El desprestigi del teatre comercial té a veure moltes vegades amb els prejudicis que allò de «per a tots els públics» genera en el món teatral més avesat. Seria bo que comencéssim a afrontar-lo com un gènere, amb les seves característiques determinades, els elements constitutius de gènere… i no com un succedani del teatre «de veritat». Malauradament, aquest teatre més convencional i amb el focus posat de manera exclusiva en l’entreteniment (insisteixo en que em sembla lícit) es veu llastrada per projectes que escullen el traç gruixut i el camí més curt per atraure els espectadors.
La tendresa escull el groller, el masclisme i l’homofòbia per a aconseguir la complicitat del públic, i se’n surt. En lloc de revisitar Shakespeare i netejar la pàtina que els segles han deixat al descobert (entenc que aquesta opció és discutible), Sanzol s’hi abona i la subratlla fins a la vergonya aliena. El resultat final del muntatge és un tipus de teatre anacrònic que sembla no tenir en compte els darrers cent anys de dramatúrgia, i que no confia en la sensibilitat dels espectadors a l’hora de gaudir amb una experiència estètica com aquesta.
La posada en escena no dissimula la voluntat efectista i ensenya les costures sense rubor per a conduir el públic a un final previsible i barroer en què la perspectiva de gènere brilla per la seva absència.
No tot són males notícies, però. Els sis protagonistes volen alt malgrat el text, especialment la parella Ferran Vilajosana / Elisabet Casanovas, amb la vis còmica pujada i un devessall de recursos descomunal. Volem veure’ls molt!
El teatre convencional no és això, n’estem segurs.