Tot el que faci flaire de Verdaguer m’enamora. Ho reconec i he de dir que sóc força fan d’Obeses així que m’és difícil cercar una imparcialitat a l’hora de recomanar aquesta obra que, per a mi, ha estat com un gran regal inesperat.
Malgrat que hi ha un molt bon treball dramatúrgic en la selecció i composició del text (intercalant grans clàssics com el Sum Vermis i fragments del Cant de Gentil amb d’altres menys coneguts) , l’estructura general de la peça queda una mica fluixa. L’argument de «noi coneix a noia» està servit sense massa guarnició i amb la sensació d’haver estat reescalfat massa vegades. En canvi, l’enfrontament entre els dos Verdaguers, el jove i el vell, té gust de poc. Ferran Frauca i Arnau Tordera I fan un tàndem bestial damunt l’escenari i exploren una relació de passat, present i futur que transcendeix al poeta mateix.
Però, si cal anar a veure l’obra, és perquè es tracta d’una «rara avis» del nostre panorama teatral i cultural. Amb aquesta òpera rock sense complexos, la direcció de l’obra i el grup Obeses al capdavant són capaços de sacralitzar i banalitzar la figura de Verdaguer a ritmes de corranda i rock dur. Una aposta valenta (no sé si arriscada) que ens sedueix per l’estranya barreja de la proposta i la feina ben feta damunt l’escenari. Difícil d’explicar, fàcil de veure i un plaer d’escoltar.