Recomendaciones

Una proposta amb dramatúrgia del mateix Alberto San Juan, que pretén ser un relat fragmentari i subjectiu que repassi els principals cicles de lluites populars que s’han viscut a l’Estat espanyol. Acompanyat a la guitarra per Fernando Egozcue que és l’autor de la música que interpreta (tret de les cançons ja conegudes), han aixecat una proposta que en els moments actuals que estem vivint, ens ha fet posar la pell de gallina. Un recorregut històric des de la segona República fins a l’actualitat, mitjançant textos, poesia, fragments de discursos, articles de diari o cançons. Amb versos de Lorca, Cernuda, Miguel Hernández, Jorge Reichmann, Gloria Fuertes, Albert Pla, …. fragments de discursos de Franco o el General Mola o el General […]

Cuando Alberto San Juan aparece en el escenario por primera vez ya adivinamos una presencia escénica imponente, un carisma sin fisuras y un espíritu libre y provocador. De hecho, el actor ya hace años que se caracteriza por sus espectáculos reivindicativos y por no tener precisamente pelos en la lengua. En España ingobernable hace un repaso de aquellos movimientos populares que, durante la historia reciente del país, han ido poniendo contra las cuerdas al estado y sobre todo al gobierno de turno. Cómo si fuera un tipo de conferencia-concierto, el actor acaba mezclando textos de Federico García Lorca, Miguel Hernández, Gloria Fuertes o Ángela Figuera Aymerich con canciones de Serrat o Albert Pla. Todo ello para demostrar la fuerza de […]

“Si jo no hi fos (la festa seria més divertida)” és el nou espectacle de creació col·lectiva de la Cia. Espai en Construcció, que podeu veure al teatre La Vilella. És la segona obra de la companyia: La primera “Et vindré a tapar” va ser tot un èxit de públic i de crítica; fins hi tot molts la vam tornar a veure en altres espais on es va representar. Roger Ribó, director, juntament amb les tres actrius Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé, i l’actor Xavier Pàmies (membre de La Trama Produccions) han construint una magnífica peça, un espectacle d’aquells que en diem rodó. En aquesta proposta de nou la música hi és present durant tota la funció, però […]

De mica en mica em vaig incorporant al món teatral, però amb més calma que abans. Al Romea hem tingut a Alberto San Juan, un home estimat a Catalunya, que junt amb un guitarrista extraordinari, Fernando Egozcue, han desgranat un seguit de reflexions acompanyades de música sobre Espanya, no com a terra sinó com a Estat, estat ingovernable. San Juan es belluga bé per l’escenari i transmet aquella sensació d’estar improvisant, de naturalitat, d’empatizar amb el públic, i ho fa explicant, recitant i fins i tot cantant, amb una complicitat amb el seu guitarrista, que enamora. Encara sou a temps de veure’l. No us el perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2yHaJbx

Aquesta es una proposta escènica que inclou tres històries independents, relacionades amb les precarietats més significatives de la societat en la qual vivim. Amb tendresa i humor ens porten a reflexionar sobre el nostre entorn i les nostres actituds davant situacions que veiem i acceptem sense qüestionar-les. En aquest cas, malgrat que són tres peces de curta durada deslligades entre si, tenen si mes no, un fil narratiu que les uneix, la precarietat en la que han crescut i viuen la generació de l’actual joventut a casa nostre. En conjunt el que ens expliquen a l’escenari ens ha satisfet, encara que nosaltres creiem que hagués estat bé que aquest lligam fos una mica més visible, potser entrellaçant-les en una seqüència […]

El “l FESTIVAL MICRÒMETRE”, que es va realitzar els passats 1 i 2 de setembre de 2017 a la Masia de Can Ratés de Santa Susanna, arriba ara al Teatre Gaudí de Barcelona. FESTIVAL MICRÒMETRE neix amb la voluntat de convertir-se en un festival de microteatre i microespectacles de referència al Maresme. FESTIVAL MICRÒMETRE segueix la mateixa fórmula que els microteatres. Pels que no sabeu que són els microteatres: són espectacles d’una durada d’entre 15 i 30 minuts aproximadament, que es realitzen en espais petits i poc convencionals, amb un aforament d’unes 15 o 20 persones aproximadament per a cada espectacle. Teatre de petit format. En aquests microteatres s’hi pot veure qualsevol disciplina artística (teatre, circ, dansa, màgia, música, espectacles […]

