Recomendaciones

Va ser l’Oriol Broggi, director de La Perla 29, qui al 2012 va dirigir per primera vegada una obra del dramaturg libanès Wadji Mouawad a casa nostra. Es tractava de ”Incendis”, una de les quatre peces que forma part la tetralogia “La sang de les promeses”. “Incendis” va ser traduïda al català per Cristina Genebart, i es va estrenar al Teatre Romea sota la direcció d’Oriol Broggi, aconseguint un dels èxits més importants dins del teatre català. Des d’aleshores, Wadji Mouawad es va convertir en un dels autors contemporanis més representats a casa nostra, i en un dels meus imprescindibles teatrals, de la mateixa manera que ho són Shakespeare, Pinter o Sergio Blanco. De moment puc presumir d’haver vist “Cels”, […]

El díptic reivindicatiu proposat per l’Escenari Brossa, encara la recta final després d’estrenar «Greta & Friday II: Amor mor», un projecte que el mateix títol ja ens desvela quins camins creuaran els dos actors que l’interpreten i quina serà la filosofia amagada rere els versos de crua realitat que ressonaran a la Sala Palau i Fabre. Queralt Riera proposa un escenari futurista, on Greta i Friday no només hauran escapat de la civilització intentant esquivar el consumisme per millorar el món, sinó que també escaparan de les seves pulsacions vitals. De la mateixa manera que a «Amor pur» vivíem dos joves alegres, actius i vitals (de la mà del clown i les acrobàcies), a «Amor mor» ens trobem dos adolescents […]

És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d’estrena a l’Escenari Joan Brossa. Un text d’Antonio Tarantino que forma part dels “Quatre actes profans” juntament amb “Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”. Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després […]

Tornem al Tantarantana amb un text de Wajdi Mouawad, un autor que vam conèixer gràcies al treball de la Perla 29 i que hem vist un munt d’obres seves. Des d’aquell mític «Incendis», sembla que tenim una proposta de Majdi a la cartellera de Barcelona. Apropar-se al Tantarantana i veure que omplen la sala, vulguis o no t’omple d’alegria al veure que la gent assisteix al teatre quan la proposta val la pena. Aquest cop parlem de com volem expressar les coses. Necessitem un altre tipus de comunicació amb el món exterior per a deixar de pensar amb el llenguatge actual les coses que volem expressar. A vegades les coses no surten com volem o ens sentim, i ens impulsa […]

Ludovica Damiani y Guido Torlonia rinden un homenaje a Fellini en ocasión de los 100 años de su nacimiento. Lo dirige uno de los autores, Guido Torlonia y ha llegado a Catalunya después de haber sido presentado en Italia en 2008 como Caro Maestro, en Paris en 2009 y en NY en 2013. La apuesta era fácil y el éxito asegurado. Los homenajes a los grandes maestros son siempre bienvenidos sobre todo si muestran los aspectos más íntimos y profundos de su personalidad. Es un espectáculo ágil, en forma de lectura dramatizada, más lectura que dramatizada pero las voces y la dicción de Mario Gas y Mar Ulldemolins nos transportan fácilmente a los pensamientos y sentimientos de Fellini. Mario Gas […]

La companyia La Ruta 40, torna a El Maldà després de l’exitós «El llarg dinar de Nadal» que nosaltres vam veure en 2014, i ha estat l’encarregada de programar l’Espai Lliure del Teatre Lliure durant tres mesos en aquesta temporada. SACARINA és un text contemporani de Davide Carnevali, amb traducció de l’Albert Arribas i dirigit per Sergi Torrecilla que ha decidit iniciar-se en la direcció amb un text d’aquest autor després de treballar com a actor a “Actes Obscens en Espai Públic” (TNC 2017) i “La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta” (Sala Beckett 2019). En el text original, escrit en 2004, l’autor fa un retrat de la ciutat de Milà i ara l’ha adaptat a la ciutat […]

Llegadas en cierta edad, hay actrices a las que resulta un placer el solo hecho de verlas subir, una vez más, a un escenario, independientemente de la obra que estén representando. Este es el caso de Concha Velasco que, con ya más de 80 años, lleva décadas acumulando el cariño de su público con emblemáticos trabajos en teatro, cine y televisión. En esta ocasión, la excusa para compartir un rato con ella es El funeral, una comedia escrita y dirigida por su propio hijo, Manuel M. Velasco, hecha y pensada a medida de la protagonista. Aparentemente, la propuesta sirve para que Velasco se ría un poco de ella misma pero también para hacerla disfrutar de un montaje ligero, simpático y […]

Entendre el perquè de l’elecció del text Només la fi del món, el pànic al comiat de Jean-Luc Lagarce, una poesia fonètica que ens incita a la representació, i tanmateix, és el seu gran adversari. Un text intel·lectual i filosòfic i al mateix temps sensacionalista, un excés de llàgrimes en escena. Un parlar pròxim al doblatge, un oblit en el ritme de la paraula i en el seu conjunt. Una proposta de direcció que no concorda amb el text; una posada molt naturalista, potser d’influència de la pel·lícula, amb un llenguatge que plantejava, i no planteja, noves formes. És innegable l’estil marcat d’Oriol Broggi, ja que malgrat veure muntatges molt diversos, la seva petjada és molt notable amb el caminar, […]

