obra arriscada, commovedora i eloqüent. Dilluns passat vaig portar a la meva mare a veure-la, em resultava la persona més adequada per viure aquesta aventura i entendre de més a prop el punt de vista d’una mare quan el seu fill vola de casa els pares. Ho necessita! Per què? Doncs per què jo ara mateix estic en una situació familiar molt semblant, fa poc m’he independitzat i em preocupava que la meva mare es pogués sentir sola (o turmentada com l’Emma Vilarasau). A mesura que anava passant la funció jo anava mirant a la meva mare i desitjava de tot cor que la meva mare estigues bé. Per sort, tot i que en algunes coses la […]

Creo que hace falta toda una vida para entender Bernard-Marie Koltès, que es uno de aquellos autores que, cada vez que lo lees (y leerlo también es ir a escucharlo en el teatro), te dice algo diferente en función de tu momento vital, porque esta es la virtud de la poesía, la fuerza de la metáfora, que es capaz de despertar asociaciones diferentes en nuestro cerebro dependiendo de lo que nos baile por la cabeza. Esta vez, Koltès me habló del momento justo antes de conocer a alguien, de aquel espacio de posibilidad, pero también de peligro, que se crea cuando nos arriesgamos a adentrarnos en la vida del otro; a establecer esta transacción de la que se habla todo […]

La perla 29 ha convertido la Biblioteca de Catalunya en una auténtica locanda italiana con buena comida, manteles de cuadros y música. Pero no os dejéis engañar, lo realmente importante pasa sobre el escenario, donde un reparto joven y cargado de talento, con meción especial a Laura Aubert, espléndida en todos los sentidos, y Javier Bertrán, magnífico como siempre, divertido como nunca, nos transporta a una Italia de película de los años 50 y da vida a unos personajes inolvidables de los que resulta imposible no enamorarse. Y sí, los macarrones de la media parte están para lamerse los dedos. Más información en Somnis de teatre

Es pot escriure sobre «Anarchy»? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l’últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m’aturo. Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames […]

Torna a la cartellera teatral barcelonina l’autor francés de moda i, en aquesta ocasió, ho fa abordant la figura matriarcal. Sens dubte, el punt de partida de l’obra és realment suggerent, el qual dona per escriure un gran material d’introspecció de personatges i per plantejar una història altament interessant. Malgrat això, Zeller es queda a mig camí i se’n va cap a la deriva a l’hora d’aprofundir en el món intern de la protagonista, resultant tot massa caòtic, no només de la pretesa navegació per les entranyes del personatge, sinó a nivell narratiu, el qual confon a l’espectador i l’allunya del món introspectiu que es pretén mostrar. Tot i això, Andrés Lima aconsegueix evocar les sensacions i emocions que viu […]

Impecable, retòric, contundent… on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s’assembla a res conegut, una mena de zona de ningú, enmig de la línea recta que va d’una llum «allà a dalt» fins a una llum «allà a baix». Un lloc on el terra s’inclina i el cel s’abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t’ho precisarà. En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher, Benito i Benet s’encaren en un duel impressionant. La posada en escena a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de […]

El grupo belga Peeping Tom, uno de los adalides dentro de la danza-teatro que se hace en todo el mundo, siempre ha tenido predilección por los espacios hiperrealistas y los decorados con todo lujo de detalle. El espacio siempre es un punto de partida para sus creadores, la pareja formada por Franck Chartier y Gabriela Carrizo, y en esta ocasión nos trasladan a una casa que también será tanatorio, museo, hospital e incluso estudio de grabación. Un espacio que empieza con una muerte y que de seguida nos lleva a un rincón para la memoria familiar, donde reviviremos nacimientos, pérdidas, tensiones y amores. No estamos ante una historia lineal ni realista, pero vivimos en todo momento el estado de ánimo […]

Un cubicle eteri, un espai gris, transparent. Entra ella. I Ja! No hi pots fer més. Comença a emocionar-se i a emocionar-te. Interpreta una història amb salts en el temps, en l’espai, endavant, endarrere, no pots parar de mirar, de sentir, de conèixer els seus personatges. Tots dins l’Alejandra, tots surten de les seves entranyes, tots els pareix ella des de l’inici. Quan els personatges van creixent, i els coneixes, i es coneixen entre ells, tu vas entenent les seves relacions, la seva vida, els seus tremolors, amb l’habilitat dramatúrgica que la mateixa actriu/escriptora ha redactat. Cada personatge, cada diàleg és un “no m’ho puc creure”, hi són tots, amb les seves veus, sospirs, tendreses i mala hòsties, els seus […]

Es tracta d’una òpera mecanitzada creada i dirigida per Roland Olbeter, col·laborador habitual de La Fura dels Baus i de Marcel·lí Antúnez, pel que ha dissenyat tota mena de sorprenents instal·lacions sonores i mecàniques. Una instal·lació espectacular en la que no veiem cap persona física al llarg de tota la representació i on tot funciona mecànicament a partir d’un sofisticat sistema de programes informàtics, que fan moure una sèrie de titelles combinades amb audiovisuals amb aparença tridimensional, que acompanyen a la música i les veus d’una òpera contemporània en català, que vol ser una entrada d’aquest gènere per a la gent jove. El text original de «Els viatges de Gulliver» està escrita fa més de 300 anys per l’escriptor i […]

El clown para adultos, según la misma Pepa Plana, es una modalidad artística de difícil encaje. Hubo un tiempo, entre finales del siglo pasado y principios de este, en que se puso de moda e hizo coincidir en los escenarios catalanes a un buen número de artistas que apostaba por esta especialidad (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualmente, sin embargo, vuelve a ser un género desubicado que lucha para encontrar programadores y salas que realmente quieran correr el riesgo. En Paradís Pintat, además, la payasa asume otros riesgos… pero hay que reconocer que sale triunfante, como casi siempre en sus casi veinte años de pisar teatros. Pepa Plana juega siempre con un personaje ingenuo y travieso a […]

Llegamos a la segunda parte de la Trilogía de la imperfección de Raimon Molins y la compañía de la Atrium. Y lo hacemos con muchas de las características que marcaron Nora: El espacio, el equipo y, sobretodo, el uso de recursos audiovisuales proyectados sobre la pared. Aunque a ratos sigue el caos provocado por las múltiples acciones –escénicas y audiovisuales- simultaneas, cabe decir que en esta ocasión el uso de la cámara está más limitado. La grabación in situ queda complementada por imágenes de la película de 1951 dirigida por el sueco Alf Sjöberg. Y la combinación cine-teatro crea imágenes muy potentes: La niña que mira por la ventana para convertirse en la actual Júlia de Patrícia Mendoza. El abrazo […]