Les joves actrius i ballarines Anna Castells i Alice Sorin es posen en la pell de la Joséphine i la Madeleine, unes entranyables àvies que viuen soles en una delicada caseta. Sense paraules, veiem com es desperten, com esmorzen i com passen la seva rutina acompanyades dels seus records. Els moments de teatre gestual en els que es mostra la mobilitat reduïda i el posat fràgil de les protagonistes van deixant lloc paulatinament a les coreografies de major moviment. El ritme de l’espectacle ve marcat per la presencia constant de la música, origen de totes les fantasies de les protagonistes i provinent de la seva inseparable radio. Escoltarem amb elles un conjunt de peces molt conegudes d’estils diferents: De Chaupen […]

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió. Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units […]

Fa dos anys i mig es va estrenar Els veïns de dalt amb molt d’èxit de crítica i públic a la nostra ciutat, cosa que va provocar que es representés la mateixa versió paral·lelament a Madrid amb un altre repartiment. Ara tenim l’ocasió de gaudir d’aquest muntatge, sent una oportunitat per aquells que se la van perdre en el seu moment o per tonar-la a gaudir amb un altre repartiment, el qual funciona molt bé. Com vaig dir en el seu moment, Los vecinos de arriba és una d’aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s’aconsegueix gràcies a l’ús d’una història quotidiana […]

Sorprenentment quan arribem al Teatre ens trobem la sala gairebé plena, la qual cosa contrasta i molt, amb el que hem vist aquests últims dies per la falta d’afluència de públic a les representacions teatrals. La companyia The Chanclettes, va crear l’anomenat «turmixplayback» que és una barreja de cançons, pel·lícules, anuncis i programes de televisió que ens presenten amb perruques i sabates de taló. Els seus components són: Josep Maria Portavella, Josep Coll i Xavier Palomino. Un espectacle que connecta des del minut zero amb el públic, inclús fins i tot abans d’entrar a la sala, perquè són els mateixos actors els que controlen l’accés tallant les entrades, informant que el número de la teva entrada entrarà en un sorteig […]

A un lado, la familia de acogida. Al otro, el padre biológico. A un lado, un matrimonio –Anabel Totusaus y Eduardo Telletxea – con medios y posibles, que ha pasado dos años cuidando del que también es su hijo. Al otro, un exalcohólico y exdrogadicto –intensísima interpretación la de Pau Sastre-, quien tuvo a su hijo sin saber que iba a ser padre, y quien se ha esforzado al máximo para recuperarse y recuperarlo. ¿Con quién debe quedarse el niño? El debate está servido, sin que la dramaturgia de José Pascual Abellán nos dé una respuesta clara. Sin buenos ni malos. Sin juicios ni moralejas… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-dos-familias/

“Si las masas pueden amar sin saber por qué, también pueden odiar sin mayor fundamento” “Macbeth” de William Shakespeare. Perquè la història sempre es pot repetir, són necessaris espectacles com el que ens presenta la companyia valenciana Arden Producciones: “Shakespeare en Berlín”, un espectacle escrit i dirigit per Chema Cardeña. Aquest espectacle es va estrenar al Teatre Gaudí el 26 d’octubre de 2016. Després de fer gira per Sevilla, Mallorca i València tornen per segona vegada a Barcelona. Ara teniu una nova oportunitat d’anar-la a veure, creieu-me si us dic que és un imprescindible. A «Shakespeare en Berlín» hi veureu tant paral·lelisme amb tot el que està passant actualment entre Calalunya i l’Estat Espanyol… Us en fareu creus quan escolteu […]

“Sólo creo en el fuego. Vida. Fuego. Estando yo misma en llamas enciendo a otros. Jamás muerte. Fuego y vida” -Anaïs Nin- La Badabadoc Teatre comença temporada amb la companyia barcelonina Los Prometidos, i l’obra “Sólo creo en el fuego”, escrita, dirigida i interpretada per l’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Es tracta d’una peça de teatre experimental, un joc escènic constant entre els actors Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, i la relació entre els dos personatges als que interpreten, amb uns canvis de ritme carregats d’humor, necessaris per trencar una mica la intensitat de la història. “Sólo creo en el fuego” és una peça biogràfica que va des del moment en que els literats són amants, fins al París del […]

Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però […]

Hem de començar dient que ens hem quedat gratament sorpresos per aquesta proposta, ja que vam creure que estàvem davant d’una comèdia on els actors protagonistes eren mot joves, però prou coneguts per la seva participació en les sèries de televisió com Merli o la Riera….. i que potser en això bàsicament radicava tot. I la nostra sorpresa ha estat trobar una comèdia, que si efectivament està dirigida als joves, però apta també per no tan joves, amb un rerefons que podríem dir amarg i una generació d’actors molt preparada, que ha resolt amb solvència la posada en escena. Tres històries que passen en un mateix espai, l’habitació d’un prostíbul. Tres relats que ens parlen de la família, de la […]