La vigencia de las grandes tragedias griegas y, sobre todo, de sus personajes a pesar de la mirada actual es una circunstancia que nunca deja de sorprenderme. Si hablamos, más concretamente, de las protagonistas femeninas, la admiración resulta todavía más grande y me reconcilia con una parte importante de la historia del teatro. Retratada en el mundo clásico, principalmente, por Eurípides, Medea es una figura interesante, triste, intensa y sobrecogedora de la que ha sabido sacar un buen partido la dramaturga y directora Queralt Riera. Es evidente que el mito de esta mujer asesina de sus hijos ha resultado notablemente inspirador para Riera. Con audacia, poética e inteligencia emocional, la autora consigue reflexionar sobre el amor romántico, la familia, la […]

Un título que lo engloba todo: la aceptación triste y resignada de una vida malograda, donde por amor, o mejor dicho, porque su amor fue traicionado, Medea llegó a matar a sus amados hijos. Un texto de Queralt Riera que pide a gritos ser leído y que, no es tan habitual en estos casos, no va del brazo de una dramaturgia pesada, lenta, pretenciosa y alejada de ser asequible. Sí, es trágica, porque lo fue la vida de Medea, pero también es poética, incluso con alguna sonrisa y no, no busca reivindicar la figura ni justificar nada, sino traer a hoy en día sus circunstancias y sufrimiento, tan unido a haber querido y no haber sido suficientemente querida. Si a […]

Només la fi del món es una obra sobre la familia, el paso del tiempo y la incapacidad de cumplir con las expectativas. Una preciosa y trágica historia llena de conversaciones pendientes con las que resulta fácil identificarse y emocionarse. En esta adaptación, Oriol Broggi opta por una puesta en escena minimalista y sobria, dando todo el poder a la palabra y a las interpretaciones. Si bien es cierto que esto da lugar a actuaciones memorables como la de Claudia Benito, también nos ofrece una obra excesivamente rígida y psicológica. La narrativa se construye a base de una sucesión de monólogos donde el espacio y el cuerpo tienen poco que decir. Parece que el protagonista observe o recuerde el relato […]

Sempre m’he sentit atreta per el personatge de Medea. Em pregunto, què la va empènyer a actuar d’aquella manera? Gelosia? Venjança? Odi? Despit? Amor? A “L’Amor (no és per a mi, va dir Medea)”, l’actriu, directora i dramaturga Queralt Riera ens presenta una peça inspirada en la Medea d’Eurípides. No és tracta ni d’una adaptació, ni d’una versió, sinó d’una visió més contemporània del mite tràgic. Suposo que tots coneixeu la història original de la Medea d’Eurípides, la relació problemàtica amb el seu pare, la mort del seu germà, l’amor obsessiu cap al seu marit, però sobre tot, per passar a la història com l’assassina dels seus propis fills. La Medea de Queralt Riera és la nena feliç trepitjant bassals […]

Una proposta de Sílvia Albert Sopale, NO ES PAÍS PARA NEGRAS que no havíem aconseguit veure malgrat els seus cinc anys de recorregut. Silvia Albert Sopale va néixer a Sant Sebastià el 1976, afro descendent de mare guineana i pare nigerià, i resident a Barcelona, és la protagonista d’aquesta proposta escrita per ella mateixa amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijó Justo. La direcció de la proposta és de Carolina Torres Topaga. Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat. «Negra soy, negra, negra, negra soy, negra, sí, negra soy. Y alisar mi cabello no quiero, no. Y […]

LA ESPUMA DE LOS DIAS és una adaptació lliure de la novel·la homònima de l’autor francès Boris Vian «L’Écume des jours» publicada en 1947 i on parla de llocs dels Estats Units on ell no hi havia estat. Els seus personatges es mouen en un univers confús, molt poètic, i ens parlen de l’amor, la malaltia i la mort. La directora i dramaturga Maria Velasco ha creat una adaptació no realista de la novel·la, reescrivint un nou text i amb una posada en escena on es fusiona el text amb la dansa i la música. Aquesta proposta va ser estrenada, al mes de novembre, al Teatro Español de Madrid amb gran èxit de públic. En aquesta adaptació ens trobem a […]

Cuando etiquetamos un espectáculo como feminista o destacamos su carácter femenino o, simplemente, que está íntegramente creado o interpretado por mujeres (normalmente, por motivos comerciales) estamos poniendo de manifiesto una irregularidad: el protagonismo de la voz femenina es todavía la excepción. A raíz de esta reflexión, nos podemos posicionar en contra de esta dinámica porque, en cierto modo, perpetra una situación de excepcionalidad que ya no tendría que existir. Pero el hecho es que, más allá de los anhelos de normalidad que lícitamente todos tenemos, la realidad es la que es y todavía vivimos en una sociedad machista y desigual, nos guste o no. Por este motivo, es muy importante que un espectáculo como Elles #cosasdechicas exista y, además, se […]