Recomendaciones

Alfredo Sanzol ha sido galardonado en tres ocasiones con el “Premio Max de las Artes Escénicas”, por el “Millor Autor Teatral en Català o Valencià” y también por el “Mejor Autor Teatral en Castellano”. La ternura ha obtenido el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 y el XII Premio Valle-Inclán de Teatro. Ha sido traducida al catalán por Joan Lluis Bozzo. T de Teatre y Dagoll Dagom han coproducido la versión catalana de la aclamadísima comedia de Alfredo Sanzol. El éxito de Sanzol, los premios concedidos y los productores son un reclamo para ir a ver esta obra. Es una comedia de enredo basada únicamente en el travestismo y la confusión que crea el disfraz. Un poco estilo “Così fan […]

Ha tornat a Barcelona la producció de Teatro Calánime, CUENTOS CRUENTOS, basada en el llibre de Dino Lanti (Bernat Castany) que amb el mateix títol va publicar Thule Ediciones l’any 2008. La música de l’espectacle ha estat creada per VO Quartet. Una proposta amb un llarg recorregut que es va estrenar el 18 de gener de 2013 a la Sala Gaudí, després del seu pas per la Nau Ivanow, i ha estat també representada al Teatre Maldà en 2014 i que nosaltres no havíem tingut oportunitat de veure. Un espectacle creat a partir d’un text juganer i satiric, un recull de poemes irònics de Bernat Castany, magníficament dirigit per Hugo Guzmán. Tres actors cantants (Mariona Ginès, Pau Rubio i Joan […]

Fue uno de los espectáculos más aplaudidos en el Festival de Avignon y ahora llega por solo dos funciones al Teatre LLliure. Saigón es uno de esos montajes que transcienden su propia idiosincrasia para acabar convirtiéndose en un acontecimiento. No es fácil encontrar una obra coral como esta, de más de tres horas de duración, con actores franceses y vietnamitas que ponen sobre el escenario una parte de la historia de sus dos países, unidos irremediablemente por un pasado colonial. Y lo hacen en un escenario enorme, hiperrealista y a la vez atemporal, porque el restaurante vietnamita donde pasa todo existe en dos épocas y en dos ciudades a la vez. El espacio, junto con las personas que lo regentan […]

Aquest cop T de teatre i Dagoll Dagom han coproduït “La Tendresa“, una versió al català de la comèdia de l’Alfredo Sanzol. Abans de tot anem a pams, ja que venen curves en aquesta opinió. L’obra s’ha inspirat en les diferents comèdies de Shakespeare per realitzar aquesta “comèdia” romantica entre una familia de llenyataires perduts en una illa i la d’unes princeses. L’autor va escriure l’obra amb un cert homenatge que podem veure durant part de l’obra. Aquesta inspiració es veu a més en la llista de diferents obres de Shakespeare que van anomenant durant la funció (segur que fas la teva propia llista sense molta dificultat). Amb una posada en escena mínima i amb ingredients de la comèdia podem […]

Una proposta que per qüestió d’agenda ens la vàrem perdre el desembre passat i que per sort he pogut repescar ara en la seva reposició al mateix teatre, a causa de l’èxit que va obtenir. Un tema molt colpidor, el del camp de concentració situat a la platja d’Argelers, al sud de França l’any 1939, que personalment m’impacta molt, perquè malauradament el meu pare, Aurelio Gascón va estar allà i va patir aquella situació deplorable que es va produir en aquell indret al final de la guerra civil espanyola, especialment provocada per la deixadesa de l’estat francès, que no va saber estar a l’alçada per resoldre la situació dels refugiats. Aina Huguet, responsable absoluta de la idea, la dramatúrgia i […]

La proposta ens parla de les persones anònimes que hi ha darrere dels grans personatges, d’aquells que no passen a la història, malgrat que de ben segur fan bona part de la feina atribuïda al mestre i sense cap reconeixement. En aquest cas ens parla de dos operaris que han estat contractats per Michelangelo Buonarroti, (1475-1564), conegut popularment per tothom com a Miquel Àngel, el grandíssim artista renaixentista que durant més de 70 anys va realitzar els seus treballs artístics a la ciutat de Florència i Roma, principalment l’escultura, però també va ser un magnífic pintor, poeta, escriptor i arquitecte. Entre les seves creacions més conegudes està el sostre de la volta de la Capella Sixtina, una enorme pintura que […]

Admito que no he entendido nada de nada de estos “Así que pasen cinco años”, de Lorca, quien tanto me atrae. Cuestión de no ir preparado, seguramente. Vistas las caras y oídos comentarios al vuelo, no fui el único. Lorca calificó esta obra, junto a “El público”, como “teatro imposible”, y que harían falta 5 generaciones para que fuesen entendidas o aceptadas. Quizá ese es el problema, que aún no han pasado esas cinco generaciones. Sí, sabía que “el Joven” es el único personaje real y el resto son representaciones de la muerte a la que se dirige o arrastran al protagonista. Pero mentiría si dijese que entendí siquiera eso o que conecté en algún momento. Surrealismo del difícil. Estéticamente […]

El desprestigi del teatre comercial té a veure moltes vegades amb els prejudicis que allò de «per a tots els públics» genera en el món teatral més avesat. Seria bo que comencéssim a afrontar-lo com un gènere, amb les seves característiques determinades, els elements constitutius de gènere… i no com un succedani del teatre «de veritat». Malauradament, aquest teatre més convencional i amb el focus posat de manera exclusiva en l’entreteniment (insisteixo en que em sembla lícit) es veu llastrada per projectes que escullen el traç gruixut i el camí més curt per atraure els espectadors. La tendresa escull el groller, el masclisme i l’homofòbia per a aconseguir la complicitat del públic, i se’n surt. En lloc de revisitar Shakespeare […]

