Recomendaciones

Algunas veces, las nuevas generaciones sienten la necesidad de romper artísticamente con las convenciones establecidas de una manera tan fuerte que se acaban centrando más en provocar que en construir su propio discurso. Afortunadamente, también aparecen, de vez en cuando, ejemplos sorprendentes y genuinamente representativos como este Wasted dirigido por el cada vez más reivindicable Iván Morales. Basada en un texto de la poetisa, rapera y dramaturga inglesa Kate Tempest, la obra nos habla de la crisis existencial de tres amigos de 25 años que se sienten perdidos y frustrados, después de una década de haber perdido al cuarto miembro de la pandilla en una muerte prematura. Lo más destacable del montaje es su proximidad. La puesta en escena propone […]

Cuando se entra en el teatro, una cama de matrimonio vacía preside la escena. Es el lugar donde conoceremos a la protagonista, puesto que esta cama es la culpable de sus desazones y de su obsesión. Y es que Yerma es una mujer obcecada por un problema, en este caso el de no quedarse embarazada. Al contrario de otros dramas lorquianos, no es sólo el entorno el que condiciona el futuro del personaje sino que es la misma Yerma la que irá alimentando en su interior una angustia y una sospecha que acabarán destruyéndola y que de paso arrasarán con todo lo que haya a su alrededor. Creo que esta obra se tiene que entender como un drama sobre la […]

Molt poquet en queda de l’»Homes» que Belbel va escriure i les T de Teatre van interpretar a mitjan els 90. Aquesta nova versió reescrita pel mateix Belbel i Carol López, que també duu a terme el muntatge, renuncia a la ironia i a l’allò subtil tan necessari per a què les batzegades siguin de veritat contundents. Aposta, en canvi, pels acudits rudes i el traç gruixut, característiques del teatre que confia poc en l’espectador. Sí que sembla que l’objectiu del nou «Homes» segueix essent posar en evidència el masclisme que roman intacte en la societat de 2017, però l’error de plantejament és flagrant. Els homes que durant més de tres quarts d’hora interpreten Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, […]

La Calórica ha vuelto a acertar. Después del paréntesis de El profeta, un drama ambicioso y muy bien construido, el grupo vuelve a la comedia… aunque sea con regusto amargo y un mensaje poco alentador. A pesar de no haber visto todos sus montajes, creo que con esta pieza se ha conseguido la excelencia y se han condensado todas las virtudes del grupo, y sobre todo de sus dos principales artífices, Joan Yago e Israel Solà. Para empezar, aplaudo la acotación del espacio -aquí reducido a un pequeño escenario donde caben una mesa y cuatro sillas-, la precisión de los diálogos y la dirección ágil y vertiginosa. Es cierto que a veces el ritmo atropella incluso a los actores, provocando […]

Una de les moltes troballes que atresora «Alícia al país de les meravelles», la novel·la de Lewis Carroll, i potser la més important, és la voluntat de l’autor de trencar la unitat, la univocitat, i de posar en evidència l’ambivalència de gairebé tot allò que pensem, que ens passa, que sentim… La memòria d’Alícia es confon amb els elements del somni, un somni plaent (el plaer del que s’adorm, del que dormita) i pertorbador a l’hora, és constant però també és múltiple. Pablo Ley ha recollit algunes d’aquestes descobertes i ha conjuminat els elements per dissenyar una dramatúrgia que explora el desordre i la confusió dels nostres pensaments. Ens explica «Alícia…» a diverses veus, a fragments, mira de recollir-ne les […]

El talento de Julio Manrique como director ya había quedado demostrado en montajes anteriores de tan alta calidad como La treva o El curiós incident del gos a mitjanit. En el caso de L’ànec salvatge, sin embargo, parece que estamos asistiendo a una cierta consagración de su estilo con una visión más madura, elevada y poética. Manrique, que es un excelente director de actores, ha conseguido también, en este caso, trasladar a la escena el difícil equilibrio de Ibsen entre un tratamiento netamente realista y el simbolismo de su contenido. Con hallazgos tan exquisitos como el pianista tocando bajo la nieve, su buen gusto otorga un carácter mágico al texto que, de igual forma, pertenece a un estilo de escritura […]

No exagero si dic que Barbes de balena és potser l’espectacle que més m’ha emocionat dels que he vist aquesta temporada. Amb una dramatúrgia impecable d’Anna Maria Ricart, carregada de metàfores, de bellesa, però també de veritats com a punys, una posada en escena preciosa i senzilla i unes actrius que s’hi deixen la pell, El Maldà té ara mateix en cartell una de les joies de l’any. Un text que aborda el que significa ser dona avui en dia mirant al passat, a les dones que ens han precedit i, en especial, a Dolors Aleu i Riera, la primera llicenciada en medicina de Catalunya i l’estat Espanyol. Un espectacle que inclou també música i ball, i esdevé quelcom incomparable […]