Llàtzer Garcia nos propone un cabaret western con aires de saloon que emerge en medio de caballos, códigos de honor, rebaños, llanuras, peleas,la melancolía ahogada con una armónica, un corazón roto por una belleza con pasado, bailes en graneros, indios, duelos al sol, polvo, matasanos y enterradores … vamos, todo el imaginario colectivo del Oeste, refugio y anhelo, un ideal que sólo existía en las pelis de vaqueros (entonces no decíamos cowboys), de viril amistad, redención y libertad … un pasado idealizado e irreal de valores simples y sencillos, del bien y el mal y de comunión con el paisaje. En esta propuesta caben, y encajan perfectamente, fragmentos poéticos y tristes, alegría desbordante y nostalgia, humor y romance. Las emociones […]

a companyia Bambalina: Teatre Practicle presenta una versió amb dos únics actors per presentar els 10 personatges de l’obra. I tot amb la tècnica de la titella de mànec i el teatre d’objectes. I el primer que he de comentar, és que no em resulta estrany veure que han guanyat el Premi de les Arts Escèniques Valencianes; ja que s’ho val. Millor espectacle de Teatre, Millor actriu, Millor adaptació de text i Millor direcció escènica. No sóc gaire fan dels clàssics, ja que de petit em van obligar i a la vegada repudiar aquests textos de lectura obligada. Però amb propostes com aquesta és una forma genial per introduïr-se en les adaptacions. Per representar-ho no han renunciat al llenguatge ni […]

Aquest espectacle ha format part del fòrum de debat artístic i social «DONES LLIURES«, un fòrum creat per donar veu als evidents greuges que provoquen a les dones, les barreres imposades a la nostra societat per raó de sexe. CLÀSSICS DESGENERATS ha nascut arran d’una pregunta essencial: «què hauria passat si els personatges clàssics haguessin estat dones?«. Vuit dramaturgues i directores han «reescrit» vuit textos del nostre patrimoni cultural alliberant-los de les connotacions de gènere. Una mirada femenina de deu minuts sobre un clàssic … deu ni do la proposta ….. I Cristina Clemente va agafar les regnes de coordinació de les vuit lectures dramatitzades estructurades en dues sessions. Per un tema d’agenda nosaltres només hem pogut veure la segona […]

Vaya por delante que “La Celestina o Tragicomedia de Calisto y Melibea” de Fernando de Rojas (fines s. XV) es uno de mis libros preferidos. No sabía qué me encontraría en esta adaptación al lenguaje escénico de títeres, clasicón como soy y, además, la última adaptación que vi, en el TNC, del Centro Dramático Nacional y José Luis Gómez como protagonista, fue una decepción, con flojas interpretaciones, curiosamente la muerte de la puta vieja recordaba los cachiporrazos de guiñol y el despropósito de provocar risas en el encuentro sexual de los amantes. Pues en esta premiada propuesta de Bambalina Teatre Practicable es al revés: ese encuentro, por ejemplo, es lo que es y la muerte no tiene nada de cómica. […]

Havíem llegit moltes crítiques negatives d’aquesta producció que s’ha representat durant 4 dies a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Nosaltres anàvem amb un bri d’esperança pensant que es compliria allò de què a expectatives baixes … però en aquest cas no ha estat així i hem de concloure que no hem estat capaços de connectar amb la proposta. ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS de Federico Garcia Lorca ha estat versionada per la companyia Atalaya Teatro i dirigida per Ricardo Iniesta. Atalaya va estrenar la primera versió d’aquesta obra, el 1986 als cinquanta anys de l’assassinat del poeta. Per a ells aquell era el seu primer muntatge de teatre de text, després de la seva etapa de realitzar espectacles […]

Els actors Águeda Llorca i Pau Gregori, sota la direcció de Jaume Policarpo, es posen dins la pell de tots els personatges que apareixen en la tragicomèdia de “La Celestina” de Fernando de Rojas. Ells són les veus de Calisto, Melibea, Celestina, Elicia, Sosia, Sempronio, Pármeno, Pleberio, Areúsa, Tristán. La Celestina és una obra on el tema principal és l’avarícia. Tota la trama gira al voltant de l’engany, la falsedat, el cinisme, la ironia, la traïció, la luxúria i la manipulació. L’adaptació que fa Jaume Policarpo de “La Celestina” és realment digna d’admiració. Si ja per sí sola l’obra de Fernando de Rojas està considerada com una de més complicades de portar a escena, tant per la gran quantitat de […]

Aquesta producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier, realitzada per al Gran Teatre del Liceu i per a la Royal Opera House del Covent Garden de Londres, va ser estrenada al Liceu el juny de 2006. La producció va tornar al Liceu el 2013 en dos períodes, al març i al juny/juliol. Nosaltres la vàrem veure al juliol del 2013. Una posada en escena força avorrida; encara sort que hem pogut veure a la soprano armènia Lianna Haroutounian que amb aquesta producció ha debutat al Liceu. Una veu esplèndida que ha lluït veritablement a partir del segon acte. L’espectacle centra tota l’atenció en el personatge protagonista i en el seu drama intern, la història de Cio-Cio San, la geisha japonesa […]