Volver a Werther suma al repte d’adaptar una novel·la epistolar del l’any 1774 l’enginy en l’ús de les noves tecnologies. L’heroi romàntic del títol ja no escriu cartes, sinó que es comunica per Internet mitjançant vídeos i balla al ritme de música electrònica. Amb aquesta posada en escena original i sorprenent, i la bona feina dels intèrprets Oriol Escalé i Cristina Martínez, Volver a Werther és un bon exemple de com adaptar un clàssic. Més informació a Somnis de teatre

Fins i tot els estereotips cal actualitzar-los, de manera que, malgrat que encara estem molt lluny d’aconseguir la igualtat entre homes i dones, els tòpics sobre els gèneres vigents l’any 2017 tenen poc a veure amb els dels anys 90 (i encara menys amb els dels anys 70, per posar un exemple). Malauradament, els artífexs d’aquesta suposada adaptació de la comèdia Homes! de 1994 no ho han tingut en compte i han posat en peu un espectacle que neix vell i passat de moda, amb acudits i tòpics anacrònics i una posada en escena que no destaca per res. Totalment prescindible. Més informació a Somnis de teatre

Invisible s’endinsa en el terreny de la ciència ficció per proposar-nos la història de dos personatges que volen esborrar els seus records per començar una nova vida. A ritme de cançons pop amb cert aire dels vuitanta, una escenografia futurista i tres bones veus sobre l’escenari, Invisible és un musical amb una història original narrat amb bon ritme, pensat per distreure’ns i fer-nos passar una bona estona. Més informació a Somnis de teatre

Dirty Dancing és una d’aquelles pel·lícules que ha esdevingut un mite, i això és perquè l’argument i el muntatge són un delicat engranatge en el que totes les peces són importants. Malauradament, en el seu pas de la pantalla a l’escenari, les peces s’han fet malbé i la maquinària ja no rutlla. Unes coreografies poc vistoses, un ritme lent llastat pels canvis d’escenografia constants, un arranjament musical pobre i avorrit, l’absència d’orquestra i una evident manca de química entre els protagonistes són només alguns dels pecats capitals d’un muntatge que, a estones, més que homenatge, sembla paròdia. Molt decepcionant. Més informació a Somnis de teatre

Trencadora amb la idea de musical que ens ve al cap als qui no hi estem acostumats, pel petit format. Entrem en un espai asèptic, fred, despersonalitzat junt amb els tres personatges. Tres personatges ben diferents, amb característiques i energies molt dispars i tots ben treballats. Cadascún fa el seu viatge particular, un viatge que com a espectadors en un primer moment no imaginem. A nivell de guió hi ha girs i reflexions interessants i potents que, en la meua opinió, queden una mica amagats i perduts entre d’altres informacions i idees que no aporten tant. Potser per això se m’ha fet llarga en alguns moments, a pesar de que el ritme general i la precisó de moviments a l’espai […]

Sembla difícil veure el teatre ple i totalment entregat a l’obra quan a l’exterior el Barça es juga un partit més que important. Però La Calòrica tenía tot un equip guanyador. Tot comença amb un ERO, un fet molt més comú del que ens podem trobar en aquests moments. A partir d’aquesta premisa, ens expliquen la història de 4 companys de feina que veuen perillar la seva feina per culpa d’un ERO. Llavors decideixen deixar-ho tot i muntar la seva propia empresa. Amb una finalitat social, poder canviar el món. Però a vegades no és tan fàcil i som més mateialistes. A partir d’aquesta premissa, en Joan Yago ens construeix una comèdia que de mica en mica es va transformant. […]

Quan a la presentació de la temporada del Lliure vaig veure que la Carme Portaceli dirigiria Jane Eyre amb la Clara Segura i en Ramon Madaula, no vaig dubtar gens que aquesta seria una de les obres de la temporada. Mesos més trad, ens varen anunciar que ni la Segura ni en Madaula estarien en el repartiment. He de reconèixer que em vaig portar una certa decepció, però vaig mantenir l’entrada que havia comprat ja feia temps. No em vaig equivocar. Charlotte Brontë va escriure la novel·la Jane Eyre el 1847. És una lectura obligatòria a Anglaterra i explica les enormes dificultats en què es troba una òrfena de classe baixa per sobreviure i per formar-se en una societat més […]

“Homes, la comèdia musical” és una nova versió d’Homes de les T de Teatre que el mateix Sergi Belbel va dirigir fa més de trenta anys. Malauradament no m’ha acabat de convèncer. Pensar en “Homes,…” com una comèdia musical fresca i divertida per entretenir a tot tipus de públic, crec que ha estat un error. Penso que només un sector molt reduït de la sala ha trobat divertit els esquetxos i cites que s’han dit durant tot l’espectacle. No us vull enganyar, excepte algun esquetx m’ha fet riure, el noranta per cent de la proposta l’he trobat avorrida i molt carregada de tòpics. Les «diferències» entre l’home i la dona, que segons l’espectacle encara marquen el comportament de l’home